Llàtzer Garcia es capbussa en la culpa dels supervivents a «Al final, les visions»

El director i dramaturg gironí Llàtzer Garcia busseja en el sentiment de culpa que pateixen els supervivents d’una catàstrofe a Al final, les visions. El muntatge, estrenat al festival Grec de Barcelona l’estiu passat, comença la gira per Catalunya demà al teatre El Jardí de Figueres i diumenge arriba també a Girona. Serà la primera vegada que Garcia, un dels valors més sòlids de l’escena catalana, amb presència als grans festivals del país i a la cartellera de Barcelona (Teatre Nacional inclòs), presenta un text seu al Teatre Municipal.

La peça, coproduïda per la Sala Beckett de Barcelona i el Grec, parteix d’un fet real que l’autor gironí va viure de prop. Tot i que remarca que «tota l’obra és ficció», Garcia rescata una experiència propera viscuda fa vint anys, quan un grup d’amics va patir un accident on van morir diverses persones, mentre que d’altres van sobreviure, per a construir «un thriller emocional» lligat al sentiment de culpa i al dol.

«La culpa sobrevola tot l’espectacle i ho fa de maneres diferents, perquè al final, és un sentiment que crees molt tu. Un mateix dolor genera culpes molt diferents», apunta l’autor.

Al final, les visions arrenca quan la Sara i l’Adri, una jove parella interpretada per Laia Manzanares i el figuerenc Joan Marmaneu, s’instal·la en una masia no gaire lluny de Girona. Aviat estableixen una relació amb l’Àlex (Joan Carreras), un estrany veí que els observa de nit des del jardí. Xavi Sáez interpreta l’altre personatge en joc. 

«És una obra que genera preguntes i ha acabat tenint una aura de misteri i intriga, més de la que jo tenia al cap quan vaig començar a escriure», explica Llatzer Garcia, que subratlla que «tot i que la història té un aire hitchcockià» pel que fa a les capes del relat i a la dosificació d’informació que va rebent l’espectador, «el que preval per sobre de tot és el que passa als personatges i les seves emocions del passat».

Un toc oníric

Un dels puntals a l’hora d’aconseguir el to del text, explica, és el personatge de Joan Carreras, perquè l’Àlex és «una persona estranya i molt poc clara a pesar seu» capaç de «generar una sensació de thriller al seu voltant sense pretendre-ho».

A més, el muntatge també té un punt oníric i sobrenatural. No hi apareixen fantasmes, deixa clar Garcia, però sí que «el passat es torna tan present que contamina tota la vida de la parella que s’instal·la a la masia».

Al final, les visions és fruit de la residència de l’autor gironí a la Sala Beckett. Després d’una primera tanda de funcions aquesta primavera, a la tardor continuarà girant per Catalunya i posteriorment, farà temporada de nou a Barcelona.