«Els animals no necessiten ser estimats, no es tracta d’això»

«L’estiu del gaig blau» és la primera novel·la de Jordi Font, després de publicar un parell de contes en revistes literàries i de guanyar el premi de narrativa Sant Narcís. Font, però, es guanya la vida fent de pagès i pastor a la granja familiar. Presentarà la novel·la el 4 d’octubre a Girona, a la Llibreria 22

Pagès i escriptor. Déu n’hi do, quines dues feines per a fer-se ric.

Es veu que tinc bon ull pels negocis, per detectar els sectors emergents de l’economia catalana.

Un crack, és vostè.

I, per postres, pagès d’ovelles, que ja és la decadència absoluta.

Avorrir-se és impossible, la de pagès és un treball on la feina no s’acaba mai

Imagino que les ovelles són tan avorrides que mata el temps escrivint.

Ui, avorrir-se és impossible, la de pagès és un treball on la feina no s’acaba mai. El que passa és que sempre he escrit, sempre m’ha agradat, i em va semblar que ara era el moment.

Aprofita per escriure mentre els xais pasturen? 

Si escriure fos només picar el teclat, no. Ara bé, quan vaig amb el tractor o dono menjar al corral, que són feines que et deixen lliure una part del cervell, penso en el llibre. Si se m’acut alguna cosa, l’apunto on puc, potser a la llibreta d’apuntar els parts de les ovelles.

Parlant de camp i literatura: fa poc he llegit un llibre on el protagonista, pagès, és incapaç de matar els seus animals, els estima massa.

A mi això no em passa (riu).

No els estima?

Sap què passa? Qui s’ho mira des de lluny té unes conviccions tan fortes que no val la pena mirar de convèncer-lo. Però els que ens hi dediquem sabem de què va el tema, i com a mínim tenim les contradiccions cada dia al pas de la porta, no només en el pla teòric.

El meu pare em confessa que cada cop li costa més matar animals. I al meu avi també li passava. I em penso que em comença a passar a mi

O sigui, que es pot estimar els animals i matar-los.

Seria absurd no matar-los, des que neixen tenen aquesta finalitat, i s’ha acabat. Ara bé, el meu pare em confessa que cada cop li costa més matar animals. I al meu avi també li passava. I em penso que em comença a passar a mi. A les meves filles els passarà abans, quan neix un xai i se li ha de donar biberó, em pregunten «aquest es quedarà»? Si no s’ha de quedar, no val la pena agafar-los estima...

Un tio pragmàtic

El que faig, és fruit de les meves reflexions i havent-ho viscut de primera mà. No és la meva intenció convèncer ningú.

Les meves, quan neix un xai i se li ha de donar biberó, em pregunten «aquest es quedarà»? Si no s’ha de quedar, no val la pena agafar-los estima...

Els animalistes, estimen els animals?

Sí, és clar. Però no es tracta d’estimar-los, estimar és un concepte molt humà. Els animals no necessiten ser estimats. Simplement, formem tots part d’una roda i hem de mirar de passar-hi fent una petjada el menys nociva possible. Els animalistes ho fan a la seva manera, i jo a la meva. Fa temps que no discuteixo per aquests temes. 

Els lectors són com bestiar a qui se li dóna pinso per engreixar-lo?

(Riu) Suposo que hi ha algú que, quan escriu, és conscient que està fent pinso. Però la majoria de gent que escriu intenta sentir-se escriptor.

Avui als ciutadans ens tracten com si fóssim un ramat?

Avui? Crec que sempre. Uns fan de pastors i la resta fem de ramat.

De tant en tant surt la notícia de gent de ciutat que es queixa de la pudor o del soroll del camp. Haurien de tenir vostès més consideració cap als urbanites.

Alguns entenen aviat el que és el camp, i d’altres potser triguen més. Potser si jo anés a un altre lloc, seria igual de torracollons (riu). 

Uns fan de pastors i la resta fem de ramat

I què en pensa?

És normal, hi ha gent que arriba amb unes expectatives, i es troba que l’activitat principal del lloc és la pagesia. Aleshores és una qüestió de balança: quan els que es queixen són més, sortirà perjudicada l’activitat tradicional. Jo dec tenir sort, perquè visc en un lloc que no està excessivament massificat i la poca gent que hi ve, s’integra perfectament. De tota manera, igualment queden cada cop menys pagesos...

Ha estat a Londres, per escriure de Londres?

Doncs no hi he estat, no. He estat a Irlanda, però no a Londres. De fet, el que hi fan els personatges ho podrien fer a qualsevol altre lloc. Mentre al lector li resulti creïble, ja n’hi ha prou.

Subscriu-te per seguir llegint