El poder del cinema

Ja són unes quantes les pel·lícules que parlen del poder transformador del cinema i converteixen una sala de projecció en un símbol de les nostres disjuntives vitals. Algunes com The Majestic ho fan per vindicar el que hi ha de nostàlgic en l’experiència i en d’altres com Last Action Hero es busca fer metallenguatge sobre la relació amb els nostres herois de la pantalla. A El imperio de la luz Sam Mendes va una mica més enllà i proposa una faula que, lluny de caure en clixés dramàtics, converteix el cinema en un refugi emocional que plasma com cap altre les nostres esquerdes interiors. El film no és rodó i no ha aconseguit tan impacte comercial com els anteriors treballs de Mendes, però és incomprensible que hagi passat tan desapercebut: al capdavall, més enllà de les seves irregularitats, és un retrat molt interessant d’un amor ple de contraindicacions i en cap moment cau en la temptació de manipular les emocions de l’espectador. En tot cas és una bona notícia que arribi als cinemes, ja que, a més d’estar molt pensada per a la pantalla gran, aquí més que mai la projecció es torna un fil invisible entre els personatges i aquells que els mirem des de la butaca.

L’acció de El imperio de la luz se situa als anys 80 en un cinema d’una ciutat de la costa. La seva coordinadora és Hilary, una dona amb problemes de salut mental que sobreviu a un matrimoni fallit i a la sensació constant que la seva realitat es pot esfondrar sense previ avís. La seva vida dona un tomb quan coneix Stephen, el nou treballador del cinema, un home de raça negra que fuig d’un poble de províncies en què el seu dia a dia es va convertir en un prejudici permanent. Al costat de Hilary troba una empatia inèdita i també l’amor, tot i que els dos son conscients que els pot portar més problemes que avantatges. El cinema, i el que s’hi projecta, s’acaba convertint en la perfecta metàfora de la seva història. Mendes condueix la història amb sensibilitat i sentit de la contenció, però en termes de guió El imperio de la luz resulta massa òbvia en alguns passatges i la seva simbologia no deixa de ser una mica esquemàtica. Destaca igualment per la seva fotografia, per la banda sonora (de Trent Reznor i Atticus Ross) i per un magnífic planter d’actrius i actors formar per Olivia Colman, Micheal Ward, Toby Jones, Tanya Moodie, Crystal Clarke, Tom Brooke, Hannah Onslow, Adrian McLoughlin, Ashleigh Reynolds i Colin Firth.