El primer metge condemnat per eutanàsia puja a l’escenari

Marcos Hourmann arriba avui a Salt amb «Celebraré mi muerte», el monòleg en què exposa la seva història «sense pronunciar ni una paraula de ficció»

Una escena de l'espectacle.

Una escena de l'espectacle. / DdG

Alba Carmona

Alba Carmona

«La història està tan dins de mi i tot el que hi explico és tan honest i tan veraç, que em dona força per plantar-me a l’escenari i exposar tot el que va passar com si ho fes en una trobada d’amics», assegura el doctor Marcos Hourmann, el primer metge condemnat per eutanàsia a l’Estat i protagonista del monòleg teatral Celebraré mi muerte, que aquest vespre arriba al Teatre de Salt.

La producció, dirigida per Alberto San Juan i Víctor Morilla, narra el conflicte judicial, professional i personal en què es va trobar el cirurgià quan va respondre a la demanda d’una pacient que volia morir per posar fi al seu dolor. 

La peça, sorgida de converses entre els dos directors i el protagonista, acumula en quatre anys més de 160 funcions en què el metge es presenta sobre l’escenari «sense pronunciar ni una paraula de ficció» per explicar l’huracà personal i professional que va arrencar el 28 de març del 2005.

« L’obra era una manera de reivindicar uns anys molt dolorosos, i a més, pot servir com a eina social, obrint un tema que continua sent tabú»

Aquella nit, es va presentar a les urgències de l’hospital on llavors treballava Hourmann una dona de més de vuitanta anys, amb grans dolors físics i mal pronòstic, i la seva filla. Fartes del patiment, li van demanar que l’ajudés a morir, i saltant-se tot el protocol mèdic, li va injectar 50 mg de clorur de potassi a la vena, una dosi letal que va treure la vida en qüestió de minuts. I Hourmann va fer una cosa que mai havia fet ningú en aquest país: va deixar escrit a l’informe el que havia passat.

Pocs mesos després, el metge va rebre una notificació del jutjat: estava acusat d’homicidi, no per part de la família, que no va el va denunciar mai, sinó per l’hospital on treballava. Aquella demanda, per la qual podia passar fins a deu anys empresonat, va posar en marxa un turbulent procés legal que va acabar amb una condemna d’un any de presó, que, sense antecedents penals, no havia de complir. Tot i això, l’estigma que arrossegava el va dur a marxar del país.

No va ser fins l’any 2012 que, arran d’una entrevista amb Jordi Évole al programa Salvados, Hourmann es va convertir en un abanderat del dret a la mort digna. Dues setmanes després de l’emissió d’aquell programa, rebia la proposta de San Juan i Morilla de convertir la seva història en una peça de teatre documental. 

 «Vaig dir que sí sense pensar-ho, perquè vaig creure que ho podia fer i que, a més de ser útil a escala personal i familiar, perquè és una manera de reivindicar anys molt dolorosos per nosaltres, pot servir com a eina social, obrint un tema que continua sent tabú».

«El primer dia davant dels espectadors estava molt nerviós, però el text és tan real, perquè hi exposo a pit descobert la veritat dels fets i dels meus sentiments, que m’hi vaig sentir còmode de seguida», explica el facultatiu, que agraeix poder explicar la seva versió dels fets en el judici públic que mai va tenir.

«L’espectacle no és un acte proeutànasia, però obre una porta perquè la gent reflexioni sobre una part de la vida que ens tocarà a tots. Molts espectadors hi arriben amb ganes de saber més sobre la mort digna, perquè dos anys després de l’aprovació de la llei de l’eutanàsia, encara hi ha molta desinformació», continua el metge.

En aquest sentit, la representació al Teatre de Salt va acompanyada d’un col·loqui postfunció, «sense guió previ, perquè la gent pregunti tot el que vol saber, tant del tema com de l’obra».

Subscriu-te per seguir llegint