El respecte

De la meva adolescència hi ha una cançó que he mantingut en el record al llarg dels anys: Respect, d’Aretha Franklin. Ha plogut molt des del 1967 en què la va gravar, però la manca de respecte que trobo en moltes de les relacions humanes d’avui, me la fa sentir més vigent que mai. I per la seva transcendència, és en la política on la trobo més a faltar.

De l’agulla a l’elefant, deia, és com construeixo els meus articles. Avui ho faré al revés, i començaré per la manca de respecte en l’àmbit internacional, on la desqualificació de l’adversari, fins i tot la seva deshumanització, està a l’ordre del dia. Sembla que dinamitar els ponts de la pau està ben vist, que els matisos que pots trobar en les relacions diplomàtiques són innecessaris i que són substituïts pel maniqueisme de «o estàs al meu costat o ets el meu enemic». Així anem i el so dels tambors de la guerra són cada cop més eixordadors.

En política espanyola no cal esbrinar massa per veure que la desqualificació de l’adversari està a l’ordre del dia, esdevé una arma de guerra, sí, de guerra, perquè aquesta ha esdevingut la política. Destruir a la persona, si cal, perquè destruint-la esmicolo la seva obra i tot desprestigiant-lo, ocupo el seu lloc. El cas valencià en seria el camí que ara es vol seguir per aconseguir el govern de l’estat. On qualsevol mitjà, per deshonest que sigui, es pot usar per a fer-lo caure.

Però és en la política catalana, pel fet de sentir-la com a pròpia, la que em preocupa més. M’explicaré, les hem passat molt magres... una dècada d’esperances i frustracions, d’il·lusió i de repressió, on hem descobert les nostres limitacions i la manca d’escrúpols dels que s’oposaven a les nostres llibertats. Tot això és cert, però el que avui em fa més mal és la manca de respecte entre els que comparteixen uns ideals comuns malgrat que el camí que proposin pugui ser diferent.

Dels darrers anys a l’ajuntament, recordo amb afecte la relació política amb Carles Puigdemont, quatre anys jo al govern i ell a l’oposició, quatre anys ell d’alcalde i jo a l’oposició. Una de les coses que sorprenia a propis i estranys era que fos bona. El secret era el respecte mutu des de la discrepància. Perquè per fer coses importants, per a una ciutat i per a un país, cal fer-les amb els que discrepes. He mantingut la meva amistat, malgrat la dura distància que comporta l’exili, gràcies al respecte, i a la gestió del desacord en no poques coses, menys en la més important el desig d’un país lliure, de ciutadans lliures.

Les campanyes electorals, i la que acabarà el 12 de maig no crec que en sigui l’excepció, sempre accentuen més les diferències que els punts d’acord, però espero que el dia després s’imposi el respecte, perquè la nostra nació ens necessita a totes i a tots.

Subscriu-te per seguir llegint