Enrique Vila-Matas: «Fent periodisme vaig entrar directament en la narrativa de ficció»

Algunes de les primeres pàgines que Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) va publicar van ser a Fotogramas. Tenia 20 anys i la revista de cinema li va encarregar la traducció d’una entrevista a Marlon Brando. El fet que el jove redactor no sabés anglès no va ser un impediment: sense dir-ho a ningú, se la va inventar dalt a baix. Com que li va sortir bé, hi va tornar, atorgant declaracions falses a Rudolf Nuréyev o Patricia Highsmith. Aquell primer flirteig de l’autor amb una realitat modificada a conveniència ha quedat recollit a Ocho entrevistas inventadas, que acaba d’arribar a les llibreries amb H&O Editores. És la darrera novetat editorial de l’escriptor, un dels grans noms de la literatura en castellà i un mestre desdibuixant la frontera entre realitat i ficció, una manera de fer que desgranarà dijous al festival Mot de Girona, amb la conversa El jo esclatat (biblioteca C. Rahola, 18.00) amb Anna M. Iglesia.

Un festival Mot dedicat al jo

Amb la perspectiva dels anys, admet que l’impostor que s’inventava les entrevistes a finals dels 60 no és tan diferent de l’autor de Bartleby y compañía o El mal de Montano.

 «El que canvia és l’experiència, que millora amb el temps, però en aquelles entrevistes ja hi era tot», assenyala Vila-Matas, i insisteix que el motiu per inventar aquelles entrevistes era «la pura necessitat». 

«Era la manera de treballar a Fotogramas i escriure, que era el que volia. I, sense saber-ho, fent periodisme vaig entrar directament en la narrativa de ficció. El que vaig descobrir és el jo que hi havia al darrere d’això: cada vegada que tenia l’oportunitat d’inventar una entrevista la portava més al meu terreny», continua.

A Girona vindrà a parlar d’aquesta literatura del jo que alguns anomenen, encara que li pesi, autoficció: «és una etiqueta que em sembla absurda, una redundància amb la paraula ficció». «Dir autoficció és com no dir res, no hi ha un llibre que no estigui influït per l’experiència personal de qui l’escriu. Es pot intentar ser molt objectiu, però al darrere d’un text sempre hi ha un escriptor», indica.

De fet, la repercussió del que es viu en el que s’escriu es percep en la seva darrera novel·la, Montevideo (Seix Barral, 2022), escrita enmig d’un procés de trasplantament d’un ronyó que li va tornar l’energia. «El trasplantament va influir moltíssim en el procés d’escriptura, havia deixat enllestit l’esborrany i durant la convalescència em vaig trobar amb una potència mental superior a la que tenia quan la vaig fer. Em vaig començar a divertir moltíssim amb aquell material, i em vaig dedicar a millorar la novel·la fins al punt d’emocionar-me al final, perquè vaig acabar fent un llibre superior al que jo mateix esperava», recorda sobre la novel·la, inspirada en un relat de Julio Cortázar sobre un hotel real de Montevideo.

Sergi Pàmies: «A vegades penso que si hagués viscut més, hauria escrit menys»

Escriure la realitat

Enrique Vila-Matas està convençut que «la impossibilitat de plasmar la realitat tal com és en la literatura no és cap desastre», i assegura que «sempre hi ha un mirall al mig que fa que quan escrius, la realitat ja sigui una altra cosa, perquè està fora de la vida i està dintre l’escriptura», afegeix.

En aquest sentit, emmarca la seva obra en la novel·la conceptual: «utilitzo molt més el concepte, no busco explicar una història amb una trama, sinó que això és un pretext per pensar. És un tipus de literatura connectada al pensament que ve de la tradició alemanya».

I fins i tot, diu, quan parteix d’una realitat tan propera com la família, en realitat desemboca en la ficció. En el que defineix com el seu llibre «més convencional», El viatge vertical, el protagonista es basava en la figura del seu pare per narrar la història d’una dona que deixa el marit després de molts anys de casats. «Li vaig demanar permís per fer-ho, però explicant-li que no anava sobre ell, que només partia del personatge per explicar una història. Recordo que, quan ho vaig explicar a casa, la mare va preguntar ‘hi surto jo, també?’ i ell li va respondre ‘per què vols sortir tu, si no hi surto jo?’», rememmora rient.

Subscriu-te per seguir llegint