Coberta la nit que no pot acabar-se d'enfosquir amb una lluna refulgent i immensa, amb la pols del camí enquistada en uns peus baldats de traginar 80 quilòmetres d'una senda infinitament trepitjada, i l'esperit renconfortat tot i l'esma que s'escapa en bafarades dibuixades en la fredor de l'aire rebel que assota irregular, els pelegrins s'agrupen a l'hospital de Sant Miquel on són rebuts pel síndic abans de seguir solemnes i emmudits fins l'ermita del Socors.

L'asfalt no té memòria i els peus descalços no tenen petja que testimoniï el pas desgastat dels pelegrins feliçment retornats a casa, però el silenci dels vilatants reverencia el devocional sacrifici d'aquells que han complert el Vot del poble, el vot dels avis que perdurarà de generació en generació fins la fi del món.

És divendres, misteris de dolor, i el Pare Pelegrí dirigeix el res del rosari mentre la multitud es congrega al voltant de la petita ermita del Socors, guarnida amb el tabernacle de sant Sebastià i les peregrines descalces que s'hi han agrupat. A fora, la resta desgrana els comptes i recita piadosament les avemaries en veu alta fent patent així l'esperit universal de la comunitat cristiana.

De fons, els instruments de la cobla cantussegen insistents la melodia de gatzara per l'arribada del Pare Pelegrí i interrompen la pregària a l'espera de tornar a esgargamellar-se en sentir l'acompliment del Vot de boca del síndic. Just després, la "Cançó dels pelegrins" entonada pel poble és el viu ressò d'una prometença renovada que els avis van llegar fa 500 anys i mantenir-la és el deure de la vila per "salvar la fe i les tradicions".

Les espatlles dels obrers carreguen el tabernacle per retornar l'efígie de Sant Sebastià a la capella de l'església parroquial. Quatre portants, sempre de la mateixa família. Així ha estat i així serà. Al darrere, el mossèn amb els diaques i el bisbe, i una mica ressagats, el Pare Pelegrí flanquejat per l'alcaldessa i el síndic. Mentrestant, els devots han encès els ciris per recórrer la processó al voltant de la muralla on els festers cremen a flama viva com encens ofert al temple. Encuriosits i satisfets els assistents s'ho miren amb delectosa quietud i hermètic silenci. Tant és així que a la cua de la processó, on la música de la cobla ha quedat escombrada pel vent, se senten els espetecs de la cera calenta que s'agita i xarbota líquida per morir a terra.

A la plaça de l'Església els fidels apaguen les atxes i l'olor de metxa morta flota en l'aire sols el temps just per flairar-lo abans no se l'endugui l'oratge. I el romiatge es trenca i n'hi ha que eviten sumar-se a la darrera eucaristia abans no es doni per acabat el Vot. Els músics, en una banda de la plaça, bufen amb força els instruments per seguir amb la melodia que en acostar-se el Pare Pelegrí dóna un semblant triomfal a l'acte com si el Messies fos rebut a Jerusalem tot i que en comptes de palmes la cera cremada li fa de catifa i li esponja el camí.

El Vot de vila, el vot dels avis s'ha acomplert. Ja a l'església, el cant de Sant Vicenç clou cerimonialment la pelegrinació i honra el patró de la parròquia a l'espera que l'endemà hi hagi Ofici solemne en el seu honor.