El Barça perd la por a Europa (3-1)

Això en realitat no anava de diners, per molt que faltin. Ni tan sols de prestigi, per llunyana que quedi la Champions de Berlín el 2015. Això anava de matar un trauma en aquesta Europa on era incapaç de mantenir-se dempeus. I també de perdre per fi la por. El Barça, que ha trobat en La Masia el remei a quatre anys de desventures, va aconseguir deixar al Nàpols a la cuneta per tornar a uns quarts de final de la Lliga de Campions. Sigui com sigui el final, Xavi Hernández ja sap que, amb Pau Cubarsí -el gironí va ser escollit el millor jugador del partit en el seu debut a la competició-, Lamine Yamal i Fermín, capitals en aquest temps, deixa un llegat. 

La porta posterior de l’estadi Olímpic va ser durant uns minuts l’entrada del mateix infern. Per allà hi havia passat l’autocar del Barça entre bengales i aquella sensació que es cuinava una cosa especial. S’intuïa una aroma postapocalíptic. No tant per les desenes de llaunes de cervesa retorçades o les ampolles de Ballentine’s que van quedar òrfenes al terra, sinó per l’olor de sofre. Una escenografia pròpia de les grans nits europees, encara que fos per afrontar la tornada d’uns vuitens de final. I contra el Nàpols. Aquí la contradicció.

L’alineació de Xavi va ser coherent, per molt que també revelés les profundes esquerdes d’un equip amb només dos migcampistes a l’ús –el veterà Gündogan i el jovenet Fermín–, i que va sortir a jugar-se la vida amb dos menors d’edat a l’onze. La meritocràcia, en qualsevol cas, havia d’avalar la presència tant de Lamine Yamal (16 anys) com de Pau Cubarsí (17), ara indispensables, mentre fitxatges d’aquesta temporada com João Félix, Iñigo Martínez o Vitor Roque es quedaven en el banc. La propaganda de poc serveix quan et jugues el bescoll.

La irreverència dels seus adolescents va portar al Barça a protagonitzar 17 minuts de somni. Va ser una oda a La Masia, lloc on el club sempre hauria de buscar les respostes, no només en els moments en què tot sembla anar-se’n a la porra. Entre Cubarsí, obstinat a homenatjar Koeman amb les seves passades d’oceà a oceà, Fermín, un dimoni de cabells rossos que no es deixa intimidar pels retrets de Lewandowski, i Lamini Yamal, el futbol dels quals és un pla seqüència sense fi, van amargar al Nàpols en un obrir i tancar d’ulls.

Perquè l’1-0 va néixer en la ment viva i el peu delicat de Cubarsí, que va ser qui va trobar la superioritat en sortida. Cancel·lo va continuar, Raphinha, tantes vegades accelerat, va saber frenar i assistir, i Lewandowski va deixar passar per burlar als centrals. Al punt de penal esperava Fermín per marcar a plaer.

Però, per descomptat, pel de Lamine Yamal, l’autopassada del qual davant Lobotka va ser el preàmbul del 2-0. Raphinha havia tornat a aparèixer, aquesta vegada per fer colpejar la pilota al pal. Encara que Cancel·lo va saber estar a l’aguait per reblar i pujar-se immediatament després a la tanca.

El ràpid avantatge, no obstant això, no va venir bé al Barça, que es va retrobar una bona estona amb alguns dels seus dimonis que solen aguaitar-lo en nits europees. Així que aquest Nàpols de Francesco Calzona va anar creixent. A la mitja hora ja havia retallat distàncies el central Rrahmani després que Gündogan es desentengués d’ell; i, a la vora del descans, Ter Stegen va haver de treure la mà per negar a Di Lorenzo un empat que Kvaratskhelia també va ensumar iniciat el segon acte. La inquietud va quedar anestesiada després que l’àrbitre i el VAR es desentenguessin d’una trepitjada de Cubarsí a Osimhen a l’àrea.

Xavi va saber com reaccionar. A mitja hora del final va rescatar de la indiferència a Oriol Romeu i, sobretot, a Sergi Roberto, potser el futbolista que millor interpreta els somnis. Va ser el capità el que va rebre de Gündogan per brindar a Lewandowski la sentència quan la nit ja es desmaiava.