El CTT Tramuntana i Jana Riera: Créixer junts per anar amunt

En l’esport actual, tan regit pels resultats i les necessitats econòmiques, no són habituals històries de clubs que creixin al costat d’una sola esportista, que facin esforços, renunciïn a ascensos esperant el moment oportú i, en definitiva, facin cada pas pensant en el futur esportiu d’algú com a estratègia per a millorar el seu primer equip. A Figueres, però, en tenim un d’aquests, que són els que mantenen, en essència, allò amb què tothom s’omple la boca però després costa tant de trobar: els valors.

El CTT Tramuntana es prepara per a disputar la que serà la seva tercera temporada a Superdivisió, l’elit del tennis taula estatal, i, sense Jana Riera (Figueres, 2004), «no hi hauríem jugat», explica el president Jaume Muntada. Sí que, anys abans, hi havia hagut la possibilitat, però ella encara «era molt jove» i el canvi, amb «despeses que es disparen», sobtat. Va arribar un punt, però, on «no tenia sentit perpetuar la situació, o ho fèiem o no». La palista de casa va debutar amb 14 anys a Primera Nacional (3ra) i al costat seu el primer equip s’ha anat fent gran. Per ella, «va ser un premi, un honor jugar amb de les meves referents». Avui, ella n’és una per les noies de la base. Així, segueix Muntada, «quan se li va fer petita la categoria, vam fer el pas a Divisió d’Honor (2na), ella ja despuntava als campionats d’Espanya, sent campiona o subcampiona, i era o pujar o deixar-la lliure». En un lloc on la base ho és tot, «l’últim que volem és retenir un jugador». En el masculí, de fet, ja s’ha donat la situació.

Ara, però, s’afronta un nou curs a la màxima categoria femenina. «El primer any era de subsistència, el segon d’adaptació i el tercer és per créixer i puntuar regularment contra nacionals i algunes estrangeres». Aquest és un dels factors més diferencials de la Superdivisió. «Hi ha molt més nivell, tothom té internacionals i es nota, a més de la professionalitat de la gent, que va a lo que va», comenta la Jana. L’últim curs, però ella i el Tramuntana també van anar a lo que anaven. «Vaig sentir-me amb bones sensacions, millorant, i l’equip va fer un gran paper», diu la palista de casa. De fet, no es va patir massa per la permanència, i en cert moment es va lluitar per places europees. 

Un any per fer el salt

Pel curs que comença, el Tramuntana necessitava una plantilla àmplia perquè, en ser any Olímpic, hi haurà moltes classificacions. A més, la normativa espanyola permet a les jugadores disputar diferents lligues a la vegada, i «com que es guanya el que es guanya, moltes han de fer-ho perquè els surti a compte». Així, l’equip tindrà Jana Riera, Clàudia Pérez, l’holandesa Tanja Helle, les italianes Gaia Monfardini i Nicole Arlia, la sueca Nomin Baasan i l’hongaresa Mercédes Nagyváradi. Serà complicat competir amb equips més potents econòmicament («sense ajudes públiques, no hi hauria res a fer», diu el president), com el Reus, contra qui s’estrenen a la lliga el 30 de setembre, però, bé ho recorda Muntada, «és una carrera de fons». 

Tot plegat fa que hi hagi moltes esperances posades en la Jana. «La veritat, no era l’objectiu, no volíem anar de pressa, però ja ha fet punts de mèrit que han donat victòries i no pas intranscendents», explica el president. «Està clar que el primer objectiu és la permanència, i a partir d’allà el que sorgeixi, però aquesta temporada m’agradaria anar a Europa», diu la palista. 

D’aquí a uns anys, de fet, s’hi veu, i «sincerament, m’encantaria que fos amb el Tramuntana». Això sí, és conscient que «no tot depèn del club, sinó també de les ajudes econòmiques que es reben. Necessitem estrangeres i com més diners més es notarà». Riera, de totes maneres, confia poder-ho fer, i està segura que seguirà amb un club que és «casa» seva «sempre que pugui». Més endavant, és clar, hi ha molts horitzons, però aquell que més la crida és el 2028: «Ser als Jocs Olímpics de Los Angeles».

Pel club seria un orgull, perquè la palista figuerenca hi és des dels set anys, «El meu germà gran i la mare hi estaven involucrats, vaig provar el tennis taula i em va encantar», assegura. Veient com han anat les coses, la Jana està «molt agraïda a tot l’esforç i la inversió que s’ha fet perquè pugui millorar, que es valora encara més sent en un club humil». Així, admet que tot l’ha ajudat «a créixer coma persona, també com a jugadora, per descomptat, però sobretot com a persona, veient tot el que involucra, tot el que hi ha darrere l’esport i els diners. T’adones de la realitat de les coses». 

I la seva realitat, ara, és que després de cinc anys al CAR de Sant Cugat se’n va a viure a França, a un centre d’entrenament on busca «seguir millorant». Havia començat psicologia a la UAB, on anava de manera presencial, però ara seguirà per la UOC. «Entrenava sis hores al dia, així que havia d’estudiar les cinc assignatures que tenia quan acabava, i després tornar a classe».

El Tramuntana bufa més enllà

La de la Jana Riera és només una de les històries que amaga el Tramuntana, un club fundat el 2001 en escindir-se del Club Natació Figueres per a deixar de ser una secció i convertir-se en una entitat independent. Després d’anys de construcció, l’explosió de la Jana Riera va catapultar el primer equip femení, però el masculí també és de categoria i l’últim curs va culminar un ascens a segona divisió. Així, a més, recuperen un jugador «que havíem hagut de deixar marxar», en Sergi Grau (ex Superdivisió amb L’Escala). «Si t’adaptes bé a la gent i la cuides, els teus vindran; potser han de marxar per circumstàncies esportives, però quan la cosa es normalitza tornen a casa, que, com a casa, res», diu el president, assenyalant la «gran alegria» que els va donar Grau. Pensar més en gran, però, «no seria viable».

El club «no podria assumir els costos, i ni ens ho plantegem», de tenir dos primers equips al màxim nivell. Mentrestant, se seguirà prioritzant la base, que «mai es veurà compromesa per l’equip de Superdivisió». 

Subscriu-te per seguir llegint