Una minoria en el col·lectiu arbitral

És inevitable. Cada vegada que trepitgen el terreny de joc es fa un petit silenci. És la reacció de molts jugadors i jugadores -també del públic- en veure que qui porta el xiulet a la mà o penjant del coll és una dona. Sí, sí, serà ella qui dirigirà el partit. No deixa de ser sorprenent. Està com implícit. Ester Parramon i Jana Saqués són dues àrbitres de futbol i bàsquet, respectivament, que jornada rere jornada han de conviure amb situacions com aquesta. Les han normalitzat perquè, realment, són una minoria molt reduïda en el col·lectiu arbitral de les comarques gironines, on més del 90% són homes.

«En general, em tracten amb respecte i puc treballar tranquil·la. Hi ha casos puntuals, està clar, sobretot als partits de futbol base o juvenils. Allà sempre hi ha merders. És per això que prefereixo arbitrar en categories superiors com Segona o Primera Catalana, per exemple, perquè els jugadors van al camp a competir», comenta Parramon. Hi coincideix Saqués: «M’he trobat de tot. M’agrada més xiular nois més grans que no pas nens petits perquè després cal afegir-hi els pares, que són més protectors i de tant en tant deixen anar algun comentari desagradable. És trist que a vegades els he escoltat per part de mares... Al final, totes som dones i entre totes hem de col·laborar».

La col·legiada de bàsquet recorda que «en un partit important al final de temporada, el meu company, que era veterà, va anar a la seva perquè no confiava en mi»: «Ho volia xiular tot, sense respectar les zones de pista de cadascú. Vaig arribar a pensar que no hi pintava res i el públic ho va notar... Una mare em va dir que per quin motiu havia anat al pavelló i que si la meva intenció era cobrar per no fer res. Estava perplexa. Hi ha àrbitres que es pensen que nosaltres (les dones) els volem treure el lloc i no és així». «Hauria de passar com a Anglaterra. Allà els nens es dediquen a jugar i respecten els àrbitres, sense la presència dels pares. En canvi, aquí, a la mínima que els nens escolten el que diuen els seus pares des de la grada ho repeteixen dins del camp», reflexiona Parramon.

En l’actualitat, Saqués arbitra fins a Segona masculí i Primera femení. «Que això també, parlem-ne... Crec que és un masclisme... No puc xiular un Primera masculí, però sí un Primera femení perquè s’equipara al Segona masculí. És difícil d’entendre», apunta. Mentre que Parramon xiula tant futbol base com Quarta Catalana i ara està pendent dels resultats de les proves que va fer la setmana passada per ascendir a Tercera Catalana i poder ser assistent en categories superiors fins a Segona RFEF. En el seu cas, va arribar a ser àrbitra de Primera Catalana però quan va irrompre la pandèmia de la Covid ho va deixar «sense excedència ni res» i va perdre la categoria. Durant aquest temps, ha estat mare d’un nadó i per tornar a agafar el xiulet ha hagut de tornar a començar des de zero, a part de fer el possible per trobar la conciliació familiar. Les dues col·legiades recorden que «és una feina com qualsevol altra i hem hagut de passar les proves pertinents com tothom»: «La gent es pensa que arbitrar és anar a xiular un dissabte o un diumenge, no és així. Hem d’anar a classes, fer entrenaments, proves... Cadascú pot pensar que està més ben o mal pagada, però cobrem i per a molts és un sou extra».

Saqués explica que «anem escassos i no hi ha àrbitres, ni nois ni noies»: «Hem de dirigir molts partits durant el cap de setmana. Em passo el dissabte i el diumenge amunt i avall: Llagostera, Sant Feliu, Hostalric... Tinc tot el cap de setmana hipotecat».

Tant per Parramon com per Saqués ser àrbitra és «desconnectar» fent allò que més els agrada. Ambdues van començar com a jugadores, una de futbol i l’altra de bàsquet, és clar, i manifesten que deixar el joc en equip per convertir-se en qui el jutja no va ser una decisió fàcil. «El meu pare havia estat àrbitre i sabia de què anava. Al principi, era patidor. Sovint em deia ‘vols dir, Ester...’, però sempre m’ha donat suport», narra Parramon. Va ser un amic qui la va animar a agafar el xiulet. En la seva època de jugadora, havia arribat a competir a Primera Divisió Nacional amb el Sant Pere Pescador. Els viatges i la universitat van fer que es decantés per l’arbitratge. Per la seva part, Saqués jugava amb les seves amigues: «Portava molts anys al GEiEG i en un moment determinat vaig haver de decidir si continuava jugant o em dedicava a ser àrbitra». A més a més, raona que «quan ho vaig dir a casa va ser estrany perquè el meu pare havia sigut entrenador durant molts anys i ja se sap... L’entrenador i l’àrbitre no són gaire amics... Va pensar que el karma li havia tornat i, per això, la seva filla -jo- s’havia fet àrbitra (riu)».

Respecte a la relació amb els tècnics, Saqués reconeix que «he agafat més confiança». «Al principi, em feia més cosa si un entrenador em deia alguna cosa i no m’atrevia a xiular-li una tècnica o imposar-me. Després de quatre anys arbitrant, em sento més segura i és diferent. Als pavellons també em coneixen més». D’altra banda, Parramon afegeix que «el meu criteri sempre ha estat el mateix: poder deixar jugar i quan crec que s’ha de sancionar, sanciono».

Les Nenes Valentes visiten el Bàsquet Girona

Les dues àrbitres donen importància al fet de tenir referents. «Fins i tot, a Primera Divisió masculina hi ha àrbitres noies. Tenim la Guadalupe Porras (comitè extremeny). Ella és cirurgiana, però li agrada més ser àrbitra. Ho hem de veure com una oportunitat i creure que és possible arribar a l’elit», exclama Parramon. L’ídola de Saqués és la castellonina Yasmina Alcaraz, àrbitra de l’ACB i una gran inspiració per a tota la demarcació de Girona. «M’agradaria arribar a ser la Yasmina Alcaraz algun dia», diu sense dubtar. Alhora, les col·legiades animen a més noies a ser-ho. «S’ha de provar, que ningú es quedi amb les ganes. No ens ha d’importar el que digui la gent -ni el públic, ni els entrenadors, ni els jugadors-, s’ha de ser una mateixa sense por. La resta et veu com una àrbitra no com la persona que ets. He fet molts amics amb l’arbitratge i coneixes a molta gent, val molt la pena», puntualitza Saqués. Parramon ho remata: «Requerirà un esforç físic, saber el reglament i donar el màxim al camp, però també cal recordar que no passa res si comets un error en algun partit. Els jugadors també s’equivoquen a l’hora de ser la passada, entre d’altres. Tothom es pot equivocar. Les dones hem d’estar on mereixem».

Subscriu-te per seguir llegint