«Aznar em va demanar suport per fer la ‘història gran’ amb Bush»

Un fet que m’ha sorprès aquests dies és que gent amb bona intenció es pregunta per què José María Aznar no fa un mínim gest autocrític tant sobre l’11-M com sobre la seva participació activa en la coalició de països que va recolzar la intervenció de l’Iraq. És que ell va pujar a aquest vaixell en plena campanya de manipulació. Va mentir amb l’existència de les armes de destrucció massiva, ens va vendre les Açores el 2003 i l’atemptat de l’11-M com d’ETA, o ETA-Al-Qaeda. Va seguir una línia coherent. No pot fer-se enrere un mil·límetre. Per a ell va tenir, a més, una bona rendibilitat: és un estadista de la dreta mundial.

Sens dubte. Absolutament. He de dir que Aznar va tenir un gest de sinceritat amb mi tres o quatre mesos abans que es desencadenés la invasió de l’Iraq i ell acudís a la cimera de les Açores el 16 de març. Recordo que em va convocar un diumenge, jo venia d’un acte a Alacant. Ell estava vestit de sport i jo anava amb jaqueta i em va demanar disculpes, «perdona, no t’he avisat que aniria de sport». Va ser un detall que em va sorprendre. Em va intentar convèncer de la intervenció militar a l’Iraq i l’argument central, que vaig agrair per sincer, òbviament no eren les armes de destrucció massiva ni el risc que representava Saddam Hussein. No, no. L’argument era aquest: havia arribat el moment de la nostra «història gran», el de ser al costat dels Estats Units i de pujar a una onada de lideratge mundial si acompanyàvem els EUA. Aquest va ser el tema, així m’ho va dir.

Això va quedar reflectit en l’acta secreta de la transcripció de la conversa d’Aznar amb el president Bush a Crawford el 22 de febrer del 2003. «Estem canviant 200 anys de la història d’Espanya», li va explicar Aznar a Bush.

Exactament.

I això va ser el que li va dir?

Sí, va ser així, va ser sincer. No podem perdre aquesta oportunitat, em va dir, per a Espanya. Ens posem juntament amb la Gran Bretanya en el lideratge atlàntic. Aznar sempre ha tingut aquesta cosa. Curiosament, el conservadorisme espanyol ha anat sempre a contracorrent i amb retard en la visió històrica. Perquè aquell moment [de la guerra de l’Iraq] en el fons és per a mi, en la meva interpretació geopolítica, el primer gran símptoma de la pèrdua d’influència, de la pèrdua de poder al món atlàntic, que els Estats Units fonamentalment i la Gran Bretanya anant darrere, han tingut. Sempre hi ha un moment d’inflexió en la història, algun esdeveniment dramàtic que suposa la significació d’un canvi profund. I això és l’atemptat a les Torres Bessones [11 de setembre del 2001].

És la pèrdua del pivot, de la gran potència, o d’una força multilateral coercitiva eficaç.

A tots els imperis els passa el mateix. Nosaltres podem fer una lectura de com d’anguniós va ser per a una nació perdre el seu imperi. Fixa’t com vam acabar, del final del segle XIX a un XX horrible fins a la democràcia. I els Estats Units estan en aquell moment. La crisi d’identitat que experimenten, la crisi política és tremenda. L’assalt al Capitoli va ser una expressió. Trump no és la causa, sinó la conseqüència d’aquesta crisi.

Tornem a la significació de l’Iraq.

Hi ha una dada molt important que ve a insistir en aquesta tesi de l’Iraq, com potser l’Afganistan primer, però l’Iraq és el gran símbol d’un camí de la primera potència mundial totalment equivocat, contra la història i els mateixos valors democràtics que en l’ordre polític internacional haurien d’haver sigut l’estendard, com ara estem veient amb Israel. Vint anys després de la decisió que vaig prendre de retirar les tropes de l’Iraq, potser perquè també un té 20 anys més, m’he plantejat si ara, amb la meva experiència, adoptaria aquesta decisió; perquè quan un té 43 anys és molt més audaç que amb 20 més. Ho dic amb tota humilitat i modèstia: és la decisió en la qual Espanya va demostrar una gran decisió d’autonomia i independència política com a nació que es respecta a si mateixa i s’autoestima. Moltes vegades descobreixes que hi ha països i nacions com la nostra on limites el teu potencial d’autonomia i independència política per un prejudici, no?, més que pel que pugui passar. Vaig prendre aquesta decisió democràticament i lliurement i no va tenir repercussions reals per al nostre país, dic, per exemple, econòmicament. Bé, que no em va rebre el president Bush.

Però l’abril del 2004, en el moment mateix, sí que hi va haver tensions.

Hi va haver tensió amb els Estats Units, clarament. La tensió forta va tenir lloc amb Donald Rumsfeld, el ministre de Defensa, que era un home molt dur, que va fer suar Pepe Bono, eh, el feia suar, entre Condoleezza Rice [llavors Assessora de Seguretat Nacional] i Miguel Ángel Moratinos [ministre d’Afers Exteriors] en uns tons irrespectuosos. Escolti, es pot ser una gran potència, però els dos països som països democràtics i sobirans. Per a mi això és inacceptable en la vida en general.

El principal focus de tensió amb Aznar i el PP va ser amb motiu d’adoptar la decisió del reemplaçament del contingent de tropes a l’Iraq, que coincidia amb la transferència de poder.

Hi va haver dos moments de tensió. Un debat parlamentari sobre l’Iraq. Jo vaig tenir una bona relació amb Aznar, tenint en compte el que és Aznar, eh, en la primera fase de la legislatura, vaja, deu recordar que em deien Bambi. Això es trenca d’una manera definitiva amb les posicions sobre la guerra de l’Iraq, sobre la invasió. En aquell moment ja hi ha una fractura definitiva. Llavors vam tenir una tensió parlamentària molt forta. El moment de més tensió, sens dubte, va ser el dia de l’11-M. Va ser molt tens perquè la seva actitud, fins i tot assumint o entenent que ets president i tens aquesta tragèdia, aquest atemptat brutal i estàs molt afectat... És l’única persona de relleu públic que he conegut a qui mai sentirem assumir una mínima autocrítica. És incompatible amb el seu estil. Per què? Bé, he de dir que algú ara té característiques semblants. És a dir: la presidenta de la Comunitat de Madrid [Isabel Díaz Ayuso]. És l’entesa de la política com una batalla, en la qual només es pot atacar, defensar-se és equivocar-se, explicar-se és equivocar-se, que és una confrontació permanent. Aquest és el seu estil. Però, més enllà de les seves circumstàncies personals, en el que jo el vaig conèixer, és que ell respon al pensament d’intentar una Espanya que no és possible ni existeix, que es convertís gairebé en una Gran Bretanya bis, no? No som això, no podem ser això de viure completament en la vinculació amb els EUA.

Bush no es va posar al telèfon quan li truca per informar-lo de la retirada.

Ells diuen que em trucarà en 24 o 48 hores, preveient que fos després d’ordenar la retirada de les tropes.

I li truca.

Em truca una vegada executada la decisió.

I el contingut de la conversa?

El contingut és fred, distant. La primera frase que diu és: «Em sento molt decebut». Afegeix: «Crec que aquesta decisió posa en greu risc la lluita contra el terrorisme i la missió que estem realitzant les nacions lliures [a l’Iraq]». I jo faig una contestació relativament llarga tenint en compte que és per telèfon, i amb intèrprets, entorn dels valors democràtics. Li dic: «President, vostè presideix la gran nació democràtica de la història i sap que hi ha una cosa fonamental que és la voluntat dels ciutadans, els compromisos amb el poble, i jo tinc un compromís ineludible que és sortir d’una guerra en la qual no crec ni he cregut i que no li resultarà bé a ningú». Ell em va escoltar, i em va dir: «Bé, bé, així quedem, moltes gràcies, moltes gràcies».