"Les noves generacions no sabran qui és el Llagostera"

«De petit em posaven un instrument, però passava olímpicament i me n'anava directament a la pilota. (S'enriola) Soc l'ovella negra de la família». Amb ple de músics a casa, membres de l'Orquestra Maravella, Josep Maria «Pitu» Comadevall (Salt, 24 de novembre del 1983) va decidir de ben petit que l'únic compàs que seguiria seria el que marqués ell mateix dins del camp. El migcampista acabaria sent el director d'orquestra del millor Llagostera de sempre. Al petit club del Gironès, hi acabaria la seva carrera, marcada per una greu lesió al genoll que li va impedir fer una gira de comiat a l'altura, però amb una traca final de nivell, l'ascens a Primera Federació dels llagosterencs.

Isabel Tarragó, Oriol Alsina i Pitu Comadevall són les tres cares més visibles, cadascú en el seu terreny, d'aquell projecte petit que es va coure a Llagostera i que va tocar el cel del futbol professional amb dues temporades a Segona Divisió A. El saltenc té ben clara quina va ser la fórmula de l'èxit d'aquell grup: «A part de ser companys érem amics en aquell vestuari. L'Oriol Alsina va aconseguir crear un ambient familiar. Anàvem tots a una. Quan ets futbolista, si el teu company també és amic, dones sempre un plus més. Així és com vam aconseguir aquestes fites amb el Llagostera. Evidentment, ningú donava un duro per nosaltres». Una química que es va diluir i va acabar amb els blaugrana de nou a Segona B. «Aquell any no érem un grup d'amics, érem un grup de professionals. Això es va acabar reflectint amb el descens», relata Comadevall. En plena maduresa futbolística, Pitu ja no tornaria a trepitjar el futbol professional, una petita espina clavada: «Aquelles dues temporades a Segona vaig arribar al meu millor nivell com a futbolista. Si ho hagués fet més jove, potser hauria pogut passar-hi més anys. Va anar com va anar, no em penedeixo de la meva carrera».

El Llagostera viuria una travessia pel desert caient fins a Tercera. Quan la trajectòria de l'equip remuntava, la de Pitu es començaria a tòrcer. Els gironins ascendirien a Segona B, però el migcampista patiria una greu lesió al genoll en l'eliminatòria contra el Portugalete. Més d'un any parat, lluny dels terrenys de joc i sense portar la batuta. Els gols des de la llarga distància, com el de l'eliminatòria contra l'Avilés, semblaven utòpics durant el procés de recuperació. El moment més dur de la seva carrera esportiva: «Aquesta lesió em retira. Quan vaig tornar a jugar, perquè sempre vaig voler tornar a jugar, veia que no donava el nivell físic que estava acostumat. Sempre arrossegava molèsties. Mai feia net. El recordaré sempre com el pitjor moment de la meva carrera». I afegeix: « Sempre vaig dir que mentre el cap i el cos em tiressin, seguiria. Aquell any el cos em va dir fins aquí». La perseverança tindria premi, acabaria de curt i amb ascens a la Primera Federació. L'últim gran èxit de Pitu i del Llagostera. El club canviaria de nom, ubicació i propietat. Tanta mescla va acabar liquidant l'essència. Un final que entristeix una de les insígnies de l'entitat: «Em va saber molt de greu com va acabar tot. Vam suar molt per aquella samarreta. Les noves generacions no sabran qui és el Llagostera ni el que va fer».

De caràcter obert i molt social, la carrera de Pitu seria el punt de partida de tot el que faria llavors. Comadevall ha encetat la quarta temporada a l'AFE com a delegat a Catalunya, juntament amb Felipe Sanchón. També és directiu de l'Agrupació de Jugadors del Barça. Durant nou anys a La Masia i arribant al filial, tindria l'oportunitat de debutar amb el primer equip blaugrana. L'únic partit a Primera Divisió, a San Mamés vell i a l'última jornada de la lliga 05/06. Va ser una mica menys de mitja hora i una derrota per 3 a 1, però un record que no s'esborra. Aquell Barça guanyaria Lliga i Champions, els millors als ulls d'aquell jove jugador: «Eren els millors del món. Era superdifícil accedir a jugar en aquell equip. La cosa està més barata ara que no pas abans». Molt familiar i arrelat als orígens, Pitu organitza cada any un campus a Salt, on va donar els primers xuts a una pilota i encara viu. Amb una bimba a prop és feliç.