«És trist que pugui viure de la vela oceànica gràcies als francesos»

Aprendre a valorar el que tenim és tan difícil. Que moltes vegades és la gent de fora qui ha de venir a reconèixer-nos els mèrits i donar-nos suport per continuar endavant. Carlos Manera acaba de rebre el premi com a millor navegant català de l’any, entre els molts reconeixements que li han atorgat per quedar segon a la Mini Transat 2023 i ser el primer espanyol que guanya el circuit Mini sencer. «Que el meu nom estigui al costat de grans navegants és un honor», destaca el regatista de la Selva de Mar. Ara bé, no tot és tan bonic com sembla.

Per continuar competint, Manera ha de traslladar-se al país veí perquè aquí no troba el recolzament necessari. «És molt trist que pugui viure de la vela oceànica gràcies als francesos. M’he de dedicar a treballar per equips de França, no només perquè no he trobat finançament per fer el meu propi projecte, sinó perquè tampoc hi ha projectes espanyols als quals pugui afegir-me. Només hi ha el d’Àlex Pella, que està en marxa, i ja està. Però, en canvi, fa 15 o 20 anys enrere hi havia una barbaritat d’opcions... Si em dedico a això és perquè en el seu dia hi havia referents i jo em vaig fixar amb en Gerard Marín. Sense aquesta figura, les futures generacions no contemplaran la vela oceànica...», lamenta l’esportista del CN Port de la Selva.

Manera argumenta que «a nivell nacional, només s’està donant recolzament a la vela olímpica» i, de mica en mica, «estem perdent els valors del mar». «Vull transmetre que el mar és per tothom i de totes les formes», insisteix.

Tot i així, l’empordanès, de 25 anys, s’ha espavilat per construir «amb les meves mans» el seu vaixell i engegar un projecte guanyador. «El meu barco és diferent a tot el que hi havia fins ara. He apostat per una cosa molt polivalent que donés bons resultats. Ningú em podia assegurar que funcionaria, però me’n vaig adonar de seguida que el vaig tirar a l’aigua», explica.

Amb la seva embarcació de 6,5 metres de longitud, Manera va guanyar la primera etapa de la Mini Transat i va finalitzar la competició en el segon lloc. Ho va fer en solitari, sense assistència i sense comunicació amb terra, en una de les experiències més extremes del món de la navegació. «Amb el que surts, és el que tindràs durant 17 dies. S’ha de fer una molt bona gestió del que t’emportes», raona.

La Mini Transat és la regata més dura que existeix. No tens comunicació i estàs sol amb tu mateix

El selvatà té clar que «la Mini Transat és la regata més dura psicològicament que existeix»: «No he fet cap volta al món, però he parlat amb gent que l’ha fet i tothom arriba a la conclusió que és més dura la Mini Transat pel fet de no tenir comunicació. Estàs sol amb tu mateix. Cal tenir moltes eines internes, conèixer-te molt bé i deixar-te portar, sabent que has de treure el teu màxim rendiment».

Per preparar-se mentalment, en Carlos ha comptat amb l’ajuda de la seva mare: Mercè Pascual Ruiz. «Ella és psicòloga. Portem quatre anys treballant junts», diu.

Si la Mini Transat és dura per al navegant, també ho és per la família. «S’acostumen, però és molt difícil suportar-ho. Psicològicament és molt difícil per tots. Jo no tinc notícies de terra, però la gent que m’estima tampoc en té de mi. Sé que la meva mare ho va passar malament en la primera Mini Transat que vaig fer i en aquesta segona una mica menys encara que també. No tenir notícies és terrible», manifesta.

Durant aquest temps, el suport de la seva família ha estat fonamental. La seva germana, Elena, va ajudar-lo a fer realitat el projecte. «Ha tingut un factor molt important perquè va venir a construir el vaixell amb mi a Cartagena. Després vam començar la temporada navegant junts, però es va trencar el lligament creuat en la primera regata que vam fer. Malgrat la seva lesió, vam fer podi! Ara m’està fent gairebé d’entrenadora i m’ajuda a portar la comunicació i buscar sponsors», comenta.

En aquest sentit, Manera reconeix que per aquesta temporada «encara no he trobat sponsors i com que, mentrestant, he de viure i menjar, m’he sumat a altres equips francesos de vela oceànica que competeixen a classe 40»: «És el mateix format de regata, però varia la mida del barco i tens comunicació». «M’agradaria seguir fent la Mini Transat un curs més amb el meu barco, però no estic trobant recursos econòmics com sí que ho fan els meus companys de França o Itàlia. Crec que els espanyols estem en desavantatge respecte als altres països», afegeix.

Jugar-se la vida al mar

Manera posa èmfasi sobre les «moltes preparacions que van més enllà del barco»: «Per dur a terme una regata com la Mini Transat no et centres tant en estar fort o tenir coneixements tècnics, sinó en controlar moltes branques de coneixement. La meteorologia és importantíssima, així com la part personal i psicològica. És un equilibri que ha d’estar molt ben equilibrat -valgui la redundància-».

Europeu, Mundial i Jocs: el triplet que somia Blai Mallarach

L’empordanès és conscient que «en tot moment jugues amb la vida»: «Des que puges al barco i surts a fer vela. Saps que si caus s’ha acabat tot perquè les possibilitats que et rescatin amb vida són gairebé nul·les». Val la pena. «Tots els esportistes som addictes a l’adrenalina. Em fa sentir viu i lliure», conclou.

Subscriu-te per seguir llegint