Ripoll, una ciutat i dos mons enfrontats

La discriminació, l’estigma, el recel i la por que han emergit a Ripoll i que han cristal·litzat en la victòria d’un partit xenòfob independentista en les eleccions municipals del 28M fa sis anys que es gesten. Les veus dels veïns demostren l’abast d’una fractura que ha corroït el poble després dels atemptats del 17A, perpetrats per sis joves criats en el municipi i dels quals ningú va sospitar que s’havien radicalitzat fins al punt de cometre, dirigits per l’imant Abdelbaki Es Satty, una massacre que va deixar 16 morts i 140 ferits.

Mohamed és cuiner d’un hotel de Molló. Ha treballat de tot en aquesta comarca, a la qual va arribar fa 24 anys. «Aquí els immigrants treballem de sol a sol, de dilluns a diumenge: fem el que la gent d’aquí no vol fer», explica. Encara recorda l’estiu de l’atemptat. «Vaig estar 15 dies sense sortir de casa, em feia vergonya, la gent em mirava sospitant, com acusant-me d’alguna cosa que no havia fet». No va saber com afrontar el tema amb els seus fills. «Els vaig dir que els musulmans no fan aquestes coses, que l’islam és pau i que a aquests nens (els terroristes) els van menjar el cap».

D’aquells atemptats han passat sis anys, i el seu fill ja n’ha complert 8. «Juga al Ripoll i ha guanyat la lliga», compte el pare amb orgull, mostrant les fotos del menor, lloat per tot l’equip de futbol del poble. Però el pare sap que el rebuig al carrer continua viu i que el seu fill ja l’ha notat. «Quan la nova alcaldessa va guanyar les eleccions em va dir: ‘Pare, haurem de marxar de Ripoll!’». El pare és categòric. «Ell és espanyol, té la nacionalitat. Li ho vaig dir molt clar: ‘ningú et pot fer fora d’aquí. Em sents? Tu ets tan de Ripoll com l’alcaldessa’».

La victòria de la ultradretana independentista Sílvia Orriols, d’Aliança Catalana, està totalment relacionada amb aquest conflicte, un atemptat que ho va canviar tot. Els seus votants justifiquen, convençuts, el perquè de la seva decisió. Veuen Ripoll com un poble en declivi, no el reconeixen com el lloc on s’han criat. Assenyalen als immigrants com a culpables del canvi i veuen en Orriols l’esperança de tornar al passat.

"A Ripoll, si ets marroquí, et sents terrorista"

Fiar-se de ningú

La fleca de Pilar és coneguda per alguns immigrants per no vendre pa a qui encara no parla català. Ella ho nega, però sí que assumeix que a Ripoll hi ha dos tipus de veïns. «Els normals i els immigrants, sobretot els moros». «Ens han envaït. Ripoll ja no és el que era. Les mores s’han apropiat de les nostres places amb els seus fills», segueix sense embuts. Assumeix que alguna vegada ha arribat a insultar a dones que porten vel en ple carrer. I explica que es va adonar d’aquesta situació després de l’atemptat terrorista. «L’imant vivia en la meva escala, els Mossos van entrar a registrar el pis. Em podia haver passat qualsevol cosa. Ja no et pots fiar de ningú».

Assegut en un banc, un home que no vol revelar la seva identitat veu passar a una dona amb hijab. «Veus? Fins a on hem hagut d’arribar! Ripoll ja no és el que era; aquest no és el poble on jo m’he criat», explica el veí, que va treballar gran part de la seva vida com a pastor. Té 94 anys i diu que està a la vora de la depressió. Viu sol. La seva dona va morir en una residència.

Per a les dues mesquites de Ripoll, la ressaca dels atemptats va ser «d’allò més dur que hem viscut», en paraules del president de la comunitat islàmica on treballava l’imant que va radicalitzar als joves que van materialitzar els atemptats. Els musulmans van haver de convèncer-se que no eren els culpables, i amagar el duel per les morts dels terroristes, veïns i amics fins llavors. Avui se senten en el punt de mira, amb barreres per a trobar treball i lloguer.

Ali Yassine presideix la comunitat islàmica Annour, el temple on l’imant Es Satty treballava quan va radicalitzar als joves de Ripoll i va idear els atemptats. «L’imant tenia dues cares. Se li podia passar a qualsevol», s’excusa. «És el més dur que hem viscut: jo vaig tenir una depressió i vaig estar tres mesos de baixa pels mals moments al poble: ens havíem de convèncer que no érem culpables», recorda l’home. Després del 17A, els membres de la mesquita es van formar en prevenció gihadista i promouen activitats contra l’estigma obrint el temple a tota la població.

En el mateix sac

Yassine va arribar amb 26 anys a Ripoll, ara supera els 40. «La gent ve aquí a treballar, no a buscar problemes: ens estan posant a tots en el mateix sac», insisteix. I admet que va haver-hi por entre la comunitat marroquina quan la ultradreta independentista va guanyar les municipals. Abans que Orriols es convertís en alcaldessa, ja van tenir topades amb ella en els jutjats per assetjament en les festes del xai i el Ramadà. «No fem res il·legal ni mal a ningú, molts ja tenim la nacionalitat: jo confio en la democràcia espanyola. La gent l’ha votat, però Orriols no pot saltar-se la llei ni fer-nos res».

La primera mesquita que va obrir a Ripoll, fa més de 20 anys, va ser El Fathe. Moussa, que és membre de la junta, però prefereix amagar el seu cognom, mostra la seva preocupació davant el conflicte social latent. «Tots som víctimes de l’atemptat i hem de tirar endavant junts», insisteix. «Em preocupa que la comunitat marroquina es tanqui encara més, això només ens portarà problemes», subratlla.

«No ens hem de preguntar què fa l’ajuntament per nosaltres, hem de ser nosaltres els que ens preguntem què farem. No ens podem quedar de braços plegats i espantats». Parla Carme Brugarola, mestra i promotora de la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme (UCRFR) a Ripoll. Com ella, són molts els veïns conscients que és tard, però que la societat civil ha de reparar aquesta fractura social. De manera encara informal, diferents entitats s’estan reunint per a treballar en favor de la convivència en aquesta legislatura. «Hem de plantar cara al feixisme i retrobar-nos: Ripoll no és això».

«Ripoll ha canviat molt i per a malament», sentència Joan Ullastre, que va venir amb 14 anys de Torelló (Osona) a aixecar el bar Bon Rotllo, el motor que l’ha ajudat a superar diversos càncers. «La indústria ha tancat, els comerços tanquen... aquí només els immigrants volen treballar», defensa. «La gent, després dels atemptats, s’ha tornat molt racista. Però és que no ho entenc. Com es poden queixar que els lleven el treball si ells no mouen un dit?», es pregunta. Diàriament sent comentaris xenòfobs en el bar. Però no deixa passar ni un. «A alguns, només de veure a un moro ja els venen tots els mals. Jo els agafo i els pregunto: ‘Aquesta persona t’ha fet alguna cosa? No, doncs calles’».

Sense ser conscient, Ullastre treballa més en pro de la convivència que molts projectes d’inclusió. En el Bon Rotllo, cada dia es juguen partides multiculturals de la botifarra. Fa possible la mescla social que les administracions no han aconseguit. «Aquí tots són benvinguts i cal jugar junts: no puc fer-ho d’una altra forma».

Subscriu-te per seguir llegint