Un clam infantil contra la guerra

Una exposició al Museu Memorial de l´Exili de la Jonquera mostra dibuixos creats per mainada en diferents situacions de conflicte al llarg de la història que van ser reunits pel matrimoni Brauner, especialistes en discapacitats infantils i antics brigadistes internacionals a la Guerra civil

30.05.2016 | 06:53
Un clam infantil contra la guerra

Lluitar contra la guerra». Aquest és l´objectiu que perseguia el matrimoni Brauner quan reunia dibuixos fets per nens sobre les seves vivències en situacions bèl·liques (i n´hi va haver moltes!) al llarg del segle XX, i aquest és l´objectiu que també guia els organitzadors de l´exposició J´ai dessiné la guerre. La mirada de Françoise i Alfred Brauner, que mostra una part d´aquella col·lecció i que es pot visitar fins el 12 de juny al Museu Memorial de l´Exili (MUME) de la Jonquera. «La "Col·lecció Brauner" és un acte d´acusació pertinent, pertinaç, colpidor (insisteixo!) contra la guerra», assegura Rose Duroux, catedràtica emèrita de la Université Blaise Pascal de Clermont-Ferrand (França) i una de les comissàries de la mostra. Per reblar la seva afirmació, cita un fragment del discurs que Alfred Brauner va pronunciar el 1999 a la seu de la Unesco, a París: «Aquest material d´estudi s´ha transformat en acusació en contra dels crims comesos contra els nens en tots els països [...] Els dibuixos dels nens no pertanyen pròpiament a ningú. Són ara el bé de la humanitat, almenys de les dones i els homes que lluiten contra les guerres [...]».

Els dibuixos que es mostren a l´exposició (en realitat fotografies dels dibuixos, perquè els Brauner sempre tornaven l´original a l´infant que l´havia creat) retraten situacions terrorífiques: violacions, bombardejos, mutilacions, tirotejos, crims... La mirada infantil no pot suavitzar la duresa de les imatges, al contrari, les fa més terribles. I per si no n´hi hagués prou, la mostra evidencia que situacions similars no han parat de produir-se des de fa dècades i dècades: J´ai dessiné la guerre. La mirada de Françoise iAlfred Brauner arrenca amb la segona guerra dels Boers i la Primera Guerra mundial i s´allarga fins a les guerres de finals del segle XX a Kosovo o Txetxènia, passant per la Guerra civil espanyola, el nazisme i la Segona Guerra mundial, Vietnam, Cambodja, Guatemala, El Salvador, Algèria, el Líban, Agfanistan, Israel i Palestina...

L´origen de l´exposició, com expliquen els respon­sables del MUME de la Jonquera, és «la feina que van dur a terme Françoise Brauner i Alfred Brauner des dels anys de la Guerra Civil espanyola. Ambdós es trobaven a Espanya els anys 1937 i 1938, enquadrats en les Brigades Internacionals, ella com a metge, ell en tant que pedagog que treballava amb els infants evacuats. L´any 1938 van rebre d´una escola de Barcelona un paquet de dibuixos. No es tractava només d´infants catalans que anaven a escola, sinó també d´infants refugiats de la resta de l´Estat que havien viscut esdeveniments tràgics. Aquesta diferència es percep de manera clara en els dibuixos. És així que va sorgir la idea d´una experiència a gran escala: el recull de dibuixos de totes les escoles de Catalunya. Es tenien en compte tres temes: "la meva vida abans de la guerra"; "el que he vist de la guerra"; "com veig la meva vida després de la guerra". Més endavant faran el mateix en molts dels conflictes bèl·lics que van assolar el segle XX. Els fons aplegaven documentació de més de 10.000 dibuixos».

La feina de Françoise Brauner i Alfred Brauner no es va aturar, però, en els dibuixos: «Van treballar conjuntament, en una primera època, al servei dels infants víctimes dels esdeveniments bèl·lics: Guerra Civil espanyola, infants jueus perseguits pel nazisme, també van ser actius a la Resistència a França, en la zona ocupada. El 1945 van participar en l´acollida de nens supervivents dels camps nazis. Més endavant van treballar en la recuperació dels nens discapacitats, privilegiant l´aspecte educatiu. També es van especialitzar en l´autisme infantil. La recerca sobre els dibuixos de l´infant en la guerra, que va començar a la Guerra Civil espanyola, s´inscriu en el seu esforç d´investigació, però també forma part de la seva voluntat per lluitar per la pau».

Perseverança
Quan se li demana què és el que li sembla més significatiu de la col·lecció, Rose Duroux apunta que «crida l´atenció la perseverança que van demostrar Françoise i Alfred Brauner en la recerca, recollida i conservació de dibuixos de les infàncies en guerra. No els va faltar material ja que el segle XX va ser un segle de guerres nacionals i internacionals, "modernes", aèries, químiques, nuclears...». A més, afegeix, «se´ls considera com a pioners ja que més que simples "col·leccionistes" van ser fidels estudiosos del dibuix de guerra».

Rose Duroux és una hispanista amb una llarga trajectòria, que ha centrat les seves investigacions en les migracions i els exilis. Induïda per l´experiència familiar de l´exili republicà, ha fixat les seves recerques en escriptors com Zambrano, Díez-Canedo o Aub, i especialment en la problemàtica dels infants a l´exili. Aquest interés es manifesta en la seva implicació en el projecte Enfance, Violence, Exil (www.enfance-violence-exil.net), en el qual treballa amb Cathérine Milkovitch-Rioux, també catedràtica de la Université Blaise Pascal i que ha comissariat amb ella l´exposició que ara es pot visitar al MUME, però que és itinerant. Totes dues són autores també dels llibres J´ai dessiné la guerre. Le regard de Françoise et Alfred Brauner (2011) i Enfances en guerre. Témoignages d´enfants sur la guerre (2013).

Rose Duroux dóna més detalls sobre l´orígen de la recerca dels Brauner: «Van començar la col·lecció en l´Espanya de 1937-1938, recollint dibuixos directament de la mà del nen. Cal fer notar que els Brauner no guardaven els dibuixos, sinó que els fotografiaven i tornaven l´original al nen. De tornada a França, quan van entrar els alemanys a París (1940), van amagar la col·lecció espanyola. Es va perdre, excepte una caixa enterrada en un jardí amb unes desenes de plaques llistes per a la impressió que acabarien publicant el 1976, quaranta anys més tard». En el cas de les altres guerres, afegeix, «com que no hi van intervenir directament, van obtenir els dibuixos pacientment, a través de publicacions antigues o recents, de catàlegs, d´associacions humanitàries, d´obsequis, etc». Segons Duroux, «l´excepcional és que aquesta col·lecció la van anar constituint durant tota la seva vida. A l´exposició del MUME podem observar que van abastar des de la primera dècada del segle XX fins a l´última, des de la guerra dels bóeres fins a les de Kosovo i Txetxènia...».

La causa de l'interès
Rose Duroux matisa que si bé el matrimoni Brauner va mantenir durant tota la seva vida el seu interès per aquests dibuixos, la causa última d´aquest interès va anar evolucionant: «Durant la guerra d´Espanya calia vèncer el feixisme, del qual ells havien fugit a Àustria. D´aquí la seva actuació a les Brigades Internacionals, ella com a metge als hospitals de Benicàssim i de Mataró i ell com a pedagog en colònies infantils. En aquells anys (1937-1938) van veure un doble interès a fer dibuixar als nens: d´una banda, pensaven que expressar el xoc bèl·lic mitjançant el dibuix els permetria alliberar-se´n, asserenar-se i poder inserir-se més fàcilment en la "vida normal" un cop la guerra acabada. Confiaven en la funció reparadora del dibuix, com també en la del joc. I d´altra banda comptaven que la difusió dels dibuixos ajudaria a commoure les democràcies occidentals i afavoriria la recaptació de fons a favor de la República. Entre els dibuixos exposats al MUME alguns formaven part d´un bloc de postals del 1938 titulat La guerra d´Espanya dibuixada pels seus nens i signat pel Dr. Fred Brauner, amb una crida d´auxili en tres idiomes: "Ayudad a los niños españoles / Aidez les enfants espagnols / Help the Spanish children"». Calia guanyar la guerra!».

Més endavant, però, les coses van canviar: «Després va venir la Segona Guerra Mundial, i els seus camps d´extermini. El 1944, tots dos van tenir cura de nens orfes supervivents de Buchenwald. La Segona Guerra mundial la va clausurar la bomba atòmica d´Hiroshima i Nagasaki. I a partir de llavors tot l´afany de Françoise i Alfred serà lluitar contra la guerra. Van viatjar al Japó. Hi ha en la seva col·lecció uns dibuixos japonesos impressionants sobre les destrosses causades per les armes nuclears (un cos petrificat de mare amb nen, una mà que es desfà...). Françoise presidirà també associacions mèdiques anti-nuclears internacionals. I també la guerra és "neteja ètnica": la insostenible escena de la violació de la nena kosovar és una contundent repulsa de la guerra amb les seves bestials neteges».

Lectures diferents
Rose Duroux admet que la lectura dels dibuixos, malgrat el seu contingut terrible en tots els casos, és diferent en funció de l´espectador: «Depèn de qui els mira, és clar: el sociòleg, l´historiador, el psicòleg, l´artista, etc. Cada un té les seves conviccions i, de vegades, els seus apriorismes. Uns busquen normes generals comparant dibuixos a través del temps i de l´espai, com seria el cas del matrimoni Brauner. I al revés, altres busquen la llum específica que un determinat dibuix aporta a un determinar conflicte bèl·lic És clar, una cosa no impedeix l´altra. Al contrari». En tot cas, la comissària de la mostra considera que s´ha de tenir en compte que «el dibuix infantil en guerra no és espontani: els dibuixos es fan petició del mestre, de l´actor humanitari, etc. Fins i tot algun comentari infantil dins del dibuix sembla dictat per l´adult. Bé sabem que la interpretació de dibuixos realitzats en un medi escolar depèn de la manera d´ensenyar. Les informacions necessàries per interpretar correctament un dibuix són les instruccions rebudes tant a nivell de forma com de contingut». Malgrat això, afegeix que «aquestes instruccions no impedeixen que el dibuix pugui indicar certa autonomia, sobretot en la manera d´interpretar les instruccions de l´adult. Seria un gran error pensar que aquests dibuixos no ens diuen res del nen».

També s´ha de tenir en compte, segons ella, que «cada dibuix té la seva historicitat, amb el seu temps i el seu espai, perquè no és el mateix dibuixar quinze dies després de la bomba o anys més tard, ni és el mateix viure la guerra amb els seus pares o viure-la lluny d´ells; sense comptar la influència de l´edat, del sexe, del medi social, etc.». I encara més, «també la lectura que fem del dibuix té la seva historicitat: no és el mateix mirar el dibuix "en calent", en "estat naixent", com els va passar als Brauner que van observar els nens espanyols mentre dibuixaven, que mirar-lo dècades després, com veien els dibuixos infantils de la Guerra dels Bòers o els de la Primera Guerra Mundial, etc...».

Quan se li demana quines conclusions principals es poden extreure de l´estudi d´aquests dibuixos, Rose Duroux sostè que «l´exposició és alhora un reconeixement del dibuix infantil i un homenatge a dos defensors de la infància i de la pau». A més, apunta que «una de les originalitats de l´exposició és que fa dialogar dues veus, la del nen i la de l´adult, perquè cada dibuix infantil va acompanyat per un comentari d´Alfred Brauner. I és que, com deia, el dibuix "és un relat"». Per a Duroux, la presència d´una exposició com aquesta en un indret com les comarques gironines, que van veure passar tants nens exiliats, «pot dir alguna cosa». Tot el patiment al llarg de les dècades que reflecteixen els dibuixos demostra, segons ella, que «no hem après... Aprendrem? Aquesta és la meta».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema