El "papa Pedro" no estava boig

Quan Pedro Sánchez va anunciar la convocatòria electoral tothom va pensar en l’acudit del mític Eugenio: «El papa està boig, el papa està boig». Doncs el «papa» no estava boig, encara que ho pogués semblar. La majoria dels partits rivals dels socialistes i molts analistes van donar per suposat que el president del govern espanyol, guiat per la desesperació d’unes eleccions municipals que no li van anar gens bé, havia decidit llençar-se al buit. Les enquestes publicades no van ser una excepció i pràcticament totes recollien un augment desmesurat a un PP que no hauria tingut cap dificultat per arribar a la presidència si haguessin encertat. Semblava que Alberto Núñez Feijóo tenia un camí fàcil i que només havia de superar els tràmits d’una curta precampanya i una campanya per aconseguir recuperar el poder per als populars. No era així; possiblement li hauria convingut més que Sánchez esgotés la legislatura i tenir una llarga precampanya per davant que li permetés injectar amb molta més fiabilitat en la societat els missatges, la majoria gens subliminals, que han tingut el clar objectiu de desacreditar el president del Govern.

Aquesta, precisament, va ser una de les claus per decidir la data de les eleccions. Els socialistes sabien que aquests missatges eren difícils de desactivar una vegada entrats a les ments de molts electors i, per tant, era millor arriscar-se que la injecció encara que aplicada, no arribés a temps de fer l’efecte que desitjava Feijóo. Amb l’abstenció també es van equivocar. Els populars van creure que ben pocs dels potencials votants socialistes tindrien interès a fer un esforç suplementari davant d’un avançament electoral en plena temporada d’estiu i amb molts ciutadans de vacances. Tampoc la van encertar, la participació va ser més alta que el 2019 i el PSOE va aconseguir quasi un milió de suports més que quatre anys enrere. El problema del PP i de molts altres partits polítics ha estat, una vegada més i serà l’enèsima, subestimar Pedro Sánchez. A tot això s’ha d’afegir que la campanya que sí que va funcionar és la de la por a la ultradreta -similar a aquella de «si tu no hi vas, ells tornen»-, reforçada pels pactes autonòmics i locals de PP i VOX i afegida als errors de Feijóo la setmana abans de les eleccions.

«Ayuso, Ayuso»

Pot semblar una anècdota, però no ho és de cap de les maneres. La foto de la portada de Diari de Girona d’ahir, amb un Feijóo aixecant el braç de la victòria contrastant amb la cara d’infelicitat del candidat, és per si sola una gran editorial: has guanyat, sí, però no et servirà de res. No li servirà, probablement, ni per mantenir el poder dins el partit. El vestit vermell cridaner de la presidenta de Madrid i els crits d’«Ayuso, Ayuso» són una premonició del que li espera a l’actual líder popular. Els que el van posar al lloc on està, li estan dient: «has tingut la teva oportunitat, l’has desaprofitada i ha passat el que nosaltres ja sabíem que passaria». Isabel Díaz Ayuso també sap que a partir d’ara o no gaire més endavant sí que serà el seu moment i Feijóo hauria d’haver entès que la foto del narco ja el va condemnar fa molt de temps.

Puigdemont, a la cruïlla

A Carles Puigdemont alguns el desqualifiquen per la seva capacitat de donar cops de volant en moltes de les decisions que pren, que l’han portat a perdre suports en cada procés electoral. Però no es tracta d’una persona que hagi perdut el senderi. Tot el que fa està calculat i tornat a calcular i si cal donar-li alguna volta més, li dona. Evidentment ningú sap què farà Junts. Acabarà facilitant un govern de Pedro Sánchez? En campanya era un «no» rotund; la nit electoral va ser un «no a canvi de res». Lleugera matisació que suposa un canvi substancial. Ens portarà a una repetició electoral? Crec que ara mateix no es pot permetre el luxe de passar com el culpable d’aquesta hipotètica situació i menys sense tenir el poder que tenia temps enrere: sense ajuntaments importants, sense tres de les quatre diputacions -inclosa Barcelona- i sense govern de la Generalitat. Només li queda negociar, i possiblement una part d’allò que ha de parlar ja està acordat de molt abans de les eleccions. Puigdemont és hàbil i sovint fa creure que alguna cosa no és el que és. De fet, va fer veure que marxava de Junts precisament per quedar-s’hi.

ERC no sap gestionar el poder

Junts va iniciar una campanya fa mesos que tenia l’objectiu de fer creure que la «taula de diàleg», o sigui les negociacions entre ERC i el govern espanyol, no havien servit per a res. Doncs ha funcionat i ho ha fet perquè els republicans no han sabut contrarestar-la, ni tan sols explicar a la societat, especialment la independentista, que van aconseguir uns indults -feia anys que no se’n concedien a cap polític- i el canvi en la llei per abolir el delicte de sedició. Els sembla poc? Doncs és molt. ERC té poder i no el sap gestionar per crear un clima que li sigui favorable per evitar la sagnia de vots que té a cada procés electoral. Els dirigents, o no saben com fer-ho, o hi ha alguna cosa dins el partit que no coneixem i que els té massa entretinguts. No vull dir que sigui fàcil i menys amb tan pocs diputats al Parlament que donen suport al govern, però és força incomprensible que l’explicació se sustenti només amb l’argument del «desgast».

Sánchez guanya temps

Ara mateix, només es visualitzen dos possibles escenaris: 1) El PSOE és capaç d’articular un pacte que li doni més suports que els que ja tenen PP i VOX, assegurant-se almenys l’abstenció de Junts per mantenir la Moncloa i 2) una repetició electoral. En cas de la primera, tot seguirà més o menys igual, malgrat que la legislatura serà més inestable que l’anterior. En cas de la segona, el president guanya temps i mentre no es repeteixi la contesa electoral, continua governant i ostentant la Presidència del Consell de la Unió Europea. Puigdemont decideix, o no. Potser és Sánchez qui decidirà si li interessa repetir eleccions.

Consulta aquí totes les notícies de Diari de Girona

Subscriu-te per seguir llegint