Això no és futbol, és molt més

El mayor espectáculo del mundo és el títol d’una pel·lícula de Cecil B. de Mille de 1952, que atribuïa al circ aquesta categoria. Actualment són els Mundials de Futbol els que s’han fet amb l’acreditació gràcies a la implantació d’aquest esport-espectacle a tot el món i al gran impuls de la televisió, que va començar a emetre’ls el 1954. Encara que segueixin a poca distància els Jocs Olímpics i en països com els Estats Units no arribin a superar la Super Bowl, avui es pot afirmar que el Mundial de Futbol és l’esdeveniment més seguit a tot el món.

L’evolució del futbol, les seves tècniques, les regles de joc, la posada en escena… s’han desenvolupat als Mundials. Ara tot això es pot rastrejar a Internet, on hi ha resultats, alineacions, rècords i noms destacats de jugadors i entrenadors de cada convocatòria. No obstant això, hi ha esdeveniments secundaris que són poc coneguts. Un llibre del periodista argentí Luciano Wernicke (Historias insólitas de los Mundiales de fútbol, Altamarea), se centra en les anècdotes, les curiositats i els successos que poden ser marginals per a la gran història del futbol però que de vegades han estat decisius per a el resultat d’alguns partits i d’altres simplement testimonien l’atzar, la passió o la bogeria que acompanya aquest esport.

La idea de celebrar un Mundial de Futbol es va concebre per la FIFA per evitar conflictes com la I Guerra Mundial, per tal de facilitar un acostament entre les nacions. Van començar a celebrar-se el 1930 i per tenir una idea de com ha anat evolucionant la seva importància només cal advertir que en les primeres convocatòries els equips no havien de classificar-se, sinó que eren convidats i que tot i així hi havia dificultats per aconseguir un nombre suficient malgrat que el país organitzador, el primer Uruguai, pagava les despeses de viatge i allotjament a tots els equips, despeses que resultaven oneroses quan havien de venir des de molt lluny, de vegades només per jugar un únic partit en el qual resultaven eliminats.

En relació amb el reglament, ara sorprèn que les samarretes dels futbolistes no portessin números a l’esquena, que no van aparèixer fins al Mundial del 1950 al Brasil (els noms dels jugadors es van incorporar el 1994) i resulta sorprenent que no es poguessin fer canvis ni tan sols quan un jugador havia d’abandonar un partit per lesió. Va ser a Itàlia el 1934 quan es va permetre fer-ne un (els dos canvis no es van establir fins al 1970 a Mèxic i el 2018 se’n van permetre quatre en cas de pròrroga) i també s’hi va incorporar el temps extra per evitar la repetició d’un partit després d’un empat ( el 1934 Itàlia va haver de jugar tres partits en quatre dies). El desempat per penals no es va instaurar fins al 1982 a Espanya.

El 1966 es van establir els controls antidoping, i les targetes groga i vermella es van utilitzar per primera vegada a Mèxic 1970, ideades per l’exàrbitre Ken Aston, que es va inspirar en un semàfor quan el 1966 tornava de veure un duríssim xoc entre Anglaterra i Argentina. El 2014, una altra novetat: l’esprai evanescent per fixar la col·locació de la barrera. Un error arbitral al Mundial del 2010 va plantejar la necessitat d’utilitzar un ull de falcó, tot i que el VAR no s’hi incorporaria fins al 2018.

El Mundial del 1950 es recorda com el del Maracanaço, per la derrota del Brasil al seu feu contra l’Uruguai, que va provocar vuit morts per infart durant el partit i desenes de suïcidis després. L’entrenador Flavio Costa no es va atrevir a sortir dels vestidors fins a dos dies després del partit i ho va fer disfressat de dona, i el porter Moacir Barbosa se’n va anar del país. La selecció del Brasil va decidir canviar la samarreta. La llegenda d’aquest equip va començar a gestar-se al Mundial del 1958 a Suïssa, amb un Pelé de 17 anys i amb Garrincha, un jugador extraordinari tot i tenir els peus desviats cap a dins, una cama sis centímetres més curta que l’altra i la columna vertebral torta.

LA POLÍTICA

La política tampoc no va estar absent dels mundials. Mussolini va pressionar la FIFA perquè el del 1934 se celebrés a Itàlia. Els seleccionats van ser obligats a afiliar-se al Partit Feixista i fer la salutació romana quan sonava l’himne. Itàlia va guanyar el Mundial i, més que els golejadors, per a la premsa Mussolini va ser l’heroi de la Copa. El 1973 Xile va jugar un partit de classificació contra ningú perquè l’URSS, el seu rival, no es va presentar en protesta pel cop d’estat de Pinochet. Tot i així es va haver de marcar un gol. Al Mundial 82 d’Espanya el conflicte de les Malvines va estar planejant al llarg de tot el campionat tot i que va començar l’endemà d’acabada la guerra. En aquest Mundial un xeic kuwaitià, Fahid Al-Ahmad Al-Sabah, va arribar a baixar al camp i amenaçar amb un ganivet l’àrbitre que havia anul·lat un gol al seu equip.

Alguns esdeveniments aliens al joc han quedat per a la posteritat a la memòria dels aficionats. Així el cop de cap de Zidane a Materazzi a Alemanya 2006, la mossegada de Suárez a Chiellini el 2014, el rumor que el 1966 l’equip de Corea havia substituït sis jugadors sense que els jutges se n’assabentessin a causa de la semblança física de les seves cares, l’àrbitre que va xiular el final del partit Brasil-Suècia 1978 quan després de treure un córner la pilota encara estava en l’aire, el defensa colombià Andrés Escolar assassinat de 12 trets per haver-se fet el gol en pròpia porteria que va eliminar la seva selecció el 1994 (el nigerià Yakubu Ayegbeni va rebre més de mil amenaces de mort el 2010 per fallar un gol a porta buida). Es recorda l’onada a Mèxic 1986 o la vuvuzela al de Sud-àfrica 2010, en què un pop, anomenat Paul, va pronosticar la victòria d’Espanya.

Subscriu-te per seguir llegint