El Museu d’Art de Girona posa l’informalisme al lloc que li correspon

El Museu d’Art de Girona reivindica l’art català de postguerra amb l’exposició més extensa que s’ha fet fins ara al voltant de l’informalisme, un moviment que per l’equipament cal posar al lloc que es mereix dins la historiografia de l’art a Catalunya. Un altre Art. Informalisme a Catalunya, 1956-1966 reuneix fins a l’abril del 2024 més de 60 obres de 41 artistes, alguns poc reconeguts, en una exposició que, a parer de la directora del museu, Carme Clusellas, «depassa l’àmbit local i té un interès nacional» perquè ajuda a entendre l’art català del 1956 al 1965, «un període que cal recuperar, i que neix en un moment de crisi amb voluntat de dur noves tendències artístiques foranes a casa nostra». 

En el mateix sentit es va pronunciar el conseller de Recerca i Universitats, Joaquim Nadal, en la inauguració de la mostra, aquest divendres, lloant que «ajuda a llegir les peces no per separat, sinó integrades en un itinerari, en aquest cas el de deu anys emergents de la nostra història de l’art en els quals es trencaven barreres i prohibicions, afirmant valors, principis, estils i materials».

Reivindicar les artistes

Comissariada per Joan Gil Gregorio i Conxita Oliver, l’exposició del Museu d’Art de Girona estableix la revisió més extensa feta fins ara al voltant de l’informalisme i incorpora artistes -sobretot, dones- poc exposats o reconeguts dins el gruix del moviment a Catalunya. 

Dividida en cinc grans àmbits, comença amb un reconeixement especial a Albert Ràfols-Casamada, Romà Vallès, Evarist Vallès i Antoni Tàpies, de qui aquest any se’n commemora el centenari del naixement, i després s’endinsa en l’obra de les artistes informalistes, amb peces de Magda Ferrer, Elena Paredes, Amèlia Riera, Conxa Sisquella, Anita Solà d’Imbert i Maria Assumpció Raventós, amb l’objectiu de mostrar tota la potència creativa d’unes creadores que van patir molt per a professionalitzar-se i que, en molts casos, van quedar relegades a l’oblit. 

La resta d’àmbits s’agrupen segons la tendència, com la pintura gestual o d’acció, caracteritzada per obres de pinzellades enèrgiques i expressives, amb obres de Teodoro Asensio, Eduard Alcoy, Joan Hernández Pijuan o Enric Planasdurà, o la pintura matèrica, de la qual a Catalunya Tàpies n’és el representant més significatiu, a més de figures com Daniel Argimon, Modest Cuixart, Josep Guinovart, i molts d’altres artistes que van quedar seduïts per les gruixàries i les textures. 

També hi ha representat el tachisme, amb propostes de Joan-Josep Tharrats i August Puig o l’espacialisme, que ofereix una concepció inèdita de la noció tradicional d’espai amb treballs d’Agustí Español Viñas, Norman Narotzky o Lluís Bosch, que experimenten amb camps cromàtics, o Carles Planell i Joan Furriols, que perforen i foraden les teles o planxes metàl·liques.

Dins l’exposició també hi ha un espai reservat per al 0 Figura, nom adoptat pel col·lectiu format per Joan Claret, Joan Hernández Pijuan, Joan-Josep Tharrats, Josep Maria Subirachs, Joan Vilacasas i el crític d’art Rafael Santos Torroella, actiu entre 1960 i 1963 i un espai final dedicat al teòric i crític d’art Juan-Eduardo Cirlot, un dels defensors més acèrrims de l’informalisme. 

La majoria de les obres que s’exposen procedeixen de col·leccions particulars, si bé moltes havien format part del fons del galerista barceloní d’origen francès René Metras, i també n’hi ha algunes d’institucions com el Macba o la Fundació Tàpies. 

Nova adquisició

A més, l’exposició presenta al públic una obra de nova adquisició comprada per la Generalitat, a petició del Museu d’Art, a través del recentment creat Pla Nacional d’adquisicions d’obres d’art de la postguerra i segona avantguarda. Es tracta de la pintura de l’artista americà Norman Narotzky Paisatge cremat, que data de 1960. L’obra és una de les poques que es conserven del període informalista de l’artista, molt lligat a Cadaqués, que va esdevenir pont entre els corrents internacionals de la pintura, especialment entre l’expressionisme americà i l’art català d’aquell moment.