L’art que va forjar la Costa Brava

Dels artistes que van començar a pintar el litoral gironí abans que fos batejat com a Costa Brava fins a l’espurna de la consciència per preservar-la: l’art que va ajudar a forjar la marca turística per excel·lència de les comarques gironines se cita fins al 17 de setembre en una exposició al Museu d’Art de Girona. Costa Brava. La descoberta del paradís (1870-1936) explora la contribució del món de l’art al naixement i la consolidació de la marca Costa Brava, en la primera entrega d’un ambiciós projecte que, durant tres anys, el museu dedicarà a la visió artística del litoral. Continuarà l’any vinent amb l’art que va retratar la destrucció del paisatge i el 2025 amb els intents de recuperació.

La mostra recull una seixantena d’obres, algunes d’elles inèdites provinents de col·leccions particulars, de pintors com Joan Llaverias, Modest Urgell, Joaquim Mir, Lluïsa Vidal, Rafael Durancamps, Joaquín Sorolla, Salvador Dalí o Olga Sacharoff. Aquesta exposició, a més, té una extensió al Museu de l’Empordà de Figueres, Quan Cadaqués era una festa, dedicada específicament als creadors que van retratar el cap de Creus.

Comissariades les dues per Mariona Seguranyes, són el resultat d’una recerca de més de tres anys que recull com una cinquantena d’artistes van fer de la Costa Brava el subjecte de la seva obra, en alguns casos, per plasmar un ideal, contribuint a assentar la marca turística, una etiqueta gestada en paral·lel al noucentisme perquè era un moment que «feien falta referents de país», explica Seguranyes, però tan potent que va acabar amarant també altres moviments artístics, com les avantguardes.

Tot i que està clar que el topònim Costa Brava té un artífex, el polític i advocat Ferran Agulló, que la va batejar així en un article a La Veu de Catalunya el 1908, en la identificació del paisatge amb la marca Costa Brava hi van contribuir de forma decisiva els artistes. Van participar-hi i, de manera conscient alguns i d’altres de forma accidental o tangencial, van alimentar la imatge que avui tenim al cap quan ens referim al litoral gironí, un espai que fins llavors portava etiquetes com costa de Llevant, costa de Girona, marina de l’Empordà, Costa Serena o costa de Coral.

El recorregut de l’exposició arrenca el 1870, abans del bateig de la costa, quan paisatgistes i pleinairistes buscaven inspiració arran de mar per testimoniar els paratges, encara verges, entre Blanes i Cadaqués. En aquest àmbit s’hi exposen dibuixos com els que Lluís Rigalt va fer de sa Palomera, a Blanes, o la platja de Santa Cristina de Lloret de Mar, i també material inèdit, com un quadern de dibuix de Ramon Martí Alsina que testimonia l’estada de l’artista a Sant Feliu de Guíxols el 1982. Gràcies a la recerca de Seguranyes, també s’ha pogut identificar el paisatge del cap de Creus que Alsina va pintar a Costa amb penya-segats i mariscadors, una peça de la col·lecció Thyssen que representa el rec de la Calç, a cala Jòncols.

El bateig de la Costa Brava per Ferran Agulló, lligat al noucentisme i la recerca de referents i d’un imaginari, formen el gruix de la mostra. I és que, a principis del segle XX, cada cop més artistes es van sentir atrets pels paisatges mariners de la demarcació, des del pioner Joan Llaverias, que es referia a la zona com la Catalunya Grega, a altres com Joan Junceda o Joan Colom, que van posar el seu gra de sorra per a la construcció d’un ideal romàntic de la costa, lligat a les seves arrels clàssiques.

Tossa de Mar i Cadaqués

Entre la seixantena d’obres que es poden veure a l’antic Palau Episcopal de Girona, però, també hi ha peces d’artistes que pintaven escenaris que, a posteriori, crítics i escriptors van identificar com a Costa Brava, com Joaquim Mir o Josep Mompou.

La coincidència del naixement de la marca Costa Brava amb l’eclosió de la pintura au plein air i de pintors a la recerca d’un paisatge va afiançar diversos nuclis costaners com a punts d’atracció turística. És el cas de Blanes, on estiuejaven Lluïsa Vidal o la pintora Rachel Russell i el seu marit, els primers turistes anglesos de la zona; de Lloret, escenari triat per Joaquín Sorolla per a una de les seves obres més ambicioses o Palamós, amb El Cau de la Costa Brava o el Mas Juny de Josep Maria Sert a la platja de Castell.

Una fotografia inèdita dels entorns del Mas Juny amb Sert, Salvador Dalí, Gala i Dorothy Webster -l’esposa de Nicholas Woevodski- deixa constància de com la Costa Brava va ser durant els anys trenta un punt de trobada de creadors a escala europea.

Tenen àmbits específics a l’exposició els dos focus artístics més rellevants de la Costa Brava de l’època, Tossa de Mar i Cadaqués, malgrat que el que es pot veure a Girona és tot just un tastet del que acull el Museu de l’Empordà. 

El Museu de l'Empordà estrena dues exposicions per les Fires de Figueres

En els dos casos, van ser dos punts de confluència artística que van congregar multitud de creadors que, al marge del concepte de país, hi anaven atrets per la llum, la natura o la relació amb altres artistes, com el cas dels avantguardistes que Dalí va dur al cap de Creus. És en aquest escenari que la Costa Brava captiva fins i tot l’avantguarda, tant l’europea com la local, amb alguns dels grans noms del surrealisme empordanès, com Àngel Planells o Ángeles Santos Torroella.

«La Costa Brava acaba sent una marca d’identitat de tanta volada que fins i tot se la fa seva l’avantguarda. Aquests artistes no treballaven amb la idea de crear imatges de la Costa Brava, venien aquí a buscar naturalesa, aïllament i pau, però el concepte se’ls fa seus», diu Seguranyes.

Tossa es va convertir, en paraules de Rafael Benet, en la «Babel de les Arts», amb l’arribada primer d’artistes europeus que fugien de la Primera Guerra Mundial, com Ottho Loyd o Francis Picabia, i més endavant, del nazisme, com Marc Chagall o Dora Maar. A més, és l’exemple clar que els primers canals de promoció de la Costa Brava van començar a ser efectius, captant estrangers que passaven l’estada en hotels gestionats per forans. 

De fet, la consciència de la vila com a espai d’art porta a fundar el 1935 el Museu de Tossa, un equipament que el Museu d’Art hauria volgut sumar a l’exposició. S’hi fan obres, però, i no ha sigut possible, segons detalla la directora del Museu d’Art, Carme Clusellas, que va tenir clar des del primer moment que s’havia d’«estendre el projecte arreu del territori».

El pecat original

«En l’origen de la Costa Brava hi ha el seu pecat», remarca Mariona Seguranyes, ja que aquell turisme incipient anava acompanyat de la necessitat d’aixecar noves construccions per acollir els visitants i infraestructures per facilitar-los el desplaçament.

És per això que la mostra es tanca amb l’àmbit Destrucció del paradís. Els primers crits d’alerta, dedicat a la conferència pro-Costa Brava, una reunió d’on va sorgir el Patronat de la Costa Brava per protegir-la i posar límits al seu creixement. La Guerra Civil, però, va tirar per terra les intencions nascudes d’aquella trobada, en què van participar diversos artistes.

L’exposició s’acaba amb una cita de Rafael Benet de 1935: «Res de grans hotels. Res de plantacions massa compostes. La Costa Brava no vol soroll. Una mica més d’higiene: una mica més de polidesa i prou». 

La cita, tan vigent ara com llavors, acomiada l’exposició i obre la porta a la que el Museu d’Art acollirà l’any vinent, centrada en la destrucció del litoral.

Subscriu-te per seguir llegint