Girona, estació Europa

Divendres 8 de juliol de 2016, s'entrega el Premi Europa del Consell d'Europa a la ciutat de Girona. Han vingut parlamentaris europeus des de Gran Bretanya, França, Xipre i Montenegro que han format part del jurat del premi d'enguany. Ha estat una elecció altament competitiva. Aquest és el màxim premi europeu que valora els esforços d'una ciutat europea per fomentar la cooperació, la integració i la solidaritat europees.

Girona s'ha guanyat aquest guardó a pols amb una feina callada i sistemàtica de projectes que sobretot han ajudat l'esperit de superació dels joves de la ciutat. També ha estat molt interessant conversar amb els parlamentaris que han descobert la nostra ciutat.

Una baronessa laborista britànica que s'havia especialitzat en l'estudi del provençal no parava de quedar meravellada de les tonalitats lingüístiques del català, que li permetien entendre moltes paraules amb el seu rovellat provençal. La diputada més votada i popular de Xipre es meravellava amb la descoberta del barri vell i el sopar a peu dret al call jueu. El diputat de Montenegro va poder venir amb un vol quasi directe des de Dubrovnik i vam elogiar aquest lloc únic de la Mediterrània que és Kotor, una ciutat-estat de l'estela de ciutats venecianes de l'Adriàtic.

Tots vam recordar, també, Lluís Maria de Puig, historiador i polític gironí que va ser 23 anys parlamentari del Consell d'Europa i en va ser president de 2008 a 2010. Ell va iniciar el camí que ens ha permès ara fer de Girona la capital europea de 2016. I tantes altres converses que ens han permès obrir l'horitzó i veure que la nostra curiositat bàsica es fixa cap a nord enllà, on Salvador Espriu va escriure que la gent era neta, rica, culta, desvetllada i feliç. Només era un ideal, però encara és el nostre ideal de país.

Rumors a Madrid

Dimarts 5 de juliol de 2016, en Sergi Miquel i jo mateix hem anat a presentar les credencials de parlamentaris al Congrés. Un cop més hem estat matiners i figurem amb el número cinc i sis en el registre d'entrada entre 350 parlamentaris. A la mateixa hora Joan Bagué feia el mateix al Senat. M'he quedat dos dies a Madrid per intentar començar a posar fil a l'agulla a una legislatura que, si tornés a ser fallida, tots vostès ens demanarien explicacions pel carrer. El PSOE està submergit en una batalla més notable del que podia pensar entre els sectors del socialisme meridional -el més semblant al partit conservador d'Andalusia- i la direcció federal, no estan per fer grans pactes. No veuen la pilota però sembla que tampoc el camp de futbol. Desesperant. Hauríem pogut menar una legislatura des del parlament però sembla que hi renuncien. Només es mouen entre el no o l'abstenció vergonyant. Una pena. Mentrestant al PP ja comença el ball de noms ministerials. Un atreviment a la vista que Mariano Rajoy no té ni assegurada la investidura. Maria Dolores de Cospedal ja es veu de ministra de Defensa, Ana Pastor ministre de l'Interior, Álvaro Nadal ministre d'Indústria i Energia... I volen convèncer Luis de Guindos perquè es quedi mentre aquest demana la sortida del tel·lúric Cristóbal Montoro. I el que no han de convèncer perquè està convençut que ha de continuar és José Manuel Margallo als seus 72 anys. Encara que sembli increïble, de tot això ja es parla a Madrid, on també es parla del desinflament de la confiança dels despatxos de l'Ibex 35 amb l'operació Ciudadanos, sobretot des que s'ha produït el relleu a la presidència de La Caixa, gran despatx d'inspiració d'aquest partit de plàstic.

Brexit

Hi ha un discurs fatalista que diu que els referèndums els carrega el diable. Ho va dir el líder, encara, del PSOE i ho diuen molts dirigents populars pensant en Catalunya quan diuen Escòcia. Malament rai si es desligitima la sobirania del poble per prendre les seves decisions.

L'únic que pot aconseguir aquesta política de despotisme il·lustrat és incrementar la llunyania del projecte europeu. A Anglaterra potser ja se n'adonen que s'han equivocat però ningú seriosament intenta canviar el resultat de les urnes. Que equivocats que estan els que diuen que va ser la por a la immigració la que va decantar el Brexit. És bo recordar que Gran Bretanya tenia set anys per acceptar la lliure circulació de persones dintre la UE i no va utilitzar ni un any d'aquesta carència perquè volia polonesos i altres treballadors de l'Est d'Europa.

Ells solets van precipitar l'increment d'immigració i ells solets s'han embolcallat en el discurs a la por de la immigració. Potser sí que és cert el que diuen que posar tot un antic imperi Britànic dintre dels confins d'una illa acaba provocant aquesta melancolia emboirada.

Ara, la City, 14% del PIB britànic, amb una fiscalitat molt laxa, per dir-ho d'alguna manera, s'han de començar a repensar en profunditat. Mentrestant, Barcelona seria la ciutat ideal per acollir l'Agència Europea del Medicament que ara ha d'abandonar Londres. Europa és un no parar. I nosaltres estem llestos per acollir institucions europees. Malgrat les estratègies del ministeri d'Afers Exteriors. Continuem!