«Als entrenadors se’ls ha de valorar pel dia a dia; no tot és guanyar»

Raül Agné (Mequinensa, 1970) es prepara per començar a exercir de director esportiu i de l’àrea de metodologia de la Unió a partir de la temporada que ve. Després de dècades entrenant al futbol professional, amb tot el desgast que això suposa, ha trobat la felicitat a casa, amb la família i la formació.

Torna al futbol, però des d’una posició diferent. Després de tants anys com a entrenador, el canvi era necessari? 

Sí. Entrenar no em produïa cap tipus de felicitat. Han estat 20 anys a les banquetes i necessitava fer un canvi. No és que m’hagi cansat del futbol, al revés, però estava cremat d’entrenar. En aquest negoci que és el futbol no estic disposat a barallar-me ni discutir-me. Com sé que no puc canviar-lo, he preferit apartar-me i viure’l des d’una altra vessant que m’agrada com és la formació. Més endavant tornaré al futbol professional, segur.

A més a més, continua a casa: al Figueres.

La formació sempre m’ha agradat i, d’una manera o altra, hi he estat vinculat. Tornar a casa és un avantatge perquè portava anys amb les maletes amunt i avall. Tinc una família, amb tres fills i un negoci familiar. També vull estar una mica a casa, crec que tots ho necessitem.

Li va costar gaire al Figueres convèncer-lo?

El més important va ser que jo tenia clar que havia de canviar.

Va rebutjar una oferta per anar a un cos tècnic de Primera Divisió...

La meva etapa d’entrenador havia de canviar. Tenia tres opcions: anar a un cos tècnic de Primera, a l’estranger o continuar amb la formació en un club de base. La Unió m’ha permès agafar el club des de baix fins a dalt i intentaré fer-ho el millor possible. Estic encantat de la vida.

El pitjor de tots aquests anys entrenant ha estat haver de deixar la família?

Només em van acompanyar a Cadis. Sempre he anat sol. Marxar lluny de la família és complicat, però el més complicat és que, com a més nivell entrenis, menys es valora la feina del dia a dia. Només val guanyar. Això és el que desgasta més.

El futbol professional és inhumà?

Bastant. Està deshumanitzat. A l’hora de la veritat, no importa res més que no sigui guanyar, guanyar i guanyar. Vull que es valori la meva feina, i ara intentaré fer-ho amb la mainada.

Hi era el dia que el seu fill Ot va debutar amb el primer equip del Figueres?

El dia del debut a Vilatenim contra el Girona B no hi vaig poder ser perquè tenia partit amb el Nàstic, però després vaig anar a veure’l al camp de la Grama. Era la seva estrena a fora amb Moisés Hurtado a la banqueta.

Segueix els seus passos en el futbol?

Ell ha de fer la seva vida i el seu camí. Tampoc li estic a sobre. Tinc la sort, o el defecte, que, des de la posició que he tingut sempre com a entrenador de futbol professional, mai he volgut marcar als meus fills. Si ell em pregunta, jo li contesto. Però si no, no li dic res. Prefereixo que sigui un bon nano, que estudiï, i si no que treballi, abans que res. Si li agrada el futbol, que s’esforci i escolti els consells que li donin.

En certa manera, intenta protegir-lo de la pitjor cara del futbol?

És un món molt maco, però, alhora, molt ingrat. Quan ets entrenador, si no guanyes és ingrat. I quan ets jugador, quan no jugues també és ingrat. L’avantatge que tens com a jugador és que el teu rendiment depèn de tu, mentre que com a entrenador depens del rendiment dels jugadors. Llavors, com a jugador és més fàcil. No crec en els jugadors que tenen excuses.

Li va costar prioritzar la pau mental abans que els diners?

He tingut la sort que com a jugador vaig triar quan vaig començar a jugar i quan em vaig apartar, que encara tenia contracte al Girona, perquè tenia clar que volia entrenar. Vaig escollir quan començar, per saber si servia, i després em vaig demostrar a mi mateix que sí. Ara, també he triat jo quan deixar-ho malgrat tenir ofertes. Les persones sovint ens oblidem que el més important és la felicitat. A mi ara el que em provoca felicitat és aquest dia a dia que estic vivint, no el que he tingut durant tants anys. He disfrutat molt la professió d’entrenador, perquè soc una persona intensa i passional que es fa molt amb la feina, però això al final acaba tenint un desgast. Necessitava aquest canvi d’etapa.

Com és el seu dia a dia?

Pel matí soc a l’hotel fent feina a l’ordinador o amb la família i per les tardes vaig cap a Vilatenim a avançar la temporada que ve. No estic exercint encara, però ja treballo pensant en el proper 1 de juliol quan entri a l’estructura del club.

Quins sentiments li venen en veure la Unió tan avall?

El futbol és cíclic. Quan vaig arribar al Girona l’any 1993, era al revés. La Unió era l’equip top de la província i venia de fer una promoció a Primera feia poc; i el Girona vivia temps de crisi convulsos. Dècades després, el Girona és a Primera i el Figueres a la Lliga Elit. El futbol és cíclic, s’ha d’entendre així.

Llavors, no s’hi val lamentar-se.

És un bon moment per treballar des de la base. Cal donar valor a la formació i al nostre producte. El primer equip ha de ser la conseqüència d’aquesta feina ben feta. Tant de bo algun dia entri una propietat i el Figueres torni al futbol professional. Avui en dia, sense calers és impossible.

Ha comentat que el Figueres ha de tornar a ser un referent, tot passa per l’ascens a Tercera RFEF?

No, em referia al futbol base. Crec que fa molts anys la Fundació va arribar a ser-ho. Figueres és la capital de l’Alt Empordà i ha de ser el referent del futbol base a la comarca.

Jugadors del planter com Pep Chavarría o Óscar Ureña han arribat a Primera.

Sempre hi ha nanos que són bons, però encara n’hi ha més que es poden fer més bons.

«Sortiré de Leganés sent un gran jugador»

S’ha perdut el futbol de carrer?

El jugador de carrer no existeix perquè la societat ha canviat. Jo quan era petit tenia una pilota i una bicicleta, i era tot el que tenia. Li preguntava a la meva mare a quina hora dinàvem i em passava el dia al carrer. Ara, en canvi, tenim un altre tipus de societat en la qual els nens estan més protegits. Soc dels que crec que aquest carrer, s’ha de portar al camp d’entrenament. S’ha de veure el nen espavilat i competitiu que només juguen ell i la pilota. Hem d’adaptar-nos a la nova societat, però a part d’instar el futbolista a ser tan acadèmic també hem de recordar els orígens. Que torni el jugador individual, que dribla, té talent, és diferent i que a vegades no agrada als entrenadors però decideix els partits. Es pot fer tot.

Els pares s’hi posen cada vegada més.

Els pares han d’entendre que les normes no les posen ells, sinó el club. No tenen cap dret a dir si el nen ha de jugar en una posició determinada, si ha de ser titular o qui ha de ser l’entrenador. Sí que tenen el dret, però, a saber què es farà amb els seus nens. Intentarem portar-ho a terme al Figueres. Volem que tinguin clar com tractarem als seus fills i quins seran els objectius des del començament fins al final de temporada.

Se sent identificat amb el Girona de Míchel? Vostè va posar la llavor l’any 2008.

Amb nosaltres va començar. De fet, encara hi ha el futbolí. M’identifico amb Míchel, m’agrada molt la seva idea perquè és atrevit, vertical, dinàmic, va endavant , no especula, no li agrada estar a camp propi, quan perd la pilota intenta recuperar-la... Però és el tot. Crec que el més important és que s’han ajuntat la seva idea, el club i els jugadors.

Míchel va tenir la confiança de la direcció esportiva quan l’equip estava en descens a 1a RFEF.

Hi ha molts pocs clubs que en moments de debilitat i fragilitat aguantin l’entrenador. És el que deia abans, no es creu en el dia a dia. Soc dels que pensa que als entrenadors se’ls ha de valorar pel seu dia a dia i pel joc, per molt que guanyin o perdin. Si convenç, serà més aviat o més tard, però els resultats són conseqüència d’això. Crec que en aquest cas el Girona pot ser un exemple per als altres clubs, tot i que són decisions difícils perquè les directives i propietats es poden nervioses. Girona, a més a més, té el gran avantatge de tenir un entorn tranquil: tant la ciutat i l’afició com la premsa. És una facilitat molt gran pel dia a dia d’un equip professional, a diferència dels que cada dia tenen present la crispació.

Li agradaria deixar al Figueres la mateixa empremta que va deixar al Girona?

No m’ha agradat mai el reconeixement ni el busco. M’agrada passar desapercebut i que ningú em pugui dir que he sigut un penques. Quan marxi de la Unió, m’agradaria deixar el camí fet. Estic segur que tornaré al món professional, no sé quan, però quan arribi el moment vull que el projecte tingui continuïtat. Tant de bo la Unió torni on es mereix.

Subscriu-te per seguir llegint