Gerard Quintana: «Al meu protagonista li agrada més Umpah-Pah que Sopa de Cabra»

Tres anys després de guanyar el premi Ramon Llull amb L’home que va viure dues vegades, el músic i escriptor Gerard Quintana (Girona, 1964) torna aquest dimecres a les llibreries amb la novel·la La puresa de l’engany, una història coral de secrets i màscares que cauen ambientada a la Girona dels anys noranta. 

La descoberta, fa trenta anys, que un jove carismàtic que s’havia presentat a Girona com un reconegut poeta cubà era en realitat un impostor és el punt de partida real del llibre, editat per Columa. El gironí construeix un relat de farses i secrets protagonitzat per un director «de pelicul·letes» en un moment de «xarnera» entre la ciutat de la seva infància i la «irreconeixible d’ara» en un llibre que presenta aquest divendres (19.00) a El Foment. 

Quan va començar a publicar, explicava que havia volgut ser escriptor des de petit, però que no s’hi veia. Ara que ja va per la tercera novel·la, té un premi Llull i ha venut uns 20.000 exemplars d’Entre el cel i la terra i L’home que va viure dues vegades, s’ho comença a creure?

Ara m’adono que vaig esperar fins als 50 anys per començar a escriure perquè un cop fas el pas, no hi ha retorn. A mi m’ha canviat la vida per sempre: ara una part important està abocada a escriure i a uns universos que tenen molt del que has viscut tot i ser ficció i que t’absorbeixen com un forat negre. 

Li fa por que la gent el vegi sempre com un músic que escriu?

No hi puc fer res, és inevitable, no et pots posar en la ment de les persones i de sobte treure’t una etiqueta que dus des de fa quaranta anys. L’ideal seria oblidar-se de qui escriu el llibre, però estem en un temps que sembla que a vegades el personatge té més importància que la pròpia obra. Només hi pots lluitar posant l’ànima en el que fas.  

D’on neix aquesta història?

És un llibre que fa tres dècades que em ronda pel cap, però en aquest temps s’ha anat vestint de moltes capes i l’he arribat a reescriure fins a tres vegades. 

Què l’inspira?

L’Antoine, un personatge real a qui he mantingut el nom, però he jugat molt a ficcionar-lo. És un poeta cubà que va arribar fa trenta anys a Girona, sortint de l’illa per fer unes activitats culturals a La Pontenca, al Pont Major. El vaig conèixer i va arribar a actuar amb Sopa de Cabra.

Com era?

Brillant, ens va impactar a tots, fins que va aparèixer una altra persona explicant que ell era el veritable poeta, que el nostre era un farsant. El primer Antoine va desaparèixer de sobte i jo volia explicar què li havia passat i la meva admiració per algú que havia sigut capaç de crear i de viure un engany per sobreviure. Va usar l’enginy i la seva capacitat intel·lectual en comptes d’una balsa per sortir de Cuba.  

Ha pogut resoldre el misteri?

En el procés d’escriptura, la història del poeta va acabar sent accessòria; els altres personatges que vaig anar creant i temes actuals que observo, com ara la crisi de la família i el matrimoni o l’artista cancel·lat per qui és i no per l’obra van començar a gravitar per allà a l’hora de crear. 

El seu protagonista, Claudi Careta, és un director de cinema que no ha fet gran cosa de profit i viu de rendes. 

És un d’aquells artistes que juga a ser-ho perquè té un coixí al darrere, que no hi posa la vida. És director de pel·liculetes. Al final, el fang amb el qual modelo és la meva experiència: és molt llunyà a mi, però comparteixo amb ell la curiositat, perquè en el fons podria ser un voyeur, i la cinefília.  

En Claudi té una relació de parella tòxica amb la seva musa, la Lena, una actriu que l’atrapa i alhora l’esgota i en vol fugir. 

A mi m’agraden molt els mites i, sense ser una translació d’un mite de la Grècia antiga, he jugat a traslladar aquest to tragicòmic a la seva relació. 

De fet, dedica el llibre a Iocasta, mare (i esposa) d’Èdip. 

Sí, no deixa de ser un Èdip traslladat a Girona: a partir d’uns arquetips que són extrems, com els de la mitologia grega, busco la catarsi. És un llibre construït amb una estructura que no es resol fins al final, el lector pot sentir-se enganyat en algun moment, però amb la satisfacció de resoldre l’engany un cop es lliguen tots el fils que he llençat al llarg del llibre. 

L’ha escrit en primera persona, a diferència dels altres dos. 

He triat la primera persona per no caure en el judici del narrador, de qui està mirant. Volia posar-me a pell d’aquest personatge que a estones pot semblar una víctima i a estones un monstre i fer-ho sense judici. Ha sigut un exercici en alguns moments plaent i en d’altres pertorbador, però n’estic satisfet. 

Construir el personatge d’en Claudi ha sigut el més difícil a l’hora d’escriure?

Sí, posar-te en primera persona a la pell d’algú que és molt llunyà a tu i que s’inspira en algú que has observat de lluny i que sempre t’ha intrigat què té al cap. Això ha sigut el pilar de la construcció del llibre, el fet diferencial. Si al primer deien que era novel·la històrica i romàntica i el segon, realisme màgic, aquí en podríem dir novel·la psicològica.  

A més de parlar sobre les màscares, la novel·la inclou una certa reflexió de l’art com a refugi. 

Amb la pandèmia hem reivindicat molt la cultura com a sanadora i jo també la vaig viure com una eina de jove per superar la meva introversió, la tartamudesa... el llibre també inclou aquesta mirada sobre algú com en Claudi, que en certa manera és un farsant en el món de l’art, que ho fa perquè pot i no perquè la seva obra tingui interès o qualitat... Algú com ell, que té una ferida molt gran a dins, també utilitza l’art per refugiar-se, enganyar-se i salvar-se del propi horror. 

La novel·la arrenca amb un viatge a una Cuba que no és tan idíl·lica com semblava, i acaba a la Girona dels 92. Com és aquesta ciutat? 

És aquella Girona que es transformava, que feia el pas de la ciutat de la meva infància, amb un casc antic malmès i ple de gent humil, a la que és ara. Per mi és una ciutat fantàstica i té un èxit increïble, però em costa reconèixer-la en molts detalls; al final, la pedra és el que fixa el record de la ciutat. 

És una Girona que comença a expulsar gent del Barri Vell?

Exacte. Hi ha un moment que parlo de La Pontenca com el primer símptoma de l’expulsió de la cultura i la contracultura del Barri Vell. Començàvem a marxar a fer les coses fora perquè era incòmode i distorsionava la direcció que agafava la ciutat. 

Hi ha personatges reals d’aquell temps al llibre?

Sí, de fet hi surto jo mateix esmentat, jo era un personatge d’aquella Girona. Com em veu en Claudi? El meu protagonista és més fan d’Umpah-Pah que de Sopa de Cabra, diu de nosaltres que som «com menjar-se un iogurt caducat», perquè fem música dels 70 i ell ja els ha viscut. També hi surt en Salvador Sunyer, perquè algú com en Claudi l’havia de conèixer per força... va bé aquest exercici de mirar-te a tu mateix i a la ciutat des dels ulls d’un altre.

No és el primer cop que escriu de la Girona d’aquell moment. 

 M’interessa molt, perquè és la xarnera del canvi d’on érem a on hem anat. Ja pensava fer tres llibres en què Girona seria gairebé un personatge i després volia anar a un altre lloc. Amb aquest llibre volia tancar la mirada cap a aquesta Girona meva que ja no reconec quan vinc, i ara que han tancat la Geli [la llibreria del seu oncle] encara menys. 

Està treballant en el nou disc de Sopa de Cabra, que sortirà al novembre, però ja té nou projecte literari?

Tinc una llista de coses que em persegueix i m’agradaria escriure, però aquest any faig seixanta anys i tot i que em sento com una flor, sé que no els podré fer tots. A dos o tres anys per cadascun, no arribaré. Com que vull que cada llibre sigui un aprenentatge, m’estava plantejant la ciència-ficció pel proper projecte, per dir: «no miraré més enrere». Tot i ser diferents, els tres llibres tenen paisatges comuns, però ara m’agradaria inventar-me localitzacions i les regles i la ciència-ficció és el que més s’hi acosta, però qui sap si un altre projecte passa per davant d’aquest.

Sopa de Cabra anuncia un disc de col·laboracions i nova gira pel 2024

Subscriu-te per seguir llegint