«El pop antisistema és cada vegada més necessari»

Zahara i Martí Perarnau s’alliberen de les seves respectives carreres amb _juno, un projecte musical conjunt que han concebut com «un refugi contra els embats del sistema», especialment de la indústria musical. L’aliança entre la cantant i el músic, integrant de la seva banda i líder de Mucho, va donar com a resultat un disc _BCN626 centrat en una habitació. Ara hi tornen amb _BCN747, un segon àlbum inspirat en els viatges que van fer després del confinament i que traspua el pessimisme que els causen «els efluvis del capitalisme». «Escriure aquestes cançons ens fa ser persones més pacífiques i tranquil·les», assegura un duo que, en temps de sobreproducció musical i consum ràpid, encara creu en explicar històries i escoltar discos de principi a fi, «com si fos 1972». 

Aquest dissabte actuen a l'Auditori de Girona, dins la programació de Temporada Alta.

Diuen que han fet un disc sobre viatges, però més que exotisme i aventura, però el que transmet és desencant i cabreig. 

Zahara. Neix per parlar de poder tornar a viatjar i sortir després del confinament. El problema va ser el contrast entre el que recordàvem i volíem tornar a viure i el que ens va explotar a la cara, una realitat que no ens emocionava tant. Ens vam adonar que formàvem part d’un sistema turbocapitalista que t’explota i et converteix en privilegiat per poder viatjar però al mateix temps et fa observar tota aquesta decadència amb tristesa. Tot això ens cabreja i hem intentat explicar-ho d’una manera bella, però la realitat superava la recerca de bellesa.

Martí Perarnau. Quan vam començar a viatjar no ens havíem adonat que nosaltres també havíem canviat. Volíem veure la part bella del món, i era el que fèiem quan viatjàvem, però quan vam tornar i ens vam posar a escriure el que sortien eren els efluvis del capitalisme que ens havia anat enverinant el cos. 

Són cançons escrites durant els viatges o un cop digerits? 

M.P. Vam documentar els viatges amb una càmera analògica i vam escriure temes que després van servir per fer cançons. La part menys maca va arribar a posteriori, en l’anàlisi que suposa escriure lletres per cançons i tot aquest dolor va quedar allà. 

El disc té un punt distòpic, fins i tot. 

Z. De veritat que no volíem ser tan pessimistes, però les cançons et permeten desfogar-te, jugar a imaginar com acabar-ho de destruir tot, com quan cantem que ens mereixem l’aniquilació. És un pessimisme amb humor i resignació pel que hem construït entre tots i el que destruïm contínuament. A vegades l’única solució és la destrucció total, acabar amb la gent perquè som menyspreables com a éssers vius i només produïm caos i barbàrie. Vivim un moment de no retorn, en això sóc molt pessimista. Escriure aquestes cançons ens fa ser persones més pacífiques i tranquil·les, t’allibera molt perquè és una ficció més enllà del dia a dia. 

M.P. Tot ho vesteixes d’exageració quan fas una cançó pop, però el món ràpidament fa que la hipèrbole passi a ser una broma. Jo també sento aquest pessimisme, però en el nostre dia a dia som persones optimistes, éssers de llum que gaudeixen la vida. Escriure té una cosa terapèutica, ens fa treure el pessimisme que ens suposa el món i la societat capitalista, neoliberal i conservadora.

Fan pop antisistema?

M.P. Sí ! (riu) Crec que el pop antisistema és cada vegada més necessari. Som creients de la cançó pop i la melodia i el grup més important de les nostres vides són els Beatles, però una part del mainstream té la mania de desposseir les cançons de missatge o de lletres que diguin alguna cosa. Nosaltres creiem que el pop és una gran eina per transmetre idees. Quan hi ha grans melodies es poden dir grans coses.

Tot ho vesteixes d’exageració quan fas una cançó pop, però el món ràpidament fa que la hipèrbole passi a ser una broma

Llancen aquests missatges antisistema des de dins del sistema, però. 

M.P. És totalment contradictori, perquè ens hi veiem abocats constantment. El disc és un refugi contra els embats del sistema. Tots som presa de les xifres d’Spotify, que han convertit l’escolta de música en una competició en comptes d’un moment d’introspecció i d’autodescobriment. Som molt freaks de la música i ens agrada escoltar discos de principi a fi com si fos 1972 i ens flipa tant que ara estem descobrint com mesclar i produir discos. Ens ho hem fet tot nosaltres per l’obsessió a resoldre els misteris de fer discos.

Z. És que ja no s’escolta música, es consumeix. Fins i tot ens expressem diferent.

En l’intent de saltar-se les regles de la indústria, ara que tothom aposta per la cançó, _juno planteja un disc com un tot, que expliqui una història. 

Z. Pensem que, igual que nosaltres, encara queden freaks a qui els agrada escoltar discos sencers, en un bon equip, gairebé sense parlar... Segur que encara queda algú que vol que li expliquin una història, no només que li donin petites píndoles de 3 minuts i mig per consumir de pressa. Nosaltres admirem la bellesa i ens agrada que hi hagi alguna cosa darrere, fem una cançó i sabem que anirà lligada a la que farem més endavant. Ens hem trobat una comunitat de persones a qui li agrada això, que ho respecta i li agrada sentir-se cuidat.

M. P. Som la resistència (riu). 

No senten la pressió de les plataformes?

Z. Jo tinc el meu propi segell i quan miro les estadístiques veig que els discos s’escolten poquíssim, la gent només vol els singles. Per això entenc que aquesta pressió acabi incidint en projectes grans i petits, tots volem viure d’això. Això és l’altre gran triomf del capitalisme: crees un projecte petit per fer el que t’agrada, però per poder-ho fer t’has de doblegar a les imposicions del sistema. I et creus que, per ser petit i independent, fas el que vols, però és gairebé pitjor, perquè ho dones tot per rendir la meitat en un món que no para de treure cançons per veure quina ho peta. 

Sona difícil de reconduir. 

Z. És que això ja va més enllà dels segells, ha entrat al cap dels artistes i músics independents, que diuen que produeixen. Tot és consumir i produir música, no té res a veure amb gaudir, compondre i crear, que és el que era la música per nosaltres, i tot això em resulta repugnant.

M.P. Hi ha una part bonica de les gires i les firmes de discos, que la gent et diu que li agrada que facis un viatge musical, perquè el concert és com un viatge boig amb molts moments instrumentals i sensorials. Això de la resistència ho deia com una broma, però hi ha molta gent que ho aprecia i el que abans en dèiem underground i es veia en sales petites, ara és això de donar-li valor al disc. Qui vulgui pujar al carro, encara que siguin pocs, benvinguts serà. 

Subscriu-te per seguir llegint