Bernat Canut: «No es pot vincular tot a la mala sort; la planificació no va ser la correcta»

Després d’acabar una temporada molt convulsa a Fontajau amb un regust més aviat amarg, Bernat Canut ha trobat un bàlsam amb la selecció espanyola sub19 a la qual ha guiat fins al subcampionat del món. Una medalla que li ha esvaït dubtes abans d’encarar una nova experiència a Suècia. Enrere quedarà un any a l’Uni gris i fred, ple d’entrebancs i on, llevat de Laia Palau, ningú li ha dit res més des d’abans d’acabar el play-off pel títol. 

Quantes emocions darrerament, oi?

QEns ha sortit tot bé al Mundial, l’equip venia creixent des del primer dia de concentració, al maig. Ha facilitat la feina el fet d’haver mantingut l’estructura tècnica de l’staff, però la clau és haver disposat d’un grup amb molt talent que ha entès que per guanyar s’havia de treballar i tenir un esperit solidari en defensa. Puc dir, orgullós, que les jugadores s’han trencat la cara pel col·lectiu.

 S’imaginava el nivell tan elevat que han ofert?

 No creia que el tinguéssim, no. Però ja vam intuir alguna cosa en la preparació, que va anar molt bé. Allà vam tenir bones sensacions i un rendiment alt. Vam enfrontar-nos a Lituània, el Canadà, la República Txeca, la Xina i Austràlia, guanyant amb bon joc. I durant el torneig vam continuar anant a més.

 Cap esportista vol perdre, encara que l’or no formés part de les expectatives. Aquesta és una plata que guanyarà valor amb el temps?

 Sense dubte. De fet, ja en tenia molt més mitja hora després de perdre la final contra els Estats Units. Vam plantar-los cara, el pla de partit va transcórrer a la perfecció. Elles tenien una mitjana de 105 punts i les vam deixar a 69. Les vam fer sentir incòmodes i vam arribar a un cara o creu, en què tot es decideix per detalls, en què va sortir creu. Però hem fet mèrits per viure el camí que hem fet, que és totalment nostre. Vam imposar-nos a França i Austràlia en la fase de grups, i vam deixar enrere el campió d’Europa, Lituània. És que hem fregat l’or!

 Vostè, a més, ha estat escollir el millor entrenador del Mundial.

 Em sento molt satisfet, però sóc conscient que disposar d’un equip amb talent ha ajudat al fet que em reconeguin. Sóc afortunat, també, per haver-me envoltat d’un staff de luxe: l’Anna Montañana i en David Muñoz (ex UniGirona), dos entrenadors de grandíssim nivell, l’Ángel, la Raquel i en Fernando, que aporten més enllà de la feina de l’apartat físic. Entre tots, ens hem complementat a la perfecció.

 I el grup humà creat, esclar. Això sempre és important.

 Per descomptat, marca la diferència. Perquè tenir talent et pot portar a l’error de relaxar-te una mica, però si vols arribar a assolir fites, si pretens que el joc flueixi de la manera en què vols que ho faci, calen més coses. No es pot ser egoista, per exemple. I aquest equip no ho ha sigut. Nosaltres hem tingut una química especial.

 Després d’una temporada molt moguda a Fontajau, aquest Mundial què suposa?

 M’he divertit molt, francament. I he gaudit, sí. Perquè, en tots els àmbits de la vida, quan passes una mala experiència, com la que he viscut amb l’Spar Girona, sempre entren dubtes. Afortunadament, tinc gent fantàstica al meu costat, persones que estimo com la família i els amics que sempre són al seu lloc. Ells m’han ajudat a no perdre la concentració.

 L’any més difícil de la seva trajectòria, deia sovint en les conferències de premsa.

 Però a Girona també m’ho he passat bé, eh. No tot ha estat negatiu. Vam tenir mesos bons i durant un temps l’equip va funcionar. Mantinc que el que va passar és conseqüència d’una mala planificació i una decisió unilateral de la directiva que va ensorrar la moral del vestidor. Nosaltres, com a cos tècnic, vam deixar-nos la pell per mantenir el vestidor unit, tot i que la cosa va anar com va anar. I, sincerament, era complicat que anés millor.

 No es pot afirmar que tot fos cosa de l’atzar, oi?

 Hi ha un component de mala sort, això no ho nego. Però abans de començar la temporada, la planificació no era la correcta. I quan mantens una plantilla curta durant tant de temps, estàs jugant amb el destí. Sí, podem dir-nos que hem patit moltes lesions i que quina mala sort, però podíem haver fet coses perquè això no passés així i ens vam acabar cremant. No podem vincular-ho tot a la mala sort.

 Rebre tantes males notícies devia ser esgotador, en l’aspecte mental. En recorda l’origen?

 El dia a dia era dur per a tothom, és clar. A Salamanca es comença a enfonsar tot, en aquell doble desplaçament per disputar Lliga i Eurolliga, de finals de febrer, principis de març. La nit en què es trenca Araújo, va ser allà. Havia marxat Cornelius, també s’havia estripat Irati... Allò va marcar el que quedava de temporada.

 S’esperava la seva sortida?

 Era una possibilitat, sí. Quan hi ha una desfeta com aquesta, on s’acumulen tantes setmanes de mal ambient, on les coses no van bé, sempre hi ha d’haver un cap de turc i aquest sol ser l’entrenador. No tinc cap problema en això, ho entenc. Però hi ha una cosa que m’ha fet mal en l’àmbit humà: des d’abans d’acabar el play-off no he parlat amb cap responsable del club. Ningú no s’ha dirigit a mi per dir-me adéu o desitjar-me sort, després de treballar tants mesos plegats. La Laia Palau sí, tenim una relació cordial; però no altres persones. I això m’ha fallat una mica, perquè jo m’he implicat en el projecte i m’he esforçat perquè les coses anessin bé. I estic agraït a l’afició, que em va cuidar i abraçar des del primer dia.

 Com s’assimila, tot plegat?

 Intento, en tot moment, veure el got mig ple. I d’aquesta vivència m’enduc coses bones i un bon record. Em considero una persona molt propera més enllà del bàsquet, per això em sorprèn i em deixa perplex que no m’hagin dit res. Hi tenia bona relació, amb ells, tot i que puc comprendre la complexitat de la situació.

 Mereixia una segona oportunitat en millors condicions que la primera?

 No ho sé, no sóc jo qui ho ha de respondre. Són les directives les que prenen les decisions i la de l’Spar Girona va considerar que no havia de continuar. Tot és respectable, només faltaria.

 Han triat Laura Antoja. Què en pensa?

 He treballat molt a gust amb ella. És cert que no té bagatge com a entrenadora, però és un pou de saviesa. Duu a dins el talent que tenia com a jugadora, de bàsquet en sap moltíssim i coneix prou bé com funciona tot per gestionar un vestidor com cal. Espero que li vagi de meravella.

 Vostè ha fitxat pel Södertälje, de la Lliga sueca.

 Ara mateix només tenia el focus en la selecció i sentia el desig de parar, tenint clar que si m’arribava alguna proposta atractiva de l’estranger, la valoraria. Van mostrar un interès constant en mi, i l’oferta i el que l’envolta és molt temptador. Hi ha un bon projecte i el país és una gran opció de vida.

 És l’actual subcampió. La idea és lluitar pels títols allà?

 La voluntat és intentar fer un pas endavant i ser competitius al màxim nivell. Intentarem derrotar el Lulea, el guanyador de les darreres Lligues, però primer hem de començar pel dia u i construir.

 Quan se'n va?

 El dia 13 d’agost, però no anem amb els ulls tancats. Hem parlat amb entrenadors, jugadores que ara hi són, directius... i tothom ens reparteix bones paraules, tant de la ciutat com de les persones. Sí que serà un lloc nou i la meva primera experiència fora, però a en aquest moment de la vida poc espanta ja.