Picasso, Dora Maar i les fotos del «Guernica»

Al cafè Les Deux Magots, al barri de Saint-Germain-des-Prés, s’hi reunia la bohèmia de París als anys trenta del segle XX, artistes, literats i poetes que buscaven la glòria a la capital de la cultura. Un dia Pablo Picasso i el poeta Paul Éluard, asseguts en un dels bastidors, van observar una noia que es va asseure unes taules més enllà i va començar a jugar a la ruleta russa amb una navalla que clavava entre els dits oberts d’una mà, sense gaire encert, doncs el guant amb què la cobria va començar a tenyir-se de sang. Picasso i Éluard es van aixecar precipitadament, es van acostar a aquella dona i es van oferir a donar-li ajuda. Es deia Dora Maar i esdevingué model i musa del pintor i la seva nova amant.

Dora Maar tenia llavors 29 anys. Picasso, 55. Picasso, a diferència de les dones anteriors, va trobar en Dora Maar una interlocutora amb qui parlar d’art, poesia, política, música… Ella es va enamorar profundament, fins al punt de dir «després de Picasso només hi ha Déu».

Les dones de Picasso

Picasso va tenir relacions amb més d’una desena de dones que van ser amants, esposes, models. Olga Koklova, Marie-Therèse Walter, Françoise Gilot, Jacqueline Roque. I Dora Maar. Dues van acabar suïcidant-se. Marie-Thérèse Walter es va penjar el 1977, i Jacqueline Roque es va engaltar un tret el 1986. Dues altres, Dora Maar i Olga Kohkhlova, van patir problemes psicològics. Kohkhlova, la seva primera esposa, havia abandonat la carrera de ballarina per unir-se al pintor, que després de la seva separació la va qualificar de boja i castradora. Dora Maar també va abandonar la fotografia per Picasso.

UNA FOTÒGRAFA D’ÈXIT

Es deia Henriette Theodora Markovitch i era coneguda en certs ambients de la intel·lectualitat artística de París. Havia estat amant del poeta Georges Bataille i amiga d’artistes com Alberto Giacometti, Georges Braque, Tristan Tzara.

Quan Dora Maar va conèixer Picasso ja era una fotògrafa d’èxit en certs ambients avantguardistes, amb una carrera prometedora i una obra de gran qualitat que va quedar eclipsada per la seva biografia. Es va formar com a pintora amb el cubista André Lhote i mai va renunciar del tot a la pintura.

Filla de l’arquitecte croat Josip Markovic i de Louise Julie Voisin, que tenia una boutique d’alta costura, Dora Maar va néixer a París el 1907 i es va educar entre França i Buenos Aires, on va estar destinat el seu pare, per això el seu domini del castellà. En política va estar vinculada a grups d’ultraesquerra, com Octobre i Contre-Attaque, que lideraven ideològicament Georges Bataille i André Breton. La ideologia de Contre-Attaque era molt similar a la dels situacionistes dels anys seixanta, el representant més destacat desl quals va ser Guy Debord, autor de La societat de l’espectacle.

Dora Maar feia fotografia publicitària i també per a revistes de moda com Vogue, Paris Magazine, Le Figaro Illustré, amb models com Nusch Éluard (parella de Paul Éluard) i sobretot Assia (Assia Granatouroff), el seu model de «maniquí estrella». Entre les seves obres destaquen Els anys us aguaiten per a l’anunci d’una crema de bellesa i Publicitat per a Pétrole Hahn (una loció capil·lar).

Va practicar també el documentalisme social i va fotografiar persones afectades per tragèdies personals: cecs, tolits, captaires, desposseïts, músics de carrer, nens en barraques, venedors ambulants, persones sense llar… A Espanya va fer reportatges a Barcelona i Tossa de Mar el 1934.

Bataille li va presentar André Breton i la seva dona Jacqueline Lamba, de qui Dora es va fer íntima amiga, i els fotògrafs surrealistes Man Ray, Brassaï i Lee Miller. La fotografia surrealista més famosa de Dora Maar és Retrat d’Ubu, un fetus d’armadillo, per a l’obra de teatre d’Alfred Jarry Ubu rei, que la crítica ha interpretat com un animal trist i juganer o com una imatge aterridora. A l’obra de Dora Maar hi van començar a aparèixer tècniques dels surrealistes: fotomuntatges, sobreimpressions i solaritzacions, i temes que remetien al món oníric i l’absurd, jugant amb els espais arquitectònics i introduint objectes estranys amb els quals experimentava la inversió de valors. Destaquen 29 Rue d’Astorg, amb una figura grotesca que barreja l’escultura d’una dona amb el cap fàl·lic d’un ocell; Onirique, amb dos adolescents en un soterrani amb la deessa Atenea, que representen la consciència i l’inconscient. A Grotesque mostra el fotomuntatge d’un rostre monstruós. També va experimentar amb cossos un fort erotisme.

Picasso va retratar Dora Maar en més de trenta ocasions, primer com una bellesa pletòrica i després com un ésser dramàtic i torturat, pertorbat, histèric: Dona plorant, Dona plorant amb mocador, Cap de dona, Dona amb barret blau. A Pesca nocturna a Antibes hi apareix amb Jacqueline Lamba i a Dora i el minotaure la representa com a expressió del desig sexual.

La primera setmana de gener de 1937 (tres mesos abans del bombardeig de Guernica), Picasso havia rebut al seu estudi de París una delegació del Govern de la República espanyola amb Josep Renau, Joan Larrea, Lluís Lacasa, Josep Bergamín i Max Aub, que li van encarregar un mural per al pavelló republicà de l’exposició universal que es celebraria a París. En plena guerra civil, la República necessitava Picasso, l’artista més famós del món. Picasso va idear una obra de grans dimensions i Dora Maar li va suggerir com a taller l’àtic de l’edifici número 7 de la Rue des Grands-Agustins, on havia viscut Balzac i es reunia el grup esquerrà Contre-Attaque.

EL «GUERNICA»

Picasso no tenia clar quin seria el tema del quadre. Ho va decidir quan es va assabentar del bombardeig de Guernica. El primer de maig Picasso feia els primers apunts i en les cinc setmanes següents va alliberar una enorme energia creadora per acabar el quadre

Dora Maar va tenir l’oportunitat històrica de fotografiar tot el procés de creació del Guernica, una sèrie d’imatges que probablement constitueixin l’exemple millor documentat del progrés d’una obra en tota la història de l’art.

Després d’una relació d’uns deu anys, entre el 1936 i el 1946, Picasso va abandonar Dora Maar quan va conèixer Françoise Gilot, vint anys més jove que Dora Maar i 40 més jove que Picasso. Gilot (que ha mort aquesta setmana als 101 anys) va passar a ser la seva nova musa i model i l’única dona que va abandonar Picasso.

La separació va afectar profundament Dora Maar, que va ser internada en un hospital psiquiàtric i es va recloure a casa seva a Ménerbes amb una profunda depressió. Va continuar veient alguns amics com Giacometti, Óscar Domínguez i Marie-Laure de Noailles (aristòcrata francesa, íntima amiga) abans de retirar-se completament de la vida pública. En la seva solitud va reprendre la pintura i va abraçar fervorosament la religió catòlica, acudint a missa diàriament des de la seva casa parisenca de la Rue de Savoie (recorden la frase «després de Picasso només hi ha Déu»?). A poc a poc el món se’n va anar oblidant.

Un dia, Victòria Combalía, professora de la Universitat de Barcelona, va saber que encara vivia i va decidir que l’havia d’entrevistar. Ho va fer diverses vegades per telèfon (Dora mai va permetre una relació directa), va escriure la seva biografia i va rodar un documental, que mostren una dona artista el talent de la qual va brillar amb llum pròpia. El 1995 Combalía va organitzar una exposició retrospectiva de la seva obra a la Fundació Bancaixa de València, que la va tornar a l’actualitat.

Dora Maar va morir el 16 de juliol de 1997 i al seu funeral a la tomba familiar del cementiri de Clamart, a prop de París, només hi van acudir sis persones.

Entre el 1997 i el 1999 es van subhastar 130 picassos de la seva propietat i es van vendre fotografies, documents, joies i objectes que l’artista guardava a casa seva.

Subscriu-te per seguir llegint