85 anys del primer afusellament a les tàpies del cementiri de Girona

L’1 de març de 1939, després de l’entrada de les tropes franquistes, el Guàrdia Republicà de Figueres, Juan Lorenzo Alcalde, de 39 anys, es va presentar a la caserna de Girona. Abans de la República havia estat, primer militar, després Guàrdia Civil. «Es va presentar per preguntar, i ara què he de fer, i no el vam tornar a veure mai més, de la caserna va anar a la presó seminari i de la presó al cementiri». Ho explica la neta Esther Llorenç. Deixava dona, una nena de 18 mesos i un nen de 12 anys. Juntament amb nou persones més va ser afusellat el 8 de març de 1939 a les tàpies del cementiri de Girona, ara fa 85 anys. El 14 de març afusellarien al periodista i escriptor Carles Rahola (Cadaqués 1881 - Girona 1939). 

La filla, Aïda Llorezo i la neta van iniciar fa anys un ingent tasca per recuperar la memòria històrica i homenatjar tots aquells que perderen la vida víctimes de l’onada de repressió franquista que es va iniciar el 1939 i es va allargar fins el 1945. El darrer afusellat de més de cinc-centes persones va ser Josep Carrés de la Iglesia, de Figueres. L’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme que presideix Aïda Lorenzo va rebre el 2006 la Creu de Sant Jordi. Aquesta setmana recorden que fa 85 anys del primer afusellament, recorden la història del pare i avi i a les altres víctimes i assenyalen que encara queden tasques pendents per donar-los l’homenatge que es mereixen. 

Els primers consells sumaríssims

Juan Lorenzo Alcalde es va adreçar a la caserna i la família no el va tornar a veure mai més. «Ni un petó, ni un comiat», diu la filla. «El van torturar, interrogar i després el van portar a la presó seminari de Girona, per ser jutjat uns dies desprès al Palau de justícia en consell de guerra», recorda la neta. 

La seva dona va viatjar des de Figueres. «Se’n va a la presó seminària per veure el marit, i li diuen: vostè és la vídua de Juan Lorenzo Alcalde. «Lo hemos fusilado esta mañana». «L’àvia es va desesperar, però l’advertiren: si no se calla, la fusilaremos también». I li van tornar els set paquets de menjar que portava per al marit. 

La història podia haver estat diferent si hagués fugit. Llorenç recorda que «tenia la maleta preparada, i família a l’altra banda de la frontera, però va pensar, jo no he fet res dolent, no he matat a ningú, i tenia una filla de 18 mesos i un nen de 12 anys» i es va presentar a la caserna. Prèviament havia estat militar i Guàrdia Civil. El van enviar a l’Alt Empordà i es va enamorar. En alçar-se la República «va jurar fidelitat i va ser Guàrdia Republiccà, i és per això que l’afusellen, per haver jurat fidelitat» diu Llorenç. Com a Guàrdia estigué a Port de la Selva i Colera, i en altres a Figueres o Camprodon. La neta explica que ajudava als republicans però que també va ajudar a gent de dretes a fugir i va haver de donar explicacions als rojos, en una època de venjances i violència. Han trobat tota la documentació, excepte les actes de la caserna de la Guàrdia Civil. 

"Ja us dic ara que moro innocent, podeu anar amb el cap ben alt"

Juan Lorenzo Alcalde

«Per últim cop a la meva vida, us envio una infinitat d’abraçades i petons per a tu i els meus fills; amb totes les forces del meu cor, adéu esposa i fills meus [...] Ja us dic ara que moro innocent i que podeu anar amb el cap ben alt; allò que em sap més greu és que podré veure caminar la meva filleta i no us podré donar l’abraçada més forta de la meva vida». Aquest és un fragment de la seva darrera carta hores abans de ser afusellat, el 8 de març, que guarda Aïda Lorenzo.El consell de guerra que el va condemnar a ell i nou persones més, i on també es va jutjar Carles Rahola, va ser el primer que es va celebrar a la ciutat després de l'entrada de les tropes franquistes.

El 1939, 369 execucions

El 1939 hi va haver 369 execucions al cementiri de Girona. Fins al 19 de gener 1945 serien moltes més. Al memorial hi ha els noms de 510 persones. Altres recomptes com el de Josep Maria Solé i Sabaté diu que van ser 519, Josep Clara, 514, i un treball de l’Arxiu Nacional de Catalunya xifra en 517. La recerca d’Aïda Lorenzo i Esther Llorenç, recollida a La llarga repressió franquista a les comarques gironines. De 1938 a 1952 (2015) incloïen un llistat de les persones afusellades a les comarques gironines (526). 

A Lorenzo el van afusellar amb nou persones més: Josep Díaz-Guerra,42 anys, (Girona-Guàrdia Republicà), Francesc Jiménez, 47 anys,(Girona-Agutzil al Tribunal de Justícia de Girona), Jacint Grau, 44 anys, (Girona-Guàrdia Republicà), Miquel Bateta, 36 anys, (Bordils-Comerciant), Josep Masmitjà, 31 anys, (Salt-Mecànic i comerciant), Llucià Vila 36 anys, (Salt-Lampista), Daniel Puig, 28 anys, (Salt-Paleta), Jaume Costa, 33 anys, (Salt-Mecànic) i Agustí Armengol 40 anys, (Girona-xofer). Tots ells van ser enterrats en la primera fossa oberta al cementiri de Girona fa 85 anys.

«No ens han deixat obrir les fosses, ni els han fet un reconeixement»

«No ens han deixat obrir les fosses, recuperar els cossos dels nostres familiars, i que ens facin un homenatge». Ho lamenta Esther Llorenç que al capdavant de l’Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme va iniciar fa més de dues dècades la tasca per recuperar la memòria, homenatjar les víctimes i anular els consells de guerra. Al memorial hi ha els noms de 510 persones afusellades a les tàpies del cementiri de Girona, però apunten que hi ha errors. 

Recorda que sí, hi ha la Llei de la Memòria Històrica, però que calen accions. Quan Carles Puigdemont era batlle a Girona van intentar que obrir les fosses i després d’haver-ho de fer a través de la petició d’un advocat «ens va respondre que el cementiri no era seu». «Quan va ser president de la Generalitat, hi vam tornar, perquè som empordaneses i tossudes», diu Llorenç. «La darrera vegada que el vaig veure va ser al Parlament i li vaig dir per què no hem pogut obrir les fosses? (venien d’obrir-ne de franquistes», i la resposta per part del Memorial va ser que hi havia massa persones. Llorenç constata que només volen una cosa ordenada i fer-ho a poc a poc. Els familiars volen recuperar els cossos i que se’ls faci homenatge. «No volem venjança, volem un reconeixement, no volem ser encara avui els rojos assassins perquè el meu avi no ho era», conclou o volen enterrar al costat de la seva dona.