Investigadors de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i de la Corporació Sanitària Parc Taulí de Sabadell han detectat més de quaranta casos d'una rara malaltia infecciosa que és transmesa per paparres típiques de senglars i que afecta principalment els nens.
A diferència de les paparres dels gossos, molt més comunes, aquests aràcnids hematòfags (s'alimenten de sang) tenen una mida més gran, són més propis de la tardor i de l'hivern i acostumen a trobar-se en zones de mitjana o alta muntanya, en animals com ovelles o senglars, segons que ha explicat el doctor Ferran Segura, director de la Càtedra de Malalties Infeccioses Parc Taulí-UAB.
En penetrar a la pell d'una persona, aquest tipus de paparra, denominada Dermacentor marginatus, transmet una infecció bacteriana que, malgrat no ser greu, pot provocar serioses molèsties i seqüeles als que la pateixen.
De moment, l'Hospital de Sabadell ha identificat una quarantena de casos, en la seva majoria nens (un 80 per cent dels pacients) i esquiadors i muntanyencs, que van patir les picades de les paparres després de passejar pel camp, per zones boscoses o altes latituds.
Malgrat que Sabadell és un dels municipis més grans de Catalunya, amb més de 200.000 habitants, el doctor Segura explica l'alta incidència d'aquesta malaltia a la zona pel fet que és un territori envoltat de boscos i muntanyes i per la cada vegada més evident aproximació dels senglars a les ciutats.
De fet, no cal un contacte directe amb aquests animals perquè les paparres s'enganxin al cos, ja que una vegada saciats de sang, aquests àcars esperen en l'herba alta o en les branques que passi un altre animal o persona a les quals enganxar-se per poder seguir practicant el parasitisme.
Aquesta tàctica d'"atac" podria explicar per què els nens són les principals víctimes de les paparres Dermacentor marginatus.
"Les paparres es posen a l'altura adequada per saltar sobre els animals, així que quan passa un nen gairebé sempre es posen al cap i s'amaguen entre el pèl, on estan protegides. En els adults s'enganxen a les cames i al cos", comenta Segura.
És quan les paparres estan infectades pel bacteri "Rickettsia slovaca" quan transmeten la malaltia als humans, els quals, passats entre quatre i deu dies de la picada, comencen a mostrar símptomes com febre, inflamació dels ganglis, dolor muscular, malestar general, mal de cap i una incipient alopècia i una taca rogenca al voltant la zona de la picada.
En principi, totes aquestes molèsties desapareixen ràpidament amb l'inici del tractament antibiòtic, encara que en ocasions l'alopècia pot prolongar-se durant anys.
El doctor Segura subratlla que el més important a l'hora d'evitar aquest tipus de problemes és la prevenció. "Sempre que es torna del camp cal revisar tot el cos per estar segur que no hi ha paparres enganxades, sobretot en els llocs que se solen passar per alt, com els peus, les engonals o el cap", as?senyala l'investigador.
Si es descobreix que, efectivament, la paparra ja s'ha incrustat a la pell, el més convenient és extreure-la com més aviat millor amb unes pinces metàl·liques, assegurant-se que s'arrenca el cap.
