«Un centre de creació com El Canal no pot ser només un teatre»

Inaugurat fa gairebé una dècada, el Centre d’Arts Escèniques de Salt s’ha passat anys encallat després d’una primera etapa vinculat al festival Temporada Alta i Bitò en què sí que va arribar a funcionar i produir espectacles. Ara El Canal emprèn un nou rumb, gestionat directament per l’Ajuntament de Salt i, des de l’estiu del 2021, amb Xavier Díaz com a responsable.

Geògraf de formació i amb una llarga carrera en l’administració pública que inclou quatre anys com a director de l’Institut Català de les Empreses Culturals, l’ICEC, en el seu primer any com a director de l’equipament de la Coma Cros, el 2022, va manejar un pressupost de 944.000 euros.

El 42% es va destinar a acabar espais que, tot i ser indispensables per a la creació escènica no existien, com ara dues sales d’assaig a la Coma Cros, però també a activitats i suport a la creació (37%), amb nou coproduccions d’artistes com Mal Pelo, Joan Català o Marga Socias i 21 residències artístiques, una primera embranzida que enguany vol consolidar amb aliances amb festivals i equipaments com el Teatre Lliure o La Grainerie, la factoria de circ de Tolosa. 

Vostè arriba a El Canal a l’estiu del 2021. Què s’hi troba?

Em sorprèn molt l’equipament, que és de primera línia, molt ben pensat tècnicament i polivalent.

Hi havia un equip per fer-lo funcionar?

Quan vaig arribar, no. Hi havia un responsable tècnic i l’administrativa.

Es va aixecar un edifici de més de 2 milions d’euros sense pensar que algú hi hauria de treballar? 

Aquesta estructura apareix al 2019, quan El Canal deixa de dependre d’un consorci format pels Ajuntaments de Girona i Salt i la Diputació i passa a dependre només de Salt. En l’etapa del consorci, hi van passant gerents, però amb una dedicació parcial, perquè eren tècnics d’alguna de les administracions que formaven part del consorci i dedicaven unes hores aquí.

Per què desapareix el consorci?

Les administracions van decidir que no tenia sentit seguir posant recursos aquí perquè no s’executava el pressupost. Amb aquests diners es pagava el dia a dia del manteniment i alguna acció, però sempre s’arribava a final d’any sense exhaurir el pressupost, i això a l’administració vol dir perdre els diners. Van decidir deixar-hi d’abocar diners perquè podien donar més resultats en altres àmbits culturals.

En la presentació de la nova etapa d’El Canal, l’alcalde de Salt, Jordi Viñas, va parlar d’una «estructura inoperativa pensada des d’un despatx polític» que havia deixat l’equipament encallat durant anys. No va ser bona idea el consorci? 

Amb un equipament com aquest, que té l’ambició de ser d’abast nacional, una figura de consorci és interessant, perquè hi prenen part totes les administracions del territori: Girona, Salt, comarques gironines i Catalunya. Però en aquest cas, la decisió de dissoldre’l i que s’ho quedés Salt ha sigut favorable, perquè des de l’ajuntament s’ha estat capaç de desencallar la vida de l’equipament i de posar-lo a treballar amb el sentit que s’havia creat.

Xoca que Ajuntament relativament petit com ara Salt ha fet més que la suma de les administracions en més temps. 

Sorprèn però és qüestió de tenir-ho clar i ser ambiciós. Quan vaig entrar em va sorprendre l’equipament, però també el convenciment polític en el projecte, perquè l’equip de govern estava convençut que volia desencallar El Canal. Es creuen el projecte que surt del concurs, que he hagut d’adaptar a la realitat perquè el paper ho aguanta tot, però en el moment de tenir el projecte i el pla de gestió a cinc anys aprovat, l’Ajuntament ha decidit anar a totes i buscar sumar complicitats amb altres administracions, elles ho van veure amb bons ulls i això ha fet possible que puguem engegar.

El Canal ha de fer que els professionals se sentin acompanyats, que no hagin de buscar-se la vida contínuament

Les administracions que ara li donen suport son les mateixes que formaven part del consorci i han estat incapaces, durant una dècada, de tirar el projecte endavant. 

Sí, però quan hi ha un pla de treball clar i uns objectius clars, hi tornen a donar suport. No se n’han desentès, fantàstica notícia. Quan jo redactava el projecte i venien a visitar El Canal el president de la Diputació, la consellera de Cultura... van veure-hi un projecte amb solvència i van tenir ganes de voler-ho potenciar. Van ser-hi ja el primer any, van posar-hi recursos. El segon any tornaran a ser-hi i la idea és consolidar això, demostrar-ho i poder continuar. Quan hi ha un projecte ambiciós però amb sentit comú, és fàcil trobar les complicitats de l’administració i que s’hi posin. A vegades et diuen «no, ja hi hem estat i no funcionava», però en aquest cas és bo que hagin reflexionat i vulguin tornar-ho a provar, perquè el projecte pugui reobrir i faci la seva feina, que és estar al servei dels professionals i de la ciutadania.

En aquest procés llarg per obrir El Canal es va arribar a fer un concurs per escollir-ne el director. El tribunal que l’havia de triar es va fer enrere perquè no hi havia prou pressupost perquè la nova direcció pogués treballar. El seu cas és diferent?

Aquí es va fer un plantejament diferent. Un concurs no va florir perquè no hi havia prou diners, i aquí es gira i es diu «anem a buscar una figura que sigui capaç de generar els recursos necessaris per poder engegar». Això passa per treballar un projecte i transmetre’l per buscar complicitats, si ho fas, acabes tenint els recursos i et pots posar a treballar. En comptes de buscar un director gerent que gestioni el que hi ha, s’ha buscat un projecte ambiciós per fer-ho créixer.

«El Canal ja té cara i ulls»

Quan vostè arriba es troba un pressupost de 300.000 euros i n’ha acabat executant gairebé un milió. Com s’ho ha fet? 

El primer mig any em dedico a fer un sondeig de la situació, de cap a on pot anar el projecte. I hi ha la sorpresa que és un equipament molt potent, però que està inacabat: un centre de creació com El Canal no pot ser només un teatre. En un centre de creació, la sala teatral és la sala d’acabats, perquè no només té la funció d’exhibició, sinó de treball tècnic, és on s’acaben els projectes. De seguida queda clar que calen més espais i més recursos. 

No hi havia espais d’assaig?

La construcció de l’equipament es fa fins on s’arriba: es fa l’entrada, els camerinos, la sala d’acabats (el teatre), amb una qualitat increïble, però aquí queda. Inacabat no per voluntat política o incapacitat tècnica, perquè els recursos no van arribar. 

Vostè arriba i es posa a buscar-los per seguir invertint en l’edifici. 

Sí. Una sala perquè la companyia treballi l’espectacle està bé, però no és suficient, si vols potenciar la creació, necessites més espais perquè les companyies treballin segons el moment de la producció, recursos tècnics i econòmics. Vaig fer una projecció a cinc anys de quins espais necessitàvem i quins diners farien falta per fer-ne un espai de referència, mirant exemples a Catalunya i a Europa. I amb aquest projecte, vam anar a seduir les administracions.

On ha de ser El Canal d’aquí a cinc anys?

No sé si s’han alineat els astres, però hem corregut molt en un any i mig. En cinc anys, El Canal ha de tenir quatre espais de creació tècnics i un espai de residència i ha d’haver establert acords estratègics amb altres equipaments nacionals i internacionals i amb festivals i fires: de Reus a FiraTàrrega, Fira Mediterrània de Manresa, Igualada, la Bisbal, el Sismògraf... perquè tingui un encaix. El Canal no vol ser un equipament més i que treballi només per ell, vol ser un element dins l’univers de les arts escèniques. Ha de treballar amb els teatres municipals, amb els programadors... i amb aquests espais i relacions i amb el pressupost, ha de poder donar resposta a les necessitats professionals del sector i acostar les arts escèniques a la ciutadania.

El Canal ha de ser un centre de creació que acompanyi el professional des de l’embrió d’un projecte fins a l’exhibició, com fa La Marfà amb els músics, per exemple?

Sí, són dues factories semblants. La idea és que els dos equipaments facin coses similars en disciplines diferents, tot i que en relació entre elles.

Hi acabarà havent una programació àmplia fruit de les residències i coproduccions

El que es diu de La Marfà és que dona temps i recursos als professionals, que els ofereix eines per no haver de patir per les factures mentre creen. El Canal anirà per aquí?

Sí. El Canal ha de donar recursos i espais als professionals i fer que se sentin acompanyats, que no hagin de buscar-se la vida contínuament. I no només mentre siguin aquí, els hem d’acompanyar, amb aquests acords estratègics, perquè tinguin espais en altres centres de creació o en festivals i equipaments per presentar el resultat.

El Canal ha d’ajudar a professionalitzar més el mon de l’escena? 

I tant! Tindrà diferents programes, el principal del qual és el del suport a la producció. El plantejament que fem s’allunya dels programes habituals dels centres de creació públics, que solen funcionar per beques i subvencions. 

Això què implica?

Nosaltres volem treballar per contractes, de tu a tu amb les companyies com a professionals, no com a administració. S’establiran contractes per al finançament. Parlem de finançaments importants, que poden arribar fins al 20-25% de la producció i de produccions que poden arribar a l’entorn de 60.000 euros, un volum ja important. Podrien ser una desena l’any. El Canal aposta per això: qualitat, bon posicionament dels projectes i risc, perquè hi haurà projectes d’èxit i d’altres que no.

El Canal aposta per això: qualitat, bon posicionament dels projectes i risc

De teatre de text i de creació contemporània? 

I dansa, circ i noves tendències. És una de les singularitats d’El Canal, no ens volem tancar en una disciplina escènica, volem ser un paraigües més gros. Som un equipament fora de l’àrea urbana de Barcelona, on es poden especialitzar, nosaltres no. Hem de tenir capacitat per acollir-hi diverses disciplines, si no, no tindria sentit.

Actualment un dels principals motors de producció teatral que hi ha a comarques gironines és Temporada Alta. Quina relació hi ha de tenir El Canal, més enllà de ser un espai d’exhibició pel festival? 

Temporada Alta és un festival que ens posiciona i que permet que la gent, li agradi o no el teatre, s’hi acosti. I a més, fa aquesta funció de fer produccions i coproduccions. Temporada Alta ha d’estar íntimament lligat a El Canal, perquè és una oportunitat que tenen les comarques gironines per tenir una programació de qualitat. Com a exhibició, aquest equipament permet portar formats que altres espais del territori no poden acollir.

Pot ser que acabin treballant conjuntament en coproduccions? 

Sí, sí. Ja per aquest any de les nou coproduccions que hem tancat a El Canal, s’està treballant amb alguna coproducció amb el festival. També amb Tàrrega, una coproducció amb el Municipal de Girona, una altra amb el Lliure... La filosofia d’El Canal és de relacionar-se amb el màxim d’agents possibles, però amb el territori més. Dependrà de les oportunitats i que coincideixen els interessos, però sense condicionar-nos, obrint-nos al màxim.

Quan i on es veuran aquestes primeres coproduccions?

S’estan començant a treballar i serà durant tot l’any. Aquesta serà una altra de les singularitats: pot ser que moltes de les coproduccions d’El Canal no s’estrenin a El Canal. Potser s’estrenen a Temporada Alta, al Lliure... el que sí que hi haurà aquí seran assajos oberts, obrir la peça acabada perquè la companyia pugui veure si funciona amb públic, xerrades... A El Canal hi acabarà havent una programació àmplia fruit de les residències i coproduccions.

Gratuïta? 

Totalment. Totes aquestes accions s’oferiran de forma gratuïta a la comunitat, perquè tenim la funció d’acostar les arts escèniques a la ciutadania. Si l’espectador que ve a veure una masterclass d’un ballarí, un assaig obert o una xerrada i li atrau, anirà al teatre i pagarà l’entrada corresponent. La idea és acostar a la gent el procés de creació i això no té perquè pagar-se, l’equipament és públic.

El circ ha de jugar un paper destacat per fer accessible El Canal. Per què?

Hem vist exemples de projectes en què és una eina de socialització en altres llocs, com Nou Barris a Barcelona o Tolosa, i és una disciplina divertida, atractiva i amb un llenguatge transversal obert a tothom. L’Ateneu Popular de la Coma Cros ja treballava amb el Col·lectiu de Professionals del Circ de Girona, que a més necessitava espais per assajar, i hem començat amb l’obertura a l’octubre de l’escola de circ. 

Alertaven fins i tot de fuga de talents, per aquesta manca d’espais de treball. 

Sí, i ara comencen a tenir-los. Hem parlat de quatre espais de treball, ja en tenim tres enllestits i falta el quart, que serà l’espai de circ a l’antic magatzem d’escenografies de El Canal, a les naus Guixeres. Té la superfície i l’alçada adequades per acollir companyies i ser espai de treball permanent del col·lectiu, que de moment assaja a la sala polivalent de les Guixeres. 

El Canal neix com un projecte transfronterer molt lligat al Teatre de l’Arxipel de Perpinyà. Estaran en contacte?

Amb l’Arxipel no hi he parlat, perquè també està immers en un procés de canvi, però és més un teatre i nosaltres un centre de creació. Establirem relacions, però per exemple crec que treballarem més amb La Grainerie de Tolosa, una factoria dedicada al circ, amb qui ja hem començat a parlar.

Subscriu-te per seguir llegint