«Tinc l'espina de no haver tornat a uns Jocs i fer almenys un diploma»

Hi ha gent que corre i no atrapa res, i després hi ha Teresa Mas de Xaxars, remera olímpica a Atenes 2004, encara en actiu als 41 anys. Mare de tres filles, parella d’en Dani, biòloga, professora de Ciències a Secundària en un institut de Salt i que també té una consulta d’assessorament nutricional per a esportistes i per al públic en general. «Sempre m’he hagut d’organitzar molt bé el temps», admet l’esportista banyolina, que no s’arruga si ha de llevar-se de matinada per entrar a l’aigua de l’Estany a entrenar-se a tres quarts de sis de la matinada. Mas de Xaxars continua competint en categoria absoluta, sènior, en campionats de Catalunya i d’Espanya, després que el curs 2012/13 s’acabés de manera precipitada el que en podríem dir la seva carrera professional. Quedar fora dels Jocs de Londres perquè la seva companya, en plena repesca, va dir-li que no tenia prou motivació per seguir competint va ser un cop dur. Uns mesos després, sabia que estava embarassada i també va haver de sortir un temps de l’aigua, tot i que sempre, en va tenir dues més, de gestacions, ha acabat tornant a remar.

A Atenes, en aquells Jocs que van ser banyats de medalles gironines (Hermida, Escuredo, Torrent, Bosma...), Teresa Mas de Xaxars va quedar onzena en doble skull. Un mal resultat, tenint en compte que aspirava a diploma o medalla, «veníem de ser finalistes a la Copa del Món de Lucerna», recorda, «però vam arribar cremades». Té un or i una plata en Mundials sub-23, i tres bronzes en campionats del món absoluts. Un bronze als Jocs del Mediterrani d’Almeria i un quart lloc als de Pescara. Però tots aquests metalls i títols «continuen en una caixa a l’altell». «En Bienve (Front, històric entrenador de rem del CN Banyoles) sempre em deia que ‘Tere, les medalles al calaix’, i això feia, directament anaven al calaix i allà segueixen. És la formació que he rebut, que no es pot viure dels resultats passats». Mai ho ha fet, però tampoc amaga que li va quedar una espina, alguna cosa per fer, en l’esport d’elit: «m’hauria agradat tornar a uns Jocs i guanyar, almenys, diploma olímpic». El 2008 no s’hi va classificar, i el 2012, quan ho tenia a tocar, la seva companya se’n va desdir. «Segueixo entrenant, competint i fent de tot, l’espina m’ha quedat, no he tancat la meva etapa esportiva», confessa.

El rem l’ha convertida en qui és, però també la vida amb la seva parella, Dani Rodríguez, director tècnic de la Federació Espanyola de rem i director general de la Catalana. O les seves tres filles. I a la seva vida també hi té lloc per les curses de muntanya, ara està preparant l’Oncotrail, i per les classes als seus alumnes d’ESO, i pels clients de la consulta. «Si per esportista professional entenem que cobres una beca en funció de resultats, sí, ho vaig ser, però res de cotitzar i només en tenia pel dia a dia i per l’entrada de la casa que vam comprar. Res més. El rem no et permet ser un autèntic professional i fer molts diners. Per això sempre vaig tenir clar que també havia d’estudiar», explica. Va començar biologia amb la idea de passar a temes d’alimentació, però li va agradar i s’hi va quedar. Va fer una tesi amb el professor Jesús Garcia sobre microbiòtica i càncer colo-rectal que preparava en el moment àlgid de la seva carrera esportiva. Ho feia seguir tot. I bé.

No és fàcil integrar-se al mercat laboral. I Teresa Mas de Xaxars ho va patir en primera persona: «tenir 30 anys i voler formar una família em va tancar les portes de les empreses de farmàcia, alimentació o biologia, a l’empresa privada no li interessa tenir a la plantilla una dona amb possibilitat de tenir fills», denuncia. Per això es va haver d’espavilar. Es va treure el Certificat d’Aptitud Pedagògica (CAP) i va entrar a Ensenyament. Li agrada estar dins d’una aula «tot i que no sempre és fàcil, et trobes alumnat divers i de nivells molt diferents, però ho gaudeixo». No sol revelar el seu passat diguem-ne mediàtic «però a vegades alguns estudiants em diuen que m’han vist a google o a la wikipedia i se sorprenen que estigui fent de professora. Es pensen que tots els esportistes són milionaris com els futbolistes i jo els dic ‘benvinguts a la vida real’». S’expressa amb uns ulls brillants. Té raó quan diu que «algú que aprecio molt em va dir un dia que tenia necessitat de transmetre bagatge, d’explicar coses que m’han passat». 

Intenta transmetre a les seves filles «els valors de l’esport, que a mi m’han servit per formar-me». No les pressionarà perquè remin. La gran ja ho ha provat «i li agrada» però bàsicament el que més practiquen són les curses de muntanya. Esport, salut, família, formació i empenta. No pot demanar més.

Subscriu-te per seguir llegint