«He desconnectat de l’hoquei; només segueixo el Girona CH perquè és casa meva»

No fa ni un any de la retirada de les pistes de Raül Pelicano i el Girona Club Hoquei ja enyora la seva presència per afrontar el tram final de la temporada. Després d’uns mesos d’alts i baixos i del canvi de Ramon Benito per Xevi Garcia Balda a la banqueta, el Garatge Plana veu que el cronòmetre de l’OK Lliga segueix corrent i l’equip, malgrat la sacsejada, segueix immers en la zona de play-out. Es tracta d’una situació similar a la de darreres temporades, però amb un afegitó: si la situació es complica encara més, el club no podrà fer servir el comodí d’incorporar Pelicano per intentar salvar la categoria. «L’any passat vaig posar punt final a una etapa i ara l’únic que vull és tenir temps per estar amb la meva gent», diu el lloretenc, que en les dues darreres temporades ha estat clau perquè Girona segueixi sent ciutat d’OK Lliga. 

Pelicano es va reincorporar en la dinàmica del Girona CH el mes d’octubre de 2021 després de competir amb la samarreta del SHUM Maçanet a la categoria de plata. En aquells moments el club ja sospitava que seria una temporada difícil, en què s’hauria de lluitar la permanència fins l’últim sospir, i des de la directiva van oferir al lloretenc, que volia acomiadar-se de l’hoquei de la millor manera, un repte especial: mantenir a la màxima categoria el club que ell mateix havia ascendit l’any 2016. Raül Pelicano, home de reptes, va acceptar la proposta i va signar una gesta digna de ser recordada durant molts anys. Va anotar els dos gols que mantenien el club a l’OK Lliga en el play-out contra el Corredor Mató CH Palafrugell, en el tercer i definitiu partit d’aquesta segona fase. Però aquest final somniat per a molts no va resultar el final definitiu perquè Pelicano va decidir engrandir encara més la seva llegenda. Un any després, aquest passat mes de maig, el Girona CH trobava en una situació calcada amb la de la campanya 2021/22, havent de disputar el play-out contra l’Arenys de Munt per mantenir la categoria, de manera que el club va sol·licitar el talent del lloretenc i ell va acceptar i va liderar el triomf dels gironins, marcant en els dos enfrontaments de la ronda.

Raül Pelicano: De canviar bolquers a despenjar els patins per salvar el Girona

En la seva segona reincorporació al club, Pelicano explicava al Diari de Girona que la vida li havia girat com un mitjó després de ser pare, tot just ara farà un any: «Fa dos mesos i mig vaig tenir la meva primera filla, la Gala. Estic molt feliç, em passo el temps contemplant-la, no necessito res més. Veure com respira, tot el que observa... És una passada», i, des de llavors, que aquesta reducció de la vida a la senzillesa, a l’estar amb els seus, no l’ha abandonat: «Ara mateix dedico el meu temps lliure a estar una mica en forma; doncs surto a caminar, vaig a córrer, al gimnàs... Però sobretot intento estar amb la família i poder fer activitats amb ells i elles. És el que més trobava a faltar mentre jugava a hoquei cada cap de setmana», explica. Tant és així que el lloretenc s’ha allunyat de l’hoquei com mai abans no ho havia estat, quasi se n’ha aïllat: «Us haig de confessar que ara mateix no segueixo massa hoquei, he desconnectat bastant...». 

Tot i així, malgrat aquesta manera d’entendre la vida, la distància que Pelicano ha posat entre l’hoquei i el seu dia a dia li ha estat impossible de posar-la amb el Girona CH, perquè els seus camins son indestriables i sempre acaben coincidint: «El Girona és l’únic equip que segueixo. Bàsicament perquè ho considero casa meva i sempre els donaré suport». Pelicano ha demostrat ser un home de club, d’aquells que segueixen vibrant en el lloc i amb els qui han estat feliços, i això es duu a dins, de manera que les ganes de ser decisiu dins la pista li segueixen aflorant quan de tant en tant xafa Palau. «Es viu molt diferent l’hoquei fora de la pista, sobretot perquè no tens la pressió de voler guanyar. De totes maneres, cada vegada que veig un partit del Girona em poso més nerviós que quan era a la pista... Sempre vull que guanyin i això és complicat», assegura.

Dos treballs de «Diari de Girona», finalistes dels Premis Carles Rahola de Periodisme Local

Però tot i que el cor a vegades vagi a la seva, ell té clar que no vol sentir a parlar ja no només de jugar, sinó tampoc de vincular-se a cap cos tècnic ni a cap estructura esportiva. «No tinc al cap seguir vinculat a l’hoquei», sentencia. El lloretenc ja ho ha fet tot, no té grans ambicions, grans reptes, no té necessitats de demostrar de nou el que ja ha demostrat, se sent equilibrat, i per això decideix quedar-se amb allò més positiu: «L’hoquei m’ha donat moltes alegries, amistats i he gaudit moltíssim, però el punt i final és definitiu», explica, la qual cosa li permetrà seguir entregat a la vida petita.

Subscriu-te per seguir llegint