Glazer, Kaurismaki i Triet, màxims favorits a endur-se la Palma d’Or

Canes ha tancat aquest divendres la competició de la 76a edició del Festival, una de les més brillants que es recorden els darrers anys. No només per l’alta mitjana de qualitat dels films exhibits sinó perquè a més hi ha hagut un bon grapat d’aquelles pel·lícules excepcionals i memorables que sempre s’esperen del festival més important del món. I com no pot ser d’una altra manera, han començat a circular els habituals rumors i travesses en relació amb el palmarès que es coneixerà aquest dissabte. Des que es va saber la composició del jurat, hi va haver una coincidència en qualificar-lo com “imprevisible”. Tant pel perfil del president, el polèmic i volcànic Ruben Östlund, com per la resta de membres, dels que es fa difícil endevinar gustos i preferències clares.

Caldrà veure com funcionen els tradicionals pactes i equilibris dins el jurat, tot i les declaracions d’Östlund al principi del festival en què va assegurar que estava en contra dels “consensos” dins d’un palmarès, en el sentit de defugir premiar els films polaritzats dins el jurat i acabar premiant potser no els més apreciats, però si els que generessin menys oposició. La principal favorita en tots els rànquings de la crítica de les revistes especialitzades és “The zone of interest” del britànic Jonathan Glazer. Des que es va exhibir la primera setmana del festival no ha perdut aquesta posició de privilegi no només per la seva qualitat, sinó perquè tothom la veu una pel·lícula que pot lligar amb l’estil i forma d’entendre el cinema d’Östlund. A més, és un film sobre un gran tema -l’holocaust i els camps de concentració- feta des d’un punt de vista i una forma trencadores, que sempre és una exigència dels grans festivals.

Al seu costat, es perfilen dues candidates alternatives: “Les fulles mortes” d’Aki Kaurismaki i “Anatomie d’una chute” de Justine Triet. Per Kaurismaki seria la culminació d’una carrera excepcional, però que mai ha estat premiada amb el màxim guardó a un dels grans festivals europeus. Per Triet, seria la confirmació definitiva d’una de les directores amb més talent de l’escena cinematogràfica europea. Més avall a les apostes, hi hauria les opcions de Wim Wenders, que va sorprendre ahir amb la magnífica “Perfect days”, la seva millor ficció en dècades, o de “May september”, l’estudi psicològic de Todd Haynes, un altre gran director que mai ha guanyat cap gran certamen internacional. Els premis d’interpretació plantegen dos duels clars: en categoria masculina, Jude Law, que fa d’Enric VIII a “Firebrand” contra Koji Yakusho, el protagonista del film de Wenders, i en la femenina, Sandra Huller, protagonista per partida doble als films de Glazer i Triet, contra Alicia Vikander, que interpreta Catherine Parr, l’última dona d’Enric VIII a “Firebrand”.

Kaurismaki presenta una preciosa història d’amor trista a Canes

La darrera jornada competitiva ha estat marcada pel retorn a Canes de dos veterans antics guanyadors del festival. Wim Wenders, Palma d’Or el 1984 per “Paris, Texas”, ha protagonitzat la gran sorpresa de la secció oficial amb “Perfect days”, la seva millor pel·lícula de ficció almenys des de “El cel sobre Berlín” del 1987. Rodada a Tòquio, on Wenders ja havia filmat fa anys “Tokyo-Ga”, el director alemany fa una petita joia minimalista, amb un personatge meravellós i una sensibilitat extraordinària. És una pel·lícula sobre la bellesa de les petites coses quotidianes, plena d’humanitat, molt poètica. Per la seva banda, Ken Loach, doble guanyador de la Palma d’Or els anys 2006 i 2016, ha presentat “The old oak”, que ja ha anunciat que potser serà la seva última pel·lícula. El veterà realitzador britànic, de 86 anys, situa com a centre de l’acció el pub que dona nom al film, i retrata, amb el seu habitual esperit combatiu i reivindicatiu, les tensions racials en un poble de la Gran Bretanya el 2016 amb l’arribada de l’onada de refugiats sirians que fugien de la guerra. Com Nanni Moretti fa un parell de dies, Loach reivindica l’esperit de "comunitat" i la solidaritat i cooperació humana com a antídot per lluitar contra les desigualtats i els extremismes.

Subscriu-te per seguir llegint