«Volia demostrar que no puc caminar però sí tenir sexe, sentir-me més com els altres»

Les dificultats per gaudir de l’amor i el sexe de les persones amb discapacitat, narrades «des de l’humor i el dolor, com la vida mateixa», arriben al festival Temporada Alta amb Sexpiertos, un espectacle basc escrit i protagonitzat per Telmo Irureta, l’actor amb paràlisi cerebral que es va endur el Goya al millor intèrpret revelació aquest febrer. El muntatge la companyia donostiarra Tanttaka Teatroa, premiat amb un Max a la millor producció, es podrà veure al Teatre de Salt el 31 d’octubre. 

«Hi ha molt de mi en aquesta obra. Hi ha temes que em fan sentir sol i parlar-ne encara que sigui des d’un personatge està bé. L’escenari et permet no ser tu, però alhora ser molt sincer», explica l’actor, que es posa a la pell de Nico, un periodista amb paràlisi cerebral que es queda atrapat en un ascensor amb una actriu reconvertida en venedora de llaminadures. L’estona que passen junts dona peu a parlar de l’amor, el sexe i els prejudicis que pot tenir la gent a l’hora de quedar amb una persona amb paràlisi cerebral. 

«Jo tenia moltes ganes de parlar d’això, i l’obra va néixer per iniciativa de la directora, Mireia Gabilondo, i meva, per compartir una realitat que molta gent no coneix», diu Irureta sobre «un dels grans tabús de les persones amb discapacitat, el sexe». 

«Depèn de com sigui cadascú, de la vergonya i el pudor propi, i de les diferències d’una família a l’altra, perquè potser es parla menys o hi ha més por, però en general, no es toca gaire el tema», diu l’actor i coguionista -juntament amb Kepa Kepa Errasti- de Sexpiertos. 

Per Irureta, hi ha «un gran desconeixement» al respecte que cal combatre. «Com que hi ha moltes coses que les persones amb discapacitat no podem fer, s’ha de demostrar que els impediments no ens afecten a tot: volia demostrar que no puc caminar però sí tenir sexe, sentir-me més com els altres», afirma. 

Per a posar l’espectador en situació, Irureta i la seva companya, Miren Arrieta, actuen davant d’una part del públic assegut en cadires de rodes: «això genera empatia des del primer minut, ajuda a dir-li a la gent que es posi al nostre lloc encara que només sigui l’hora que dura l’espectacle». 

La vida després del Goya

El tema que aborda Sexpiertos, la sexualitat de les persones amb discapacitat, entronca amb el de La consagración de la primavera, la pel·lícula amb què l’actor va saltar a la fama. «Va arribar primer el teatre i després el cinema: mentre treballàvem en l’obra no sabíem res de la pel·lícula, però quan vaig llegir el guió vaig veure que encaixava d’allò més bé amb el que jo estava treballant per a l’espectacle i que el personatge s’assemblava molt a mi, per això el càsting va funcionar de seguida». 

Per aquell film va aconseguir el Goya al millor actor revelació, premi que va agrair amb un discurs que reivindicava el dret al sexe del col·lectiu i que va aixecar una forta polseguera perquè hi ha qui hi va veure una apologia de la prostitució. 

«No me’n penedeixo gens, vaig fer servir l’altaveu que tenia per donar la meva opinió. De fet no vaig parlar de prostitució, vaig parlar del dret a la sexualitat de les persones amb discapacitat, però com que a la pel·lícula es parla d’assistents sexuals i es menciona la prostitució, se’m va preguntar després què n’opinava. I com que jo parlo sense por i jo ho defenso, la gent es va quedar amb això. N’hi ha que han discrepat de mi des del respecte i l’educació, però també hi ha els que insulten, et diuen violador, masclista, que és violència contra les dones... quines dones, si jo sóc gai?!», continua. 

«Això descol·loca molt, perquè quan dius que són nois, interessa menys. Jo mai faria res en contra dels drets de ningú. És veritat que la prostitució sempre genera confusions, perquè té un costat fosc, però no anava per aquí. Hi ha gent que ho fa voluntàriament, jo no vull que s’obligui ningú a fer res, però si és un tracte entre dues persones adultes no s’hi ha de posar ningú més», defensa. 

Des del Goya, assegura, treballa «més motivat i content» i ha deixat els estudis de Psicologia per dedicar-se plenament a la interpretació. «Vaig pensar que si algun dia em quedava sense feina al teatre, que és inestable, havia de tenir un pla B. Però no volia renunciar al pla A per estar bé d’aquí a cinc anys, volia estar bé ara i això ara és el món del teatre», continua. 

Diu, això sí, que «encara ens falta una mica com a societat» perquè els actors amb discapacitat no sigui només escollits per interpretar discapacitats. «Podem fer tota mena de personatges, un advocat o un professor poden estar en una cadira de rodes, però si el guió no ho posa ni s’ho imaginen, no pensen en tu», lamenta. 

De moment, Sexpiertos, que es va estrenar inicialment en euskera i amb l’actriu Aitziber Garmendia com a coprotagonista, porta dos anys girant per l’Estat i també s’ha vist a Colòmbia, passejant un humor negre «que pot arribar a descol·locar» i que genera reaccions diverses.

«És curiosa la reacció del públic: un dia hi ha molts riures i l’endemà et pots trobar uns espectadors més callats, però això no té perquè ser dolent, perquè t’agraeixen que els facis pensar», indica. 

Subscriu-te per seguir llegint