«Avui, sovint el turisme és un obstacle per a assolir el benestar»

La mallorquina Laura Gost, escriptora, guionista, dramaturga i guanyadora el 2019 del Torneig de Dramatúrgia de Girona, acaba de publicar «Les cendres a la piscina» una irònica novel·la -amb molt d’autobiografia- sobre un pagès de les illes que s’enriqueix deixant el camp i posant-se a construir hotels per a turistes

Gost: creu en fantasmes? 

En fantasmes del gènere fantàstic, no. Dels altres, més humans, sí.

Hi ha molts fantasmes al món de la literatura?

Sóc massa jove per arriscar-me a fer enemics responent aquestes preguntes (riu).

En guanyar el Goya, el va tocar tanta gent de Mallorca, que em penso que la Covid va néixer allà

S’ha venut el Goya que va guanyar per Woody & Woody?

El tinc a casa.

Al lavabo? 

No recordo qui va dir que hi tenia l’Òscar, oi? Això t’ho pots permetre quan ets molt famós, jo tinc el Goya a la sala d’estar. Així sempre que vénen amics o familiars s’hi fan la típica foto. En guanyar-lo, el va tocar tanta gent de Mallorca, que em penso que la Covid va néixer allà.

Va guanyar a Girona un torneig de dramatúrgia. És una dona competitiva?

Molt poc. De fet, m’ho vaig agafar com un repte per a mi mateixa que com una competició amb altra gent. No pensava ni tan sols arribar a la final.

No comparteixo que la literatura hagi de ser competitiva

El premi valia la pena.

Un sopar al Celler de Can Roca! Hi vaig anar just dues setmanes abans del confinament. Em va anar pels pèls.

I la literatura, és competició?

Hi ha moltes maneres d’agafar-se-la. L’ofici d’escriure neix d’una passió, d’una vocació, i la competitivitat neix d’una confusió: tenir èxit és un desig legítim, però depèn de factors atzarosos. Si entens això i que l’important és que tu et sentis lliure escrivint, no té sentit agafar-s’ho com una competició. Jo no comparteixo que la literatura hagi de ser competitiva.

Cada cop sembla més clar que és millor fer hotels que conrear naps i patates, miri com estan els pagesos. 

Mmm... cada persona és diferent, també en aquest tema. Hi ha diferents maneres de concebre la idea d’èxit, d’entendre la idea de prosperar. En la novel·la, en Sebastià i la seva primera dona ja deixen paleses dues maneres diferents d’entendre-ho. Quan hi ha un canvi de paradigma, com el pas del camp al turisme, hi ha moltes maneres d’encarar-ho. Alguns ho aprofiten per fer més diners, i d’altres ho rebutgen.

Allò que va representar l’arribada d’estrangers per la generació anterior, era una possibilitat de millorar la qualitat de vida. No tenien la informació que tenim avui, no en podem fer un judici retrospectiu

El turisme, tant és a Mallorca que a Catalunya, ha sigut positiu o negatiu?

Hi vaig reflexionar molt mentre escrivia. Ha suposat canvis molt convulsos, allò que va representar l’arribada d’estrangers per la generació anterior, era una possibilitat de millorar la qualitat de vida. Per la meva generació, ara mateix representa just el contrari, sovint és un obstacle per a assolir la idea de benestar. Val a dir que la generació anterior no tenia la informació que tenim avui, no en podem fer un judici retrospectiu. Ens hem de posar a la seva pell.

És més freqüent que un home, com en Sebastià, perdi el cap per una dona, que al revés?

Ha, ha, com a mínim se n’ha fet més literatura, s’ha legitimat molt més.

Per alguna cosa serà.

En Sebastià té una concepció utilitarista del sexe i de les persones. Més que sentir-se atret per una dona, es sent atret per una idea.

Aquest valor d’estatus social que dóna tenir una parella jove i sofisticada, era més cosa dels homes. A les dones, un fet similar no només no els conferia estatus, sinó que eren mal vistes

Això és aplicable als homes en general?

Potser alguns sí. Com a mínim, aquest valor d’estatus social que dóna tenir una parella jove i sofisticada, era més cosa dels homes. A les dones, un fet similar no només no els conferia estatus, sinó que eren mal vistes. Si no ho feien, devia ser només per aquest motiu (riu).

Llançar les cendres és la darrera mala jugada que els morts ens fan als que quedem?

Sí, sobretot si es posen molt capritxosos (riallada). 

I si no diuen on fer-ho, també.

M’agrada que sigui un lloc simbòlic, si els meus pares em diguessin que els agrada en un lloc concret, ho faria de bon grat. Deu ser de més mal portar si l’encàrrec te’l fa algú amb qui no tens un gran vincle, com en la novel·la. Llavors sí que és la darrera gran putada.

 Què vol que facin amb les seves cendres, espero que d’aquí a molts anys?

No ho he pensat, però deixaria dit que fos un dia que no faci vent, perquè he vist a moltes pel·lícules que el moment transcendent acaba essent un gag. Almenys, no vull que el darrer que passi amb mi sigui un gag.

Subscriu-te per seguir llegint