«Els concerts a Vilabertran són exquisits i únics»

El pianista Javier Perianes (Nerva, 1978) forma part de la llarga llista d'intèrprets fidels a la Schubertíada de Vilabertran. Aquest divendres, a les 20.30 hores, Perianes visita l'església de la canònica per oferir un concert dedicat a la figura de la gran pianista Alícia de Larrocha interpretant peces de compositors que ella tant va estimar i tocar com Granados, Debussy, Falla o Albéniz. En aquesta entrevista, Javier Perianes evoca aquest especial vincle que té amb el festival altempordanès i recorda afectuosament a de Larrocha a qui va conèixer personalment.

La seva relació amb aquest festival s’allarga en el temps.

Diria que en els darrers vint anys, la meva presència a la Schubertíada de Vilabertran ha estat una constant. Hem anat desenvolupant una relació de complicitat amb els programadors, el públic. Per a mi és un d’aquests santa santorum. Són festivals especials, únics que tenen una filosofia i un nivell d’intèrprets absolutament descomunals, però que encara conserva aquella filosofia, una mica com un festival boutique. Per mi és un veritable plaer, un oasi enmig de tants festivals o programacions massives o multitudinàries. És com una mena de retrobament amb un mateix i de relació d’intimitat màxima tant amb la música que interpretes com amb el públic que ve i que, jo diria, quasi peregrina a Vilabertran per aquests concerts que consideraria, en molts casos, exquisits i únics.

Que ho digui vostè, que ha actuat a les millors sales del món, i que torni i retorni a aquesta església de l’Empordà, ens fa pensar en un cert component espiritual.

Sí, hi ha una mística a l’església, en allò que es programa, en el públic, en el repertori, en tot hi ha aquesta mística. I aquest any, jo crec que amplificada en el recital que oferiré per dedicar-lo a una llegenda del piano, no espanyol o català sinó universal, com va ser i sempre serà Alícia de Larrocha, una de les grans dames, no, un dels grans pianistes masculí i femení de tota la història universal, reconeguda als Estats Units, a Llatinoamèrica, Europa, Àsia. I que aquest recital se li dediqui a la seva memòria, en el centenari del seu naixement, m’omple d’orgull i satisfacció i, per a mi, és un honor i un privilegi poder-li retre homenatge.

No sé si va tenir oportunitat de conèixer-la?

Sí, vaig tenir la sort de conèixer-la personalment i vaig tenir la fortuna que em pogués escoltar i em donés alguns consells molt valuosos. No he estat alumne ni deixeble d’ella, només he tingut la fortuna d’haver-la conegut en persona i escoltat en diverses ocasions tocant el piano. Parlem d’una llegenda d’enorme nivell en totes les seves interpretacions i amb una discografia molt extensa i una relació amb les orquestres i directors més importants del món.

Què la feia única?

Recordo un documental que vaig poder veure mentre estava als Estats Units i li preguntaven a Martha Argerich (pianista argentina i suïssa) què tenia Alícia de Larrocha. I ella va respondre que ella tenia tot el que els altres volíem: sentit del ritme, un so preciós, un color al·lucinant, un ritme extern i intern absolutament espectacular i una amplitud de repertori única, flexible, poètica, virtuosa. Crec que em faig eco de les paraules d’una altra gran llegenda viva, afortunadament, com és Argerich.

La veu, doncs, com un referent, com un model.

Absolutament, un referent ineludible i un model quant a la seva actitud i aproximació a la música. Per de Larrocha, la música era una mena de sacerdoci, la seva manera d’entendre la vida. En aquest segle XXI de les xarxes socials no se sentiria gens còmode, gens a gust perquè, a part de pertànyer a una altra generació, no només ho era a escala pràctic sinó també espiritual i interior. Ella era una mena de sacerdotessa de les obres que interpretava i per això, per a mi, ella és un model absolutament inassolible. Ningú pretén apropar-se a algú que admira tant sinó simplement que li serveixi a un com a exemple per no cometre certs errors que es poden cometre.

A l’hora d’escollir el repertori per aquest concert a Vilabertran, quin criteri ha seguit?

Aquí confesso que ha estat més casual que causal. Aquest repertori amb les Goyescas de Granados o obres de Debussy, Falla i Albéniz, a la primera part, el porto fent el darrer any en molts festivals. L’he fet a Austràlia, Alemanya, Espanya. Quan el preparava, fa dos o tres anys, confesso que desconeixia per complet que aquest any es commemorava el naixement d’Alícia de Larrocha. Molta gent m’ha comentat com d’oportú havia estat de tocar les Goyescas, però el cert és que no ho vaig pensar. Era una obra que ja volia fer, que ho havia parlat amb Harmonia Mundi, la companyia de discos per gravar-la. I quan sorgeixen tots els concerts m’assabento que molts promotors volien dedicar-li concerts. S’ha fet a Barcelona, Sevilla, Granada i es farà a Santander, en molts llocs. Ha estat una beneïda casualitat que, a més, el programa tingués molt a veure amb moltes obres que Alicia de Larrocha durant la seva vasta trajectòria i repertori havia fet. Però també confesso que si hagués dedicat el programa a Brahms, Chopin, Schumann, Schubert, Debussy o Ravel també hauria encertat perquè si repasses la seva producció discogràfica i repertori durant els seus vuitanta anys de carrera, doncs, és que tots ells hi estan igual de presents que Granada, Falla, Debussy i Albéniz.

Era una intèrpret que no es posava límits.

No, i aquesta etiqueta d’Alícia de Larrocha i la música espanyola només ens pertany a nosaltres que no a la realitat perquè en la mateixa assiduïtat està present Albéniz que Mozart, Granados que Beethoven i Falla que Chopin i Schumann.

Aquests compositors, però, tenen en comú una altra cosa: l’escenari de París en aquell final de segle XIX i principis del XX.

Sí, on París era una mica com la capital cultural del món. Allà es van donar les mans, pintors, escriptors, poetes i, per descomptat, com no vincular Debussy, Ravel, Falla, Granados amb Modigliani, Monet o Manet. Estem parlant d’una explosió cultural que té com epicentre aquell París.

Per Alícia de Larrocha, la música era una mena de sacerdoci, la seva manera d’entendre la vida

També els uneix l’evocació de la seva música.

Cadascú d’una manera diferent recull una influència d’aquell impressionisme, potser més present en Falla i Albéniz que no en les Goyescas de Granados, que hi ha un component molt més diferencial. No és una música programàtica, però hi ha una barreja d’inspiració de la pintura de Goya. Partint d’aquesta evocació o inspiració, sí, en aquest París de principis de segle s’uneixen totes aquestes inspiracions, tot i que cada compositor ho viu diferent: Albéniz en un folklore molt més textual i literal, Falla més estilitzat, i la inspiració de Debussy d’Espanya, un país que curiosament el va reflectir millor que ningú i no el va trepitjar mai. No deixa de ser curiós.

Algunes de les peces de Debussy, vostè les havia gravat en un disc feia pocs anys.

Sí, sempre he tingut molt bona relació amb la música del compositor francès (riu). En aquell disc vaig enregistrar el primer quadern de Préludes i les Estampes, entre elles una de les peces que interpreto a Vilabertran, La soirée dans Grenade. També faig La puerta del Vino i La sérénade interrompue que tenen un vincle directe amb Espanya.

Curiós també que Debussy va compondre La Puerta del Vino a partir d’una postal que va enviar-li Falla.

Sí, li envia una postal de la porta de l’Alhambra de Granada i Debussy es despatxa un dels preludis més espanyols que s’hagin escrit veient només una postal. És absolutament enlluernador.

Són peces tècnicament molt arriscades?

No, no particularment. Home, mecànicament tota peça suposa un desafiament per molt fàcil que sembli o molt difícil que no sigui. Però en aquestes peces hi ha molt del color, la textura i el caràcter, en aquest cas de guardar durant tres o quatre minuts que dura l’obra aquest moto perpetuo d’havanera que Debussy posa en el baix. Crec que aquest és un desafiament més evident que en altres obres. Reflectir amb un piano aquell ambient.

Podria destacar, com més especial, alguna de les obres que interpretarà?

No, perquè això és com als fills, els estimes per igual, encara que siguin molt diferents entre sí.

Els estius deuen ser moments molt efervescents, de molta feina.

Sí, ara acabem d’arribar d’una gira molt interessant, curiosa i bonica per Austràlia amb les dues grans orquestres del país -la de Melbourne i de Sydney- fent Brahms i Beethoven i, entremig, vaig viatjar a Argentina que em feia molta il·lusió participar en el festival que organitza Martha Argerich en el Teatre Colon de Buenos Aires amb Mozart. Ha estat un estiu molt mogut, ja que abans havia estat amb la Filharmònica de los Àngeles, al festival de Granada... i ara ja em concentro en el festival de Santander, el Ravel a San Juan de Luz i, per descomptat, Vilabertran on un torna amb devoció tots els anys que he pogut tocar aquí.

Recorda el seu debut a l'Empordà?

Sí, tot i que no l’any. Recordo que fa més anys dels que deuria, segurament, i menys dels que m’agradaria. Tinc una relació amb Vilabertran que ve del meu vincle amb el doctor Jordi Roch i ara amb Víctor Medem, a qui m’uneix una relació de complicitat com a programador i amb qui parlo dels projectes futurs amb molta confiança per mantenir aquest vincle sempre obert. Quan busco un forat a l’agenda per Vilabertran ho faig amb molta estima.

Aquesta relació de llarga durada és molt interessant per al públic, ja que li permet copsar l’evolució d’un intèrpret.

Per mi també perquè ens veiem créixer mútuament i com el festival va agafant solera internacional. Bé, ara ja està totalment establert. Per a tots els pianistes i cantants de lied, Vilabertran és un lloc referent.