Jutges de pau, mediació per resoldre conflictes

Tot poble sense jutjat de primera instància i instrucció ha de tenir un jutjat de pau que tramitarà les notificacions i demandes a la gent del poble provinents d'altres jutjats. A més, el jutjat fa judicis de faltes per amenaces i insults i actes de conciliació. La secretaria del jutjat està formada per tres funcionaris de l'Estat: el secretari del jutjat de pau, l'oficial i l'agent judicial, i des del 1990, tres pobles diferents poden agrupar-la i compartir-la.

Nomenat pel Tribunal Superior de Justícia respectiu però escollit pel Ple de l'Ajuntament, el jutge de pau és una figura sorprenent al mig de polítics i funcionaris de l'Ajuntament. Tot i això, ha de ser una persona independent dels governants del poble i durant el seu mandat (normalment de 4 anys), no poden formar part de partits polítics ni sindicats ni treballar per ells. Això sí, mentre són jutges de pau, encara que no tinguin una carrera judicial, formen part del poder judicial.

Les competències del jutge se separen en dos grans grups: la del jutjat de pau en si i la de portar el registre civil. La primera part és la que ocupa més feina perquè consisteix en actuar com a "mediador" en els actes de conciliació, com a jutge en els judicis de faltes i estar present en les declaracions penals. La resta és tramitada per la secretaria del jutjat. En el segon cas, és una feina molt més senzilla que es porta conjuntament amb els funcionaris del registre civil del consistori. El jutge ha de signar defuncions i naixements, així com dur a terme els casaments civils. Aquestes tasques es resumeixen a un matí a la setmana, a vegades dos, que compaginen amb la feina que ja tenen: la Montse era i és dependenta de tota la vida a "Can Saleta", i la Mercè treballa com a auxiliar d'administració als Vivers Palahí.

Gairebé un "voluntariat"

"Abans devia cobrar entre 4.000 i 7.000 pessetes al mes", explica la Montse, una xifra que no sap del tot perquè va anar augmentant al llarg dels anys a mesura que augmentava la població a Santa Cristina d'Aro. "Res, una misèria, no arribava ni per la gasolina". "Era una feina que es feia i es fa per amor a l'art". I, com explica l'actual jutge, Mercè Díez, tot i que la gent creu que el jutge cobra molt, "ningú és conscient que això és més aviat un voluntariat". De vegades, li costa més a ella... sobretot quan hi ha casaments. La Mercè va decidir que per a la gent del poble, si calia, es deplaçava per casar-los. I reconeix que els 179€ que cobra ara per ser jutge de pau a vegades no arriben per pagar una peça de roba o per anar a la perruqueria. "Fer molts casaments al mes és deficitari", riu.

Més gent, més feina

Des que ha augmentat la població a Santa Cristina, "han augmentat les tasques, perquè hi ha més feina", explica l'oficial de la secretaria del jutjat de pau, Anna Soldevila. Tot i això, hi ha algunes feines més "desagradables" que el jutge de pau ja no ha de fer. Des del 1994, els desnonaments i els aixecaments de cadàver els fa el jutjat de guàrdia més proper, en aquest cas, de Sant Feliu de Guíxols. L'Anna Soldevila suposa que devia ser una ordre que venia de dalt. "Per poder fer les coses ben fetes, no podia ser una persona bona del poble", que explica que sobretot en el cas d'una investigació per una mort, és més adient un jutge d'instrucció, que hi etén més de lleis. "Anava bé en cas d'atropellament de tren o cotxe, perquè es podia treure abans el cos", recorda l'Anna.

"L'aixecament de cadàver és el que més em va frenar", afirma la Mercè. Ho va preguntar el 2010 quan li van proposar ser jutge. "Crec que potser m'afectaria, el fet de trobar-me amb el cadàver d'una persona potser coneguda, em supera". La Montse, en canvi, va haver de fer-ne uns quants. "Era complicat. Vaig enganxar els anys que van obrir la variant". La podien trucar a les tres de la matinada per un accident i explica que patia de seguida que sentia una ambulància. Això sí, "com a experiència, única", declara, "et curteix i et madura", tot i que pensa que era la tasca més desagradable de totes.

La Montse Sala va plegar com a jutge perquè no li agradava la idea de fer judicis. Fins fa poc, només es feien actes de conciliació on dues parts es posaven d'acord, però no havien de fer sentències. "Qui sóc jo? Són judicis de veritat" argumenta. No li agrada la idea de sentenciar. "Sóc una persona de poble i em coneix quasi tothom. No puc ser objectiva i crec que això ho hauria de fer un professional". Pel seu costat, la Mercè Díez diu que no té problemes, que "sempre es pot crear alguna antipatia", però creu que algú ho ha de fer. "Sempre hi ha algú que s'equivoca i hem de ser capaços de reconèixer els errors". Per a ella, la gent és la mateixa abans i després del judici. Això sí, la gent varia respecte al jutge: "et miren diferent". Aquí entra la figura del "mediador", més que jutge. Encara que mai se'ls anomena així, actuen com a mediadors en els actes de conciliació. Sigui perquè un veí està enfadat per un soroll, sigui per un tros de propietat o per les gallines de l'altre veí, es poden citar tots dos en el jutjat de pau per parlar-ne. "M'agrada escoltar la gent i a vegades els fas veure coses que ells no veuen", explica la Mercè. "Cal ser capaç de dir: tu aquell dia no vas fer-ho bé i... tu tampoc t'ho vas prendre gaire bé, creieu que val la pena?", i explica que normalment la gent es reconcilia. Per a la Montse Sala, el problema era si portaven l'advocat, sobretot quan hi havia diners en joc. "En la meva experiència, si venien les dues parts, hi havia conciliació però si venien amb l'advocat, difícilment es posaven d'acord i s'havia de passar al jutjat "de veritat"", riu. I reconeix que encara que no ho vulguis, com a persona humana, el jutge tendeix a posar-se de part de l'indefens, el que no porta advocat. "Si alguna vegada he d'anar a un acte de conciliació, hi aniré sola perquè m'imagino que la mentalitat del jutge serà la mateixa", bromeja la Montse.

La Montse va entrar a l'Ajuntament com a jutge de pau fa més de 20 anys. En tenia menys de trenta. Era dona i extrovertida. Un noi que treballava a la secretaria del jutjat de pau la va avisar: "Només tindràs un problema: que la gent sabrà que tu saps el que no volen que sàpigues". Més enllà de la frase recargolada, explica que és cert. A més de tenir problemes per fer-se respectar -sobretot dins del mateix món de jutges de pau on tots "eren homes i més grans de 60"- com a dona jove, notava que hi havia gent del poble que no ho acabava d'encaixar i que la mirava diferent. "No ets un professional, un professional se'l miren com a tal. Però jo sóc dependenta". A la Mercè Díez no li agrada dir que és la jutgessa i de les xafarderies del poble, només "coneix les que toca". I tot i que s'ha sentit a vegades disgustada per coses que ha après, creu en l'absoluta discreció i "tant per una part com per l'altra no varia la meva actitud".

Bons records

Més de dotze anys com a jutge li porten uns quants records. La Montse Sala afirma que el que més li agradava era casar. Era el més "festiu", però ella era un desastre a l'hora de vestir. "Sóc molt esportiva, però tenia el meu vestit de casament arreglat". Tot i això, no l'encertava mai, encara que mirés una mica qui es casava. El dia que anava amb texans, els casats venien amb esmòquing, el dia que anava amb el vestit, venien amb bermudes. "Recordo un casament bestial al mes d'agost, feia molta calor i jo, veient el tipus de gent, vaig pensar que m'havia de mudar. Em vaig posar americana, una cosa digna i... Ostres! Em van venir tots amb calça curta!". Des d'aleshores, va decidir que quan quedés amb l'hora del casament amb els nuvis, se'ls preguntés: "anireu mudats?".

La Mercè porta uns dos anys com a jutge. Li agraden els casaments i diu que és agradable preparar-se'ls bé i que després t'ho agraeixin amb un ram de flors o uns bombons, però el que mes li agrada de la seva feina és que aprèn. Reben una petita formació tot just començar, però on més s'aprèn és treballant. "Sense voler vas rebent molta informació i de mica en mica et vas introduint en coses que no sabies". Diu que no és una feina que s'emporta a casa. Que potser algun cas concret la fa pensar. "A vegades et preguntes si val la pena arribar a aquests extrems entre persones, però clar, no depèn de tu!", s'exclama, i afegeix com per finalitzar: "però bé, tothom és bona gent".

Projectes de futur

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va aprovar un informe per unanimitat el 28 de juny titulat "Propostes per a la reducció de la litigiositat". En aquest, s'advoca per la despenalització d'algunes faltes del Codi Penal, per tal de poder alliberar els jutges d'instrucció d'aquesta responsabilitat. Consegüentment, el CGPJ proposa, com a primera mesura, ampliar les tasques dels Jutges de Pau perquè puguin jutjar aquestes faltes que fins ara feien els jutges d'instrucció.

L'Associació Catalana en Pro de la Justícia (l'associació de Jutges de Pau de Catalunya), que ha declinat parlar amb el Diari de Girona, va publicar un article a la seva pàgina web on resumia les parts de l'informe que afectarien els jutges de pau. "El CGPJ pretén fomentar la resolució dels conflictes per la mediació, l'arbitratge i la conciliació". Això ampliaria la importància del jutge de pau, ja que en temes de judicis civils i mercantils, el Consell proposava "implantar la conciliació obligatòria, prèvia a la interposició d'un litigi pròpiament dit". Malgrat la professionalització constant de molts sectors, sembla ser que la figura del jutge de pau com a "persona bona del poble" romandrà almenys per uns quants anys, amb l'ajuda de les secretaries. Una aposta interessant, per desgràcia força ?desconeguda, per la mediació i la resolució dels conflictes sense ?haver d'arribar a judici.