Indiana Jones s’acomiada amb un descafeïnat exercici de pura nostàlgia

Era un dels plats forts del festival, la darrera pel·lícula d’un dels més icònics personatges del cinema nord-americà contemporani. Però “Indiana Jones and the dial of destiny”, dirigida per James Mangold i amb Steven Spielberg fent només funcions de productor executiu, ha estat rebuda amb molt respecte però sense gran entusiasme a Canes. Tot i això, és un film que ben segur que no decebrà els més acèrrims fans de la saga de l’arqueòleg aventurer. Amb Harrison Ford ataviat per últim cop amb la icònica caçadora de cuir, barret i fuet, la pel·lícula és una trepidant aventura final que s’acaba emborratxant de nostàlgia, picades d’ull als personatges i moments emblemàtics de la saga, però que acaba esdevenint un conjunt irregular, més artificiós que mai i una mica descafeïnat.

La pel·lícula arrenca a tot drap amb una escena espectacular de vint minuts en què veiem un Indiana Jones rejovenit lluitant novament contra els nazis al final de la segona Guerra Mundial. Per cortesia dels efectes digitals -fent servir una tècnica semblant a la que Scorsese va utilitzar a “El irlandés” per rejovenir Al Pacino i Robert De Niro- aquesta escena inicial ens mostra un Harrison Ford amb la mateixa aparença física que a la primera entrega de la saga “A la recerca de l’arca perduda”. Si llavors la preuada relíquia històrica que havien d’aconseguir Indy i companyia era l’arca de l’aliança, en aquesta darrera aventura serà un aparell inventat per Arquímedes el s. III aC i que es creia que podia servir per controlar els paràmetres espaciotemporals a través del càlcul matemàtic. Després d’aquest trepidant pròleg, l’acció ens situa l’any 1969, just el dia que els tres astronautes americans de l’Apollo XII han tornat a la terra i quan l’arqueòleg Henry “Indiana” Jones es jubila com a professor. Acompanyat de la seva fillola Helena Shaw (Phoebe Waller-Bridge), filla del seu col·lega Basil Shaw (Toby Jones), i amb l’ajut d’altres habituals de la sèrie com Sallah (John Rhys-Davies), Indy haurà de començar una darrera aventura per recuperar l'aparell d’Arquímedes que també vol el pervers oficial nazi que interpreta Mads Mikkelsen.

D’aquesta manera, la pel·lícula es converteix en una successió trepidant d’escenes d’acció que, gairebé a l’estil dels films de James Bond, ens condueix a escenaris diversos com Tànger, Sicília o Grècia. El conjunt acaba sent una mica descafeïnat perquè sembla només preocupat per anar administrant aquestes calculades dosis de nostàlgia i mitomania de la saga. A més, els moments d’humor característics dels films anteriors -sobretot la capacitat d’introduir-lo en les situacions límit- no funcionen tan bé com altres vegades. El farciment d’acció desmesurada i d’efectes tecnològics aclaparadors s’acaben menjant qualsevol dels esporàdics intents de reflexionar sobre la figura de l’heroi, la seva decadència física o sobre la construcció dels mites. En definitiva, un tancament digne d’una de les sagues més exitoses de la història del cinema, amb la col·laboració de dos grans estudis com Paramount i Disney, que segur que agradarà als fans convençuts del personatge però que difícilment arrossegarà al públic més jove.

Aprofitant l’aterratge a Canes de tot l’equip del film, el Festival es va treure de sota la màniga per sorpresa una altra Palma d’Or honorífica a l’actor nord-americà Harrison Ford que ha interpretat a dos dels grans personatges del cinema més comercial de Hollywood els darrers 40 anys: Han Solo i Indiana Jones. Després de Tom Cruise, l’any passat, i Michael Douglas, fa dos dies, el festival continua homenatjant a alguns dels més populars actors nord-americans de les últimes dècades. Harrison Ford es va mostrar molt emocionat en el seu comiat d’una icona que l’ha acompanyat durant pràcticament tota la seva vida.

Subscriu-te per seguir llegint