TEATRE - CRÍTICA

Judici a la víctima

Girona i Bescanó presenten, involuntàriament, un díptic teatral sobre la violència sexual tan incòmode per a l’espectador com necessari

«Jauría»: La nit de San Fermín que ho va canviar tot

«Prima facie», un premiat monòleg sobre una advocada que passa de defensar violadors a patir una agressió sexual

Escena de "Jauría", l'espectacle sobre el cas de La Manada.

Escena de "Jauría", l'espectacle sobre el cas de La Manada. / David Ruano

Alba Carmona

Alba Carmona

Jauría - Teatre Municipal de Girona

Dramatúrgia: Jordi Casanovas. Direcció: Miguel del Arco. Repartiment: Quim Àvila, Artur Busquets, Ángela Cervantes, Francesc Cuéllar, Carlos Cuevas i David Menéndez. Divendres, 22 de març. 

::::::

Prima facie - Teatre de Bescanó

Text: Suzie Miller. Direcció: Juan Carlos Fischer. Interpretació: Vicky Luengo. Diumenge, 24 de març. 

No ha sigut buscat, però aquest cap de setmana als teatres gironins la cosa ha sigut difícil de rosegar i encara més de digerir. El Teatre Municipal de Girona i el de Bescanó han ofert, involuntàriament, un díptic sobre la violència sexual dur i incòmode per a l’espectador, i al mateix temps, molt necessari. S’hi ha parlat de consentiment, de culpabilitzar la víctima, de treure importància al comportament de l’agressor i, de fet, de com la complicitat de la societat fa que ni tan sols se senti un criminal. S’hi han dit veritats, algunes sortides literalment d’un procediment judicial, i d’altres fruit de l’experiència d’una dramaturga australiana Suzie Miller, que abans d’escriure va exercir l’advocacia.

L’experiència d’una violació no encaixa en un sistema judicial dissenyat per homes, és una ferida corrosiva, una acció que deixa empremta de per vida, però de la que és impossible recordar al 100% tots els detalls, com exigeix la justícia, ve a dir Miller a Prima facie, el premiat monòleg que diumenge va protagonitzar una meravellosa Vicky Luengo a Bescanó.

En una actuació carregada de matisos i inflexions de to i ritme d’aquelles que pessiguen, l’actriu dona veu a un text molt potent protagonitzat per Tessa, una advocada que passa de defensar violadors a patir una agressió sexual en primera persona. Com un tauró, s’ha guanyat la vida aprofitant la flaire de la sang de les víctimes, traient partit dels buits de les seves històries, i ara ho viu en carn pròpia. 

Són noranta minuts d’exigència màxima, per transitar de la manca d’escrúpols de qui s’ho mira de lluny per desenvolupar una estratègia asèptica a la fragilitat de sentir que s’esfondra tot allò en què creu. «És el joc de la llei, no hi ha una veritat real, hi ha una veritat legal», insisteix en més d’una ocasió, afirmant que els penalistes són purament uns narradors i que el que compra el tribunal és un relat, no uns fets.

Jauría, l’espectacle de Jordi Casanovas i Miguel del Arco basat en les transcripcions del judici de la Manada de Pamplona que divendres va passar per Girona, li dona la raó. Una nova producció revisita la peça de Casanovas, escrita fins i tot abans de la sentència, en què no inventa ni una frase per evocar aquella nit de les festes de San Fermín del 2016  i tot el que va venir després. 

No hi ha cap gran contradicció entre el que declaren els cinc acusats de la violació i la denunciant. Les accions són les mateixes, però ells les viuen com «una puta passada», una gesta a immortalitzar en vídeo per vantar-se’n davant la colla d’amics. Ella, com una marca de la qual s’avergonyirà sempre.

Dins un cubicle blanc que, amb l’ajut dels llums, tant és l’oficina on Tessa s’embolica amb qui acabarà sent l’atacant, com un bar de copes o la cort on haurà de provar que no consentia, l’advocada de Prima facie se sent més jutjada que el seu agressor.

Li passa el mateix a la jove de la Manada, recorrent el viacrucis que va del que va passar en un portal qualsevol fins a l’humiliant interrogatori que executen els jutges en una ficció documental que no se surt del guió marcat, en seu judicial, pels seus protagonistes. La correlació entre la superioritat dels agressors, a qui no fa falta ni un crit ni una paraula fora de to per sotmetre a la víctima, i l’acció coordinada de la defensa per revictimitzar-la s’accentua encara més perquè l’actriu i els cinc actors es desdoblen en els atacants i la supervivent i els magistrats i la fiscal, mentre els crits d’indignació de l’exterior es colen dins la sala.

«No soc un criminal, tu no ets una víctima», sentencia l’agressor de Prima facie. «Si haguéssim convidat la xavala a una cervesa després, tot això no hauria passat», assegura un dels jutjats a l’Audiència de Navarra quan li recriminen la manca d’empatia cap a la noia, un trofeu de caça a qui van abandonar sense dir ni adéu després d’ejacular.

A l’un no el veiem, parla per boca de Luengo, als altres sí: són joves, guapos i els interpreten actors famosíssims, com Carlos Cuevas o Francesc Cuéllar, que aquí imposten amb força encert l’accent andalús dels personatges reals. Són gent normal i corrent, li diuen al jutge, perquè ni s’adonen del que han fet.

Els intèrprets estan tan tensos com ho està el públic, no deu ser fàcil posar-se a la pell d’algú que no se sent monstre perquè entre tots l’hem fet així. 

I elles? Esplèndides: en Vicky Luengo veus la ràbia, la indignació, la inseguretat quan tot el seu món trontolla. En Àngela Cervantes, a Jauría, l’honestedat de qui encara ara no entén com una nit de festa va acabar així. I en les dues, la sensació que, tot i tenir la veritat, se les menja la impotència, perquè digui el que digui la llei, la culpa i la condemna l’arrossegaran elles.