Molt més que una victòria per a Esther Guerrero

«No ho he pas celebrat gaire, la veritat... A mitjanit arribava a Banyoles i aquesta tarda ja vull tornar a la feina perquè aviat hi ha l’Europeu i per res del món m’esperava anar-hi». Espontània i sincera com sempre, Esther Guerrero confessa, després de proclamar-se campiona d’Espanya de pista coberta dels 1.500 metres, que més que l’alegria pel títol, la gran satisfacció de diumenge a Madrid va ser veure que tornava a «ser competitiva» i que podia tornar, «no només a participar sinó a competir» després de recuperar-se de la lesió d’ara fa un any a Ourense. Els dubtes l’han envaït durant molts mesos perquè l’intent de reaparèixer al juny va ser contraproduent i va haver-se de frenar tot l’estiu i obligar-la a dir adéu al 2022. Amb només tres curses a les cames (la Cursa dels Nassos i el Meeting de Barcelona i a Boston) i pocs entrenaments de qualitat, Guerrero es va plantar a Madrid una mica a veure què s’hi coïa i com anava la cosa. «Tenia molts dubtes perquè no sóc la mateixa. És per això que no ha estat un títol més, sinó la confirmació que ha superat la lesió», diu. Ara Guerrero ja sap que pot tornar a competir a alt nivell i que l’isquiotibial aguantarà sense dolor. «Ha estat una victòria personal», destaca. 

Esther Guerrero torna a alçar-se com a campiona d'Espanya

Vista des de fora, la cursa va tenir poca història. Guerrero va posar la directa a manca de 600 metres i va deixar clar a Águeda Marqués i Marta García que no hi tenien res a fer amb el darrer canvi de ritme per entrar en solitari amb un temps de 4:10.48. «Em vaig sorprendre a mi mateixa. Realment m’esperava més oposició o fins i tot que no pogués suportar tants canvis de ritme diu la banyolina que reconeix que hauria quedat «igual de satisfeta si hagués quedat segona». Fins i tot els darrers metres, ja amb un avantatge clar, van permetre Guerrero reviure en qüestió de segons tot el patiment i esforç dels darrers mesos. «Veia a la pantalla que no em seguien i vaig tenir una sensació d’alliberament total. Pensava ‘ho he aconseguit; torno a ser aquí’». 

Guerrero deixa enrere «el pitjor any» de la seva carrera esportiva. Un calvari que va començar el febrer a Ourense amb la ruptura del tendó del bíceps femoral de la cama dreta i va continuar al juny a Nerja amb una recaiguda que la va fer aturar mig any. «Han estat molts mesos a l’elíptica i ple d’entrenaments sense resultats...Semblava que treballava per res, però al final ha valgut la pena», diu. Guerrero té paraules especials per al seu fisioterapeuta, Arnau Mach. «Mai m’ha deixat sola. Des del primer dia que ha estat al meu costat», subratlla per afegir que la victòria és «de tot l’equip». 

La medalla d’or a Madrid ha servit a la banyolina «per valorar tot» el que ha aconseguit fins ara. I és que, al seu palmarès, Guerrero, hi té, entre moltes altres fites, dues participacions als Jocs de Rio 2016 i Tòquio 2021. «Des del 2015 que no havia parat mai. Ara ho relativitzo més tot, perquè avui hi ets, però demà et lesiones i desapareixes». Guerrero, de 33 anys, confia que «encara» li quedin «un, dos o tres anys de carrera» i gaudir-los al màxim. De moment, el mes que ve serà a l’Europeu d’Istanbul. No hi té gaires esperances, tot sigui dit, però hi serà, que ja és un gran què. «No l’he pogut preparar. És un premi i miraré de gaudir-lo i intentar ser a la final», avisa l’atleta que recorda que l’objectiu és «reconstruir-me per ser competitiva a l’estiu» i participar a meetings d’alt nivell que li permetin classificar-se pel Mundial de Budapest. Els Jocs de París? «Abans sempre deia que m’agradaria ser-hi perquè no són tan lluny com Rio de Janeiro o Tòquio. Ara, no hi penso. Només vull gaudir i ser competitiva, ja ho veurem».