Sánchez i els cinc dies per sortir del volcà

No vaig fer gaire cas, per no dir gens, de la denúncia contra Begoña Gómez, esposa del president del govern, Pedro Sánchez, perquè em semblava que no tenia consistència. L’autoanomenat sindicat Manos Limpias era qui havia presentat la denúncia, dada que fa aixecar sospites. L’havia admès a tràmit un jutge d’instrucció que va prendre la decisió sense informar a la fiscalia i en va decretar el secret de les actuacions. Manera d’actuar, diguem-ne, poc ortodoxa. I el document presentat al jutjat es basava, únicament, en retalls de diaris digitals sense aportar cap altra dada. Se’m feia estrany que cap gran mitjà de comunicació, especialment aquells que obren cada dia portades i noticiaris carregant contra Sánchez, el PSOE i tot el que faci olor de progressista, s’hagués agafat amb dents i ungles a l’afer per donar-li molta més dimensió. Ni el Partit Popular semblava, en un primer moment, gaire interessat a fer molta sang de l’assumpte. En definitiva, un conglomerat de situacions que em va fer pensar que no hi havia cas, fins que Pedro Sánchez va llençar la carta en la qual acusava la dreta i la ultradreta de carregar-se la democràcia.

Va ser el president qui el dijous al vespre va precipitar els fets. Va ser ell qui va fer pensar que darrere d’aquelles tímides informacions que havien passat força desapercebudes a l’opinió pública potser hi havia alguna cosa més no explicada fins al moment. Va ser Sánchez qui va estendre l’afer a tots els racons, sacsejant el tauler de la política espanyola i fent un moviment que el situa de nou en el primer pla sense que ningú sàpiga fins a on s’arribarà. És molt curiós que just l’endemà de l’anunci, Manos Limpias admet que no va fer cap investigació abans de presentar la denúncia; que simplement es va limitar a fer un recull de les notícies publicades i que les va presentar tal qual al jutge, obrint la porta a la possibilitat de les tan esteses fake news. Per què el president pren la decisió? Aquesta és la gran incògnita. No han faltat hipòtesis que bàsicament es resumeixen en dues: 1) està realment afectat perquè l’atac ha arribat a la seva dona i 2) és una nova estratègia de les moltes a les quals ens té acostumats des de pràcticament l’inici de la seva vida política. Es pot especular tot el que es vulgui, però només ell i molt probablement Begoña Gómez tenen la resposta.

El moment de l’anunci no podia ser més oportú o inoportú, segons com es miri. A un dia de l’inici de la campanya electoral de les autonòmiques de Catalunya, on el seu candidat, Salvador Illa, s’ho juga tot. Un Illa que totes les enquestes donen guanyador amb més marge que en les anteriors eleccions, però amb el dubte de si podrà ser president. Sense saber si era la intenció, el moviment de Pedro Sánchez impacta de ple en la cursa electoral. En el fons, el missatge que llança és el mateix de sempre, més reforçat i amb més intensitat: cal lluitar contra la dreta i l’extrema dreta i és necessària la unió de totes les forces per evitar que arribin al poder. Campanya sense precedents, inèdita, mai vista contra la democràcia, és l’argument bàsic que justifica la presa de la decisió, però que no és del tot certa perquè situacions com aquesta ja s’han produït en el passat.

Hi ha bàsicament tres hipòtesis d’allò que pot anunciar demà: 1) dimissió, ple d’investidura d’un nou president i, possiblement, convocatòria d’unes eleccions que no es produiria fins que es complís un any de les anteriors; 2) continua al càrrec, al·legant que el tema s’ha clarificat, que la fiscalia ha demanat l’arxivament i que els denunciants han admès la possibilitat d’haver-se basat en notícies falses i 3) sotmetre’s a una moció de confiança. Reconec que la tercera és la més lògica. Qui votarà contra la seva gestió davant l’amenaça de la ultradreta? Qui gosarà donar ales a PP i Vox? Per tant, té molts números de sortir airós i reforçat amb l’opció 3, encara que Carles Puigdemont hagi dit que dubta que faria. Junts sempre diu que dubta, però quan deixa de fer-ho, sempre es decanta cap al mateix costat perquè necessita Sánchez i el PSOE com l’aire que respira.

Però el president espanyol no actua mai amb aquella lògica que ens sembla bona a la majoria. Ho fa amb la seva lògica, la que el va portar a dimitir de diputat, a presentar-se a secretari general del PSOE enfrontant-se a la vella guàrdia del partit, a la moció de censura contra Mariano Rajoy, als pactes al Congrés que el mantenen al govern, als indults i a l’amnistia. El pas que va fer dimecres a la tarda va més enllà de la denúncia de Manos Limpias i les possibles repercussions, i més enllà de la campanya de les autonòmiques catalanes. Va d’equilibris de forces de poder en un futur no tan immediat i que poden condicionar l’estabilitat com la coneixem ara. Tots veiem tres hipòtesis, però és probable que no n’esculli cap i ens torni a sorprendre per sortir del volcà on s’ha ficat.

Subscriu-te per seguir llegint