Quan l’esperit de superació es converteix en una lliçó de vida

Dimecres, quarts de nou del vespre. Plovisqueja i fa fred, fora de Fontajau. El moviment de cotxes és constant: pares i mares que s’apropen per recollir els seus fills i filles, que fa uns minuts han acabat els seus entrenaments. Altres arriben, perquè el seu torn està a punt de començar. Un vehicle s’atura, a prop de l’entrada del recinte. El conductor baixa i es desplaça decidit fins al maleter, d’on treu, plegada, una cadira de rodes. La desplega. La porta del copilot s’obre i d’allà en surt un noi, de tan sols quinze anys, a punt de fer els setze. S’aguanta per posar-se dempeus. S’aguanta per moure’s lateralment. Fa força amb els braços. S’asseu a la cadira. Triga una mica, no gaire, però ho fa tot sol, sense ajudes. S’acomiada del seu germà, que l’ha acompanyat, i fa córrer la cadira de rodes fins al davant de la porta del pavelló. L’obre i entra, un recorregut que pot fer amb els ulls tancats perquè el posa en pràctica un mínim de tres cops per setmana: els dilluns, dimecres i divendres. És Elias Banomar, jugador del RehaGirona Bàsquet Girona, l’equip de cadira de rodes de la ciutat.  

Dos anys i mig, 16 i 29

«Amb dos anys i mig em van detectar una lesió medul·lar. Puc estar-me dret sense sostenir-me, però no puc caminar. Tot el que recordo de la meva vida és estar sempre a la cadira de rodes. He crescut assegut a la cadira, la memòria no em porta enlloc més. No sóc com altres jugadors que han tingut un accident, per exemple, i se’ls ha quedat el xoc de l’abans i el després. Jo no he tingut un abans, perquè sempre he estat així», confessa. En el bàsquet en cadira de rodes, a cada jugador se li assigna una puntuació mèdica en funció de la seva mobilitat. La suma de la puntuació de les cinc persones que estan a la pista no pot superar el 14,5. Aquest és un sistema dissenyat per equilibrar els dos equips que disputen un partit, perquè en tot moment el grau de mobilitat sigui semblant. La puntuació de cada persona pot anar de l’1, la mobilitat més petita, als 4,5, la més gran. Banomar, que estudia quart d’ESO, té assignat un 2,5. «Adoro el bàsquet perquè es juga en equip, et fa col·laborar i estàs acompanyat constantment. Et dona la sensació d’estar unit amb les altres persones i és efectiu, com a mètode de rehabilitació perquè t’ajuda no només en temes físics, sinó també en els mentals».  

Pau Omedes, company d’equip, se’l mira i assenteix. «A mi em va costar molt, assimilar la meva situació», reconeix. Va patir un accident de trànsit anant en moto als 16 anys. Ara en té 32. «Encara hi penso, sí», diu. Té una artròdesi al turmell dret. «Tinc una vida normal i és complicat, a primera vista, identificar que em passa alguna cosa. Però quan estic moltes hores dret, no m’aguanto, necessito aturar-me». Omedes és considerat, dins del bàsquet en cadira de rodes, un ‘minimal handicap’. Això significa que està al límit de participar en aquest esport. Per a poder-se inscriure, va haver de presentar un munt de documentació, perquè s’han donat casos de persones que podien practicar esport tradicional, però que s’apuntaven a un equip de cadira de rodes. Per evitar-ho, els controls s’han tornat molt més estrictes amb els anys. 

Enmig de tots dos se situa Carlos Bermúdez, l’entrenador del RehaGirona Bàsquet Girona. La seva història també emociona. «Vaig tenir un accident de treball el 1994, amb 29 anys. Pateixo una lesió medul·lar completa, no disposo ni de mobilitat ni de sensibilitat de cintura cap avall. És dur sentir que no hi ha solució. En aquells moments tenia una família, un fill, i una empresa. La meva vida estava feta». El seu món, de sobte, havia canviat completament. I fa trenta anys les coses no eren com les coneixem avui. «Anar pel carrer era un drama diari. Tot estava agafat en pinces: el fet de poder anar als llocs, les adaptacions a les voreres... De vegades he tingut la sensació que no ens escolten. Encara més, fins i tot que ens han fet servir com a eines, sobretot quan arriben les eleccions. Tothom vol la foto, però ho assumim perquè és el joc que hi ha», admet. «La discapacitat s’ha de normalitzar», defensen tots tres, sense fissures. «La societat, des de fora, ens veu molt més diferents del que ho fem nosaltres des de dins», comenta Bermúdez, que continua: «Quan vaig pel carrer, no ho faig pensant ‘estic en una cadira de rodes’. La gent em mira i potser ho pensa, però jo no». 

El paper de MIFAS i RehaGirona

Arran del seu accident Bermúdez va relacionar-se amb MIFAS, una entitat sense ànim de lucre creada a Girona el 1979 que treballa perquè totes les persones amb discapacitat física puguin exercir els seus drets, viure amb independència i plena integració, actuant des de tres eixos principals: unitat, reivindicació i serveis. Allà hi ha fet de tot: jugador, tècnic, encarregat de les tasques burocràtiques, integrant de la junta directiva i delegat a l’Alt Empordà. La temporada passada, l’equip de cadira de rodes va entrar a formar part de l’estructura del Bàsquet Girona, on actualment competeix al nivell 1 de la Lliga Catalana i a Segona Divisió, a la Lliga espanyola. «Per a nosaltres és un gran altaveu, esclar, perquè necessitem i volem visibilitat. En Marc Gasol ja es reunia amb nosaltres sobre aquesta idea fa sis o set anys i l’ha fet realitat», puntualitza l’entrenador, agraït amb l’entrada del patrocinador principal, RehaGirona, una empresa que proporciona solucions integrals d’alta qualitat per a la mobilitat activa, implicada en la renovació i millora de l’equipament de cadires de rodes de l’equip mitjançant valoracions clíniques i assessorament tècnic. «Precisament, ens acaben d’arribar tres cadires noves», presumeix Bermúdez. Cada cadira està personalitzada segons les característiques que presenti cada persona: com menys mobilitat tenen, més baixa és la cadira per tenir més equilibri. 

«L’esport adaptat ha progressat en tots els àmbits, especialment en el material: el boom és bestial. Ara, les cadires porten dues rodetes al darrere perquè no bolquin i el jugador hi està agafat; d’allà no cauen, i si ho fan, cauen plegats. En la meva època queies tu de la cadira, amb un xoc, o senzillament queies enrere. Era tot molt diferent. I existeixen clubs professionalitzats, amb jugadors estrangers i cobrant molts diners», descriu el tècnic. «La gent se sorprèn quan veu un partit, perquè s’hi troba intensitat. Nosaltres sortim a guanyar, no venim a passar l’estona. És veritat que és part fonamental en la reintegració, però quan surts a la pista ho fas per competir. La visió de la societat està canviant, però encara costa». La logística tampoc no és senzilla: per a un desplaçament, l’equip viatja amb un parell de furgonetes adaptades de MIFAS. «Si anem uns deu jugadors, significa que hi ha deu cadires de rodes. I se li han de sumar les cinc que solem portar de carrer. Anem ben carregats». 

«Cadascú té les seves experiències i això es reflecteix en la nostra personalitat», exposa Banomar. Replica Omedes. «Rebem la informació de tot aquell que envolta l’equip i ens donem suport entre tots». Bermúdez pren la paraula: «El que t’ajuda és trobar a algú que ha patit, encara que no sigui el mateix, perquè es comparteix una vivència. Només pel fet de solucionar aspectes com ara el tema de la medicació, saber si allò serveix o s’ha de descartar, o de quina manera et pots moure millor per passar de la cadira al cotxe. Tan sols qui ho ha passat ho pot transmetre a les persones que ho estan passant. Sobretot, als nous, a aquells que acaben de tenir la lesió. Existeixen programes subvencionats on hi ha gent destinada a educar a les persones que surten de l’hospital, per orientar-los respecte a la nova vida que es trobaran i com solucionaran els problemes».  

Òbviament, cada perfil s’estudia de diferent manera, com assegura Bermúdez. «En el meu cas tenia una vida laboral activa, per això em va quedar una pensió, que és semblant a un salari justet. No farà que tiri per sempre, però em facilita algunes coses. Però si no has cotitzat mai, serà mínima». «A mi me la van treure el 2019», protesta Banomar. «Va ser per un tema de dependència. Aquest terme ja no significa que visquis amb els teus pares, sinó si et pots dutxar i vestir sol. Si ho pots fer, creuen que l’ajuda ja no té raó de ser». «En els canvis que s’han fet a les lleis en els últims anys, que moltes vegades semblen una ximpleria, et trobes coses d’aquestes», matisa el tècnic.

Les estrelles del Girona a l’ACB descobreixen el bàsquet en cadira de rodes

Mercat laboral

Omedes, que és pastisser, explica que «com a molt puc treballar sis hores seguides, a partir de quatre ja no em sento bé. I qui et contracta es beneficia de les ajudes i tu continues tenint contractes porqueria, de peó». Les empreses reben ajudes econòmiques per contractar persones amb discapacitat i, al mateix temps, els treballadors tenen molt restringit el mercat laboral, perquè no poden fer segons què. Des de fa molts anys, MIFAS disposa d’una branca en què orienten a aquelles persones que necessiten integrar-se al mercat laboral, mitjançant la seva borsa de treball. «He rumiat en què passarà quan em toqui treballar», manifesta Banomar, «però no em sembla que pugui ser espantós. És veritat que, per llei, s’ha de deixar un percentatge per a les persones amb discapacitat, però fins a quin punt es respecta? Per a quin tipus de gent són? Les places són un pèl fictícies». «Solen reservar-se per a conserges o persones de la neteja i això desespera una mica. No és que no t’hi vulguis posar, però si tens una formació (del que sigui) i t’hi vols dedicar, quan busques feina no la trobes», opina Omedes, que quan acabi l’entrenament s’anirà a un pis que el club té reservat per als seus jugadors, hi passarà la nit i l’endemà marxarà amb tren a Barcelona. Omedes no és l’únic que no és de la ciutat. 

«Teníem l’objectiu de passar al play-off en la Lliga Nacional (de sis equips, es classifiquen quatre), però se’ns ha complicat una mica. Però esperem que la gent ens vingui a veure a Fontajau, perquè s’hi trobarà un esperit de superació indescriptible», recalquen tres integrants del RehaGirona Bàsquet Girona. Els altres són en Josep Tatché, en Victor Niubó, en Salva Huescas, en Raúl Ortiz, en Manu Heras, l’Àngel Colom, l’Ander Bermúdez, en Javier Aldamiz, en Franklin González i en David Jofre. Són un gran exemple.

Subscriu-te per seguir llegint