La (creixent) fascinació per viatjar a llocs de risc

«Per descomptat que viatjaria a l’Afganistan. Demà mateix, si pogués. I a Corea del Nord, si no continués tancat per la covid. I a l’Iraq, si aquest segell al meu passaport no em causés després problemes per entrar als Estats Units». Tomás García, veí de Gavà de 39 anys, repassa la llista de països als quals el Ministeri d’Afers Estrangers recomana no viatjar i no només no troba inconvenients per visitar-los, sinó que defensa amb passió l’atractiu que atresoren. «Pot ser que siguin més perillosos, però recórrer un país sabent que no et creuaràs ni un turista i poder parlar amb nadius que no han vist un estranger en anys és una experiència única. Et permet conèixer la realitat, no el que surt a les guies», reflexiona.

El recent atemptat terrorista contra un grup de turistes espanyols a la ciutat afganesa de Bamian, que va costar la vida a tres catalans (dos dels quals nascuts a les comarques gironines) i ferides a una dona basca de 82 anys, ha generat comentaris d’estranyesa. «Què hi feien, a l’Afganistan? A qui se li acut anar a un país tan perillós? Són bojos?», han plantejat en els últims dies infinitat de veus en privat, xarxes socials i tertúlies de ràdio i televisió. No obstant, aquest desconcert general, no exempt de retret, contrasta amb la complicitat que expressen els que no només solen atrevir-se a visitar destinacions marcades per la sospita de la inseguretat, sinó que posen en dubte aquestes advertències.

Com Fran Márquez, barceloní de 46 anys, que va fer la volta al món durant un any amb la seva parella i la ruta els va obligar a creuar l’Iran, país desaconsellat per fer turisme, però on van viure una de les millors experiències de la seva gira. «Les targetes no funcionaven i només teníem 100 euros per sobreviure, però la gent ens va obrir les seves cases i vam poder descobrir una cultura i una qualitat humana que es perden els que rebutgen visitar aquest país per por», explica aquest viatger, que des d’aleshores narra les seves experiències i ofereix assessorament en el blog 365 sábados viajando.

O el mateix Tomás García, que va començar a fer excursions pel món fa 20 anys i en els últims set s’ha especialitzat a visitar «fronteres calentes» com la de Kosovo amb Sèrbia, on va estar recentment -«Mitrovice continua sent una ciutat dividida, als seus carrers encara es palpa la tensió entre serbis i albanesos», il·lustra-, o la que separa el Líban i Israel: «És colpidor visitar el museu a l’aire lliure que té muntat Hezbol·là al costat de la frontera», explica, i relata amb més detall a la seva pàgina Viajero crónico, en què ofereix consells per «viatjar per lliure» i saluda amb el lema: «El sentit de la vida és travessar fronteres».

En els marges del món dels viatges hi ha un sector, minoritari però molt militant, que abomina la paraula turisme, entén el viatge com una forma de creixement personal -i no una mera col·lecció de destinacions visitades-, i no té por d’endinsar-se en territoris ignots sobre els quals penja l’advertència del perill. I, a més, va en augment. «Després de la pandèmia, la gent s’ha posat a viatjar com una boja, i els que ja ho feien abans, ara fugen de destinacions saturades i volen anar on no hi hagi anat ningú», assenyala Alfonso Calzado, CEO de IATI, principal companyia d’assegurances de viatges d’Espanya.

Turistes davant viatgers

Calzado presumeix de firmar més de 1.000 assegurances de viatge al dia i detecta una tendència. «Continuen sent una minoria, però cada vegada són més els que s’atreveixen a viatjar a llocs de risc. No se senten turistes, se senten viatgers», distingeix el responsable de l’entitat encarregada de portar fins a Bilbao Araceli Tamayo, la jubilada ferida en l’atemptat de Bamian. Havia firmat una pòlissa de 100 euros, però la seva repatriació en un avió medicalitzat li ha costat a IATI 200.000.

Tret de països en guerra o situacions de terrorisme, les companyies d’assegurances solen cobrir rutes per qualsevol racó del planeta. Les agències no són tan atrevides. Cap gran companyia de viatges ofereix escapades a països perillosos, però en els últims anys han sorgit al nostre país petites firmes, normalment encoratjades per viatgers veterans, que sí que ofereixen viatges a destinacions conflictives. Com Against the Compass, Phototravel, Last Places i Trekking y Aventura, que tenen sortides previstes per als pròxims mesos a llocs com l’Afganistan, el Txad, Etiòpia, Síria i Papua Nova Guinea, països tots desaconsellats pel Ministeri d’Exteriors.

«Dubto que ningú es miri aquesta llista quan planeja les seves vacances. La democratització del turisme anima cada vegada més gent a viatjar més lluny per viure una experiència única», explica José Pablo García. Amb la seva parella dirigeix A tomar por mundo, agència especialitzada en «viatges d’autor», i reconeix que cada vegada li demanen rutes més rocambolesques. El seu fort no són les destinacions perilloses, però sap el que és gestionar la repatriació d’un grup després de rebre un atemptat a Turquia, i adverteix: «El viatge segur no existeix, però la prudència és sempre una bona companya de viatge, i al viatger del segle XXI el mou una ànsia que de vegades el porta a córrer riscos innecessaris».