«A vegades em veig nu al mirall, sortint de la dutxa i penso: hòstia»

Roger Padrós, finalista de la setena edició del programa de TV «La voz», ha passat per Girona per a promocionar el seu primer àlbum, «La vida és millor» 

Val la pena sortir per la tele? 

Relativament. Com tot, a la vida, té coses bones i coses dolentes.

Però l’experiència li va agradar?

M’ho vaig passar molt bé. Crec que en el moment en què estava, em tocava. Va ser guai, en aquell moment vital.

No li agradaria ara anar a «La isla de las tentaciones»?

A veure si em tempten, no? Què va, què va (riu).

Tinc entès que és músic resdient a la Casa Batlló. Molts de japonesos?

Déu n’hi do, n’hi ha molts. Són molt agraïts, és un dels millors públics. Idealitzen ràpidament l’artista, es tornen com bojos. És igual el tipus de música que toquis, mentre els deixis estar a prop perquè et gravin amb el mòbil. Tots graven.

Excepte algun tema en castellà, totes les cançons són en català. No s’ha assabentat que als joves d’avui no els interessa la música en català, que el que es porta és el reggaeton?

He, he, ja s’ho faran. No faig música perquè interessi, sinó perquè interessa. No em dirigeixo a un target, que cadascú escolti el que li vingui de gust. Educar en la cultura és una responsabilitat social.

O sigui que fa la música que li agrada a vostè.

El que està de moda m’interessa zero. Faig el que m’agrada, crec que quan fas el que t’agrada, es nota en la qualitat.

«La vida és millor». Millor que què? 

Sempre em diuen que dic això perquè tinc vint-i-quatre anys. La vida és sempre millor, s’ha de viure amb alegria i també amb tristeses, tot suma. Viure ens fa sentir particulars. Ser nosaltres és el que fa que la vida sigui guai.

Ah, jo creia que es referia que la vida és millor que la mort, d’això no n’hi ha dubte.

Bé, no sabem què hi ha després de la mort, potser morir-te està guapo.

Al tema «Digue’m», canta «sé cap on vaig i sé d’on vinc». On va i d’on ve?

El camí que faig és la música, ajuntar-me amb la gent que m’agrada, això és on vaig. I vinc de tot el que he viscut fins ara, del caminet que he fet.

És un camí fàcil?

Fa moltes pujades i baixades, i hi ha força pedres.

És complicat el camí de la música?

Buf, i si no fas reggaeton, encara més (riallada). És molt difícil, és un sector complicat, està molt saturat i costa fer sentir la teva veu. Però bé, suposo que totes les professions ho són, cada camí té les seves pedres.

A «Ferides» es pregunta el que ara li pregunto jo: quan té por de vostè?

Massa vegades, darrerament, menys que abans. A vegades estic nu, acabat de sortir de la dutxa, i em veig al mirall i penso: hòstia.

Errr... li prego que no especifiqui.

No, no, vull dir que veus els teus complexos, les teves cicatrius. Passa també en veure’t reflectit en un aparador.

Als vint-i-quatre? Esperi a passar dels cinquanta

He, no em refereixo només a defectes físics.

Jo tampoc... En una peça diu «vull poder descansar, tots dos al sofà, el cap a la falda». A la seva edat fent promoció de la rutina matrimonial?

No és rutina, són formes d’estimar a qualsevol persona. M’agrada la senzillesa d’estimar sense pretensions.

Que té vint-i-quatre anys, home!

Ja ho sé, tio, però estimar és estimar, és igual l’edat.

Subscriu-te per seguir llegint