Morganti s’allibera de l’ombra de Pina Bausch a «Jessica and me»

Cristiana Morganti, que va ballar durant vint-i-dos anys a la companyia de Pina Bausch, s’allibera definitivament de l’ombra de la seva mestra amb Jessica and me, el solo de dansa autobiogràfic que porta aquest dimecres al festival Temporada Alta. El Canal de Salt acull l’estrena a Catalunya de la peça, concebuda per ballarina i coreògrafa italiana ara fa nou anys, en deixar la prestigiosa Tanztheatre Wuppertal Company per iniciar la seva carrera en solitari.

Ara que ja se sent «lluny» de la figura de Pina Bausch i que considera que «que els joves d’avui dia no coneixen la seva feina i que la companyia gairebé ha desaparegut», confessa que en començar el seu projecte personal patia per si només li preguntaven per ella. «Ara, si em pregunten sí que en parlaré, perquè és una figura única dins del món de la dansa», detalla la italiana, assegurant que el muntatge neix de preguntar-se si, després de tants anys al costat de Bausch i «d’estar embolcallada en un capoll», tenia una dramatúrgia i una estètica pròpia.

«L’espectacle planteja una pregunta ben real a la meva vida», continua sobre una peça que defineix com «un viatge» que li genera «molt plaer» fer.

Morganti balla «sense límits ni xarxa de protecció» contra el dolor de la pandèmia

Per a tirar-lo endavant, va canviar Alemanya per Itàlia i es va envoltar de col·laboradors «que no tenien res a veure amb Pina». «Pocs dels ballarins que havien treballat amb ella havien aconseguit fer carrera, així que fer el pas em feia molta por», reconeix, assegurant que temia «la maledicció» de la frase que resa «a l’ombra d’un gran arbre no hi resa mai res».

El resultat és un solo de dansa «molt sincer» en què Cristiana Morganti es desdobla en dos personatges que planteja i respon preguntes entorn del rol d’artista a través de llenguatges com la dansa, el vídeo, la música -«no és un acompanyament, té una funció dramatúrgica important, subratlla l’atmosfera que busco», apunta- i el text, que recull els seus pensaments.

El seu alter ego, Jessica, parteix d’una creació de la seva infància i apareix en escena a través d’uns àudios gravats en casset. Passats nou anys de l’estrena, explica, Jessica «està perfecta, és inoxidable», mentre que ella ha adaptat algun moviment al seu canvi físic i algun moment, com un fragment de quatre minuts corrent, li causa «respecte». Bromeja, però, que com que l’espectacle parla «d’una ballarina que ja no és tan jove», «abans parlava des de la teoria i ara des de la pràctica».

I és que l’humor i el pes del text és una de les constants en la dansa de Morganti, que repeteix per tercera vegada a Temporada Alta després de Moving with Pina i Behind the lights.

En aquest sentit, el director del Temporada Alta, Salvador Sunyer, habitualment moderat en els elogis als artistes, es declara un «absolut fan» de Morganti per la seva «mirada diferent sobre el que és la dansa». 

«Balla com una deessa, però no tots els ballarins saben parlar sobre l’escenari, i ella té veritat, sembla que hagi fet teatre de text tota la vida», resumeix el responsable del certamen.