«El Salva Camps entrenador m’hauria fet millor jugador»

Quins records li van venir de Fontajau en el seu retorn, ara com a entrenador? 

Tenia bons records. Vaig jugar aquí la temporada 2001/2002, el meu primer any a l’ACB, amb el Cantàbria. Era l’última jornada de lliga i va venir tota la meva família a veure’m, el meu pare, la meva mare, que ja no hi són, i em van veure jugar. Tinc bons records per això, perquè em van veure jugar, i a més em va sortir un bon partit. Ja havíem baixat, però vam guanyar (el resultat va ser 88-89).

El seu millor partit a l’ACB. 21 punts i 25 de valoració en 20 minuts. 11 de maig de 2002.

Sí, ho recordo. Va ser el meu únic partit a Fontajau com a jugador. Casualitats de la vida...

Al Salva Camps entrenador li hauria agradat entrenar aquell Salva Camps jugador?

Sí que m’hauria agradat. Crec que hauria sigut molt millor jugador. Això t’ho diu l’experiència i el temps. Ara sé moltes més coses que abans i es transmeten moltes més coses que abans. El jugador que vol aprendre, si escolta, té l’oportunitat de fer passos endavant, créixer i millorar. Totalment, crec que hauria sigut millor jugador, m’ho dic a mi mateix.

Han canviat els vestidors? Fa 20 anys els jugadors eren diferents?

El vestidor és el mateix en tant que hi ha 12 jugadors, cada un amb el seu pare i la seva mare, i la seva personalitat i manera de fer i d’aprendre. És cert que avui amb les noves tecnologies i tot com ha evolucionat la manera d’ensenyar és diferent i la manera d’aprendre també. Ens hem d’adaptar. Però és cert que certes coses que abans es permetien i el jugador no s’ho prenia malament, avui ho has d’enfocar diferent. Has de tenir més mà esquerre. La generació de jugadors de finals dels 90 i del 2000, els millennials, tenen una manera d’aprendre, de tractar la societat, diferent. Hi ha respecte, però la disciplina és diferent. 

Jordi Plà deia que s’havien entrevistat amb cinc entrenadors i que de seguida van tenir clar que l’ideal era vostè. Què els va oferir?

Els vaig oferir a Salva Camps. Tal com soc, amb la manera que tinc de fer i veure les coses. Bàsicament això. No enganyo a ningú. Soc com soc. Vam parlar del bàsquet que ens agrada, de com veiem el bàsquet.   

Què li agradaria fer a Girona?

Vinc a gaudir, a passar-ho bé, a treballar, a fer les coses amb esforç i passió. A traslladar tot això que tinc a dins als jugadors, i que ells ho traslladin a l’afició, que fem un bàsquet divertit. Al final això no deixa de ser un joc i ens ho hem de passar bé. Com? esforçant-nos, patint en els entrenaments, tenint bona actitud, amb tot això. No és fàcil divertir-se amb el patiment.

Tenia clar que aquesta temporada volia ser primer entrenador?

Tenia clar que algun dia volia ser primer entrenador. També valorava el quan, el com i amb qui. Vaig valorar tot això i vaig pensar que Girona era un bon lloc. Que estava en la mateixa línia de creixement. Veiem el bàsquet de la mateixa manera i per això vaig fer aquest pas endavant, personal i professional.

Imposa debutar a la banqueta rellevant un tècnic com Aíto que duia més de 1.100 partits a l’ACB?

Aíto és l’entrenador amb més partits a la lliga, és un mite. Però si no era a ell, hauria substituït a algú altre. Jo no miro enrere, miro endavant, i ara miro el dia a dia. 

Quins entrenadors han sigut referents per a vostè?

Tots els entrenadors amb els que treballes, de jugador o com a assistent, t’influeixen. A vegades de manera positiva, i d’altres veient coses que després penses que quan facis el pas de ser primer entrenador no t’agradaria fer igual. O coses que penses que voldries fer i després a l’hora de posar-ho en pràctica no t’acaben de convèncer. Així vas omplint la teva motxilla. Els últims anys que he compartit amb en Pedro (Martínez) a Manresa m’han marcat. És un mite. És un dels millors entrenadors d’Europa, una persona molt exigent amb ell mateix i amb els que l’envolten. Això fa que tothom creixi i millori. També penso que veiem el bàsquet de manera semblant, i això ens va ajudar a anar de la mà aquests últims anys i fer créixer l’equip i a nivell personal.

Què va representar per a vostè marxar a Irlanda el 2011?

Va ser una experiència personal molt important. Hi vaig estar quatre anys. A més de l’idioma, va ser una experiència molt positiva perquè et fa veure les coses d’una altra manera. Venia de ser jugador professional i vaig estar treballant en un hotel de cambrer. No havia tingut l’oportunitat de fer cap Erasmus durant els meus estudis universitaris, soc historiador, per l’esport, i una vegada vaig acabar la meva carrera professional i la universitària, que van anar gairebé en paral·lel, vam decidir amb la meva parella fer aquest pas, marxar a Irlanda per aprendre i perfeccionar l’idioma. Vam marxar per quatre setmanes i ens hi vam quedar quatre anys. 

I el bàsquet no hi havia de tenir res a veure, però es va acabar convertint també en una cosa molt especial, a Irlanda.

Vam anar a la ciutat de Galway, a la costa oest del país. I vaig acabar jugant, i entrenant, el Moycullen Basketball. A la ciutat hi havia un equip de la primera divisió irlandesa, que seria un equivalent a la LEB Plata d’aquí. Quan ja duia dos mesos allà vaig conèixer una persona i li vaig preguntar on podia jugar a bàsquet, per fer una mica d’esport i em va explicar aquesta situació. Vaig anar un diumenge a la tarda a un entrenament del segon equip, que jugava la lliga local, no duia ni sabatilles de bàsquet, anava amb les de correr. Vaig acabar passant al primer equip, però vaig començar jugant i anant a entrenar quan podia, quan la feina a l’hotel m’ho permetia. Això durant el primer any. Teníem un entrenador americà que ho va deixar per temes personals, ens vam asseure amb el club, i com que tenia molt bona relació amb ells em van proposar entrenar i jugar. Ho vaig fer durant la segona temporada allà, i en el següent ja només vaig entrenar i duia també la direcció tècnica d’allà. Hi he tornat alguns estius, encara mantenim una gran relació amb la gent d’allà, anem parlant tot sovint. De fet el meu fill és irlandès, va néixer allà. Tinc arrels allà (riu).

Aquesta és la millor manera d’aprendre, bregant-se lluny de casa i també en categories inferiors d’Espanya com les LEB?

Hi ha moltes maneres d’aprendre i aquesta és la que m’ha tocat a mi. He tingut sort. He passat per haver de barallar-me per poder entrenar tres quarts d’hora més allà a Irlanda, i d’haver de fer equilibris amb les feines dels jugadors per ser competitius. He treballat per la Federació Espanyola molts anys en categories de formació U18, U19, U20 en europeus i mundials, i a l’absoluta. Tot t’ajuda a posar coses a la motxilla. Vaig estar al Prat, vinculat al Joventut, i després a Gran Canària, i allò, gràcies a entrar-hi més endavant com a ajudant, em va permetre mantenir-me a l’elit del bàsquet espanyol uns quants anys en aquesta funció.

A Marc Gasol el dona ja per perdut, o encara no descarta que s’hi torni a posar?

Jo només penso en els 13 jugadors que tenim avui al primer equip. No penso en res més. No puc pensar en res més. Això és el que hi ha i això és el que tinc. El futur dirà quins jugadors han de venir.

L’inici de lliga amb tres triomfs seguits, per a què va servir?

Per tenir tres triomfs en les tres primeres jornades de lliga, bàsicament. Perquè el treball que es fa al dia a dia tingués una recompensa. Des de la victòria és més fàcil convèncer. 

No mirava la classificació havent-se tret pressió?

La classificació, probablement, no la mirarem fins la jornada 32 o 33. A dia d’avui hem de mirar el que estem fent, i fer-ho bé. Convèncer els jugadors i que hi creguin. La victòria, com li deia, ajuda a creure al jugador en allò que fas.

I la derrota contra el Madrid, per a què hauria de servir?

Per al mateix. Per veure què hem de millorar. Que allò que fem, quan ho fem bé, funciona. Però que si volem ser competitius contra equips d’alt nivell, hem de millorar, allò no ens serveix. Quan no fem les coses bé, no tenim èxit.

En quin punt de creixement té l’equip?

Estem una mica aturats, ara mateix, pels problemes físics de certs jugadors que són clau en la nostra manera de fer. Però hem de seguir picant pedra i treballant. Estic convençut que d’altres jugadors faran passes endavant, davant la dificultat, per ser competitius.

Marcos s’ha operat, Brown torna de la lesió al peu i Vila també té problemes en un dit. Aquests són els casos?

Sí, bàsicament aquests són els tres casos i hem de veure com evoluciona tot. Marcos és baixa indefinida, els metges ens han de marcar les pautes i veure com es va recuperant.

Es veu a Fontajau per una llarga temporada, liderant un projecte durador?

Jo només penso en l’entrenament d’avui. Demà ja ho veurem. Només em preocupa que avui entrenem bé, que no hi hagi cap més contratemps, i que estiguem preparats per rebre el Tenerife dissabte. Que estiguem tots sans i amb energia per afrontar un partit que serà molt difícil.

Subscriu-te per seguir llegint