Raül Agné: el «sí» que va canviar la història del Girona

Veure mainada pel carrer amb samarretes del Girona s’ha convertit, d’ençà de no fa pas gaires uns anys, en el pa de cada dia. No només a Girona, sinó a qualsevol indret de la demarcació. Els nens parlen d’Stuani, Tsygankov o Savinho com abans ho feien d’Archibald, Koeman, Stoichkov, Rivaldo o Ronaldinho. És el conu context futbolístic a Girona. Amb l’equip funcionant a Primera, tot convida a ser del Girona. I a presumir-ne. Tot són flors i violes ara a Montilivi, amb un joc que enamora i un club que no para de créixer. Quique Cárcel, Pablo Machín i Míchel Sánchez, amb el suport del City Group al darrere, són els artífexs de l’explosió de l’actual gironamania. La llavor de tot plegat, tanmateix, la va posar ara fa quinze anys aquell equip que liderat per Raül Agné a la banqueta, va tornar el Girona al futbol professional mig segle després. Res del que passa ara i ha passat s’explicaria sense els Migue, Matamala, Dorca, Jose, Xumetra i companyia. «Sempre podrem dir que vam ser els primers de començar el camí».

És Raül Agné, des de l’hotel de la seva família als Hostalets de Llers, on ha fet arrels i s’ha establert. Qui li hauria dit, ara ha fet trenta anys, quan amb un Renault Clio de color vermell fosc va fer els gairebé tres-cents quilòmetres que separen Mequinença de Girona amb el seu germà per fitxar pel club. Amb 23 anys i una maleta plena d’il·lusió Agné aterrava per primer cop a Girona. Havia sentit a parlar del club perquè feia només un parell de temporades que s’havia quedat a les portes de l’ascens a Segona A a Salamanca. «Venia del Saragossa B. Em van fer entrenar un dia i vaig jugar un amistós contra el Farners. De seguida em van dir que, si volia, se’m quedaven». Va dir que «sí».

El que no sabia el jove «Raül» -com se’l coneixia llavors- era que aquell «sí» canviaria la seva vida i també la història del club. Agné va fer carrera a les comarques gironines. De Girona passaria a Figueres i, després d’un parell d’anys, a prop de casa, al Binèfar, tornaria per jugar al Palamós i altre cop al Girona, on una lesió el retiraria. Entremig, coses que passen, va conèixer la Cristina, «la dona de la meva vida». «El destí va voler que em quedés aquí».

Trenta anys després del seu debut oficial (contra el Sant Andreu el 12 de setembre), Agné continua a terres gironines, feliç a l’Empordà, casat amb la Cristina i amb els tres fills, Ot, Ona i Arnau. La primera família d’Agné a Girona, tanmateix, van ser Jordi Melero i Jan Miquel Salavedra, els seus companys d’equip amb qui compartia pis al Carrer Marquès de Caldes Montbui. «Érem un equip molt jove i maco. Frigola, Jimmy Prat, Doval... Jugàvem bé, però ens costava guanyar. Al final, ens vam salvar a l’última jornada contra l’Andorra», explica. La temporada següent (1994-95) tot es va complicar. I això que les coses podrien haver estat ben diferents per a ell si el Girona s’hagués obert a negociar el seu traspàs al Palamós. «Havia fet molt bon any i va venir el Palamós, que era a Segona A, a buscar-me. Jo no tenia agent. Abans hi havia els drets de formació pels quals els clubs podien retenir jugadors fins als 25 anys. Encara no sé ben bé què va passar, però no vaig poder-hi anar», revela. Agné es va quedar a Montilivi i, en un entrenament, abans de la segona jornada de Lliga es va trencar la tíbia i el peroné. La temporada va ser un desastre en tots els sentits. «Es van gastar més calés del compte i vam estar molts mesos sense cobrar». Aquells impagaments van provocar que la plantilla es tanqués al vestidor i hi dormís uns dies com a protesta. El Girona baixaria a Tercera.

A partir d’aquí, les aventures del jove Raül continuarien a Figueres (1995-98) on començaria a canviar la seva vida arran de conèixer la seva dona. Abans va acceptar una proposta del Binèfar (1998-00). «Era al costat de casa, amb la meva família. Després ja vaig tornar cap aquí. I fins ara». El Palamós (2000-02) el va reclamar i després tornaria al Girona on es retiraria (02-03), deu anys després d’arribar-hi. El cuc del futbol, el continuava tenint i va decidir fer el pas a les banquetes. Amb Agustín Abadía, amb qui va coincidir al Binèfar i Narcís Julià, director esportiu del Girona, com a referents, Agné va començar a Peralada primer i Palamós, després, una trajectòria a les banquetes que l’ha dut a dirigir més de 200 partits a Segona A entre Girona, Recre, Tenerife i Saragossa. També ha dirigit el Nàstic -va ser destituït a mitjans del curs passat- el Cadis, el Còrdova i el Nei Mongol Zhongyou xinès.

On ha deixat més petja és, sense cap mena de dubte, a Montilivi. Al 2007, l’equip acabava de pujar a Segona B i, sota la seva batuta, va guanyar la Lliga i va superar el Barakaldo i el Ceuta per tornar a Segona A cinquanta anys després de l’últim cop. «Vam ser una temporada brutal. Érem una colla de jugadors i entrenadors, amb l’Arnau, que ens volíem menjar el món. Líders absoluts, amb una plantilla excepcional on vam encaixar tots, tant humanament com professionalment», diu. I això que li va tocar viure una altra situació d’impagaments durant molts mesos. «El president Josep Gusó va fer una partida de pòquer i va guanyar perquè era un savi. Ell estava segur que l’equip pujaria», detalla.

Agné va pujar l’equip i va viure moments històrics en una primera temporada a la LFP que quedaria escapçada al final. Tornaria el 2010 per viure-hi una temporada màgica i una altra de més complicada.

En total, han estat 145 partits a la banqueta i 46 més com a jugador del Girona. «Té lloc per dinar a la mateixa taula que Machín i Míchel? La història diu que sí. Ell però, hi treu ferro. «Des de la humilitat, formem part d’una petita part de la història del club, sí. Com els germans Julià, Xavi Agustí, Machín, Míchel... Tinc clar, això sí, que els que vindran han de ser millors que els d’ara. No som el Raül FC ni el Míchel FC. No hi crec en això. Som en el Girona FC. Mai he volgut el reconeixement ni res d’això. Trobo que sí que estem valorats; no jo, sinó aquell equip. Vam ser part important del club en aquell moment com després Pablo i ara, Míchel, amb majúscules.

Després de quinze anys al futbol professional, Agné considera que el Girona està «consolidat a Primera» perquè «es va consolidar a Segona» i ara «és capaç de tornar a pujar si baixa, com va passar, perquè té fonaments». En aquest sentit, troba que el Girona ha construït «una empresa de futbol» que té clar «com va la piràmide», amb el City «com a cúpula» i ben definits «tots els departaments. «Així, tot és més a prop que surti bé, tot i que en futbol, dos i dos no són mai quatre». Agné no va a Montilivi des de la primera temporada a Primera (17-18). «Abans mirava deu o dotze partits de futbol cada cap de setmana. Ara només miro el Girona, la Reial Societat o l’Osasuna. Vindré a veure la Reial, més que pas el Barça o el Madrid», explica. De Míchel, considera que «és intel·ligent, humil i està fent una gran feina». «Es prepara per quelcom important que li vindrà en el futur», pronostica.

Trenta anys després d’aterrar a Girona, Agné mira ara el futbol amb una altra perspectiva. «Em vaig fent gran (53 anys). Tinc ganes d’entrenar, però no de fer les maletes. Estic en una fase d’stand-by. He acceptat gaudit de la feina com és, sense voler-la canviar. Tinc un desgast acumulat, ja. Sí que no m’agradaria retirar-me sense entrenar un filial i, així, acabar on vaig començar, amb mainada».

agné i el girona. 1 El tècnic, aquesta setmana a l’hotel Figueres Parc. 2 Agné, l’any 1993, de jugador a Montilivi.

3 Al vestidor, celebrant l’ascens a 2a A el 2008. 4 Un onze amb Agné (1993-95). 5 A la piscina de l’hotel de Llers F