Espais per a un record

Dimarts passat es varen inaugurar unes plaques d’homenatge ciutadà que recordaran la petja i el compromís amb Girona de Narcís-Jordi Aragó i Masó i Mercè Huerta i Busquets. Una està situada on hi ha la coneguda com «la font del peix», entre Albareda i el carrer dels Vern, lloc cèntric i ben escollit no només perquè els Verns foren una família gironina ja documentada al segle XII sinó perquè justament allí hi ha la fornícula amb la imatge de la Mare de Déu de la Mercè i les escales que menen directament a l’antic convent mercedari, avui Centre Cultural. Una excel·lent localització com també ho és l’espai dedicat a Narcís-Jordi Aragó, la parcel·la de gespa situada sobre el Jardí de la Infància, on hi ha l’escultura Contra l’invasor de Miquel Blay i a prop d’on es varen posar les 16 llambordes Stolpersteine en record dels gironins que varen ser deportats als camps de concentració nazis. El seu «amor crític» per la ciutat com així ho varen testimoniar en els seus parlaments tant el director de la Fundació Rafael Masó Jordi Falgás com el mateix alcalde Lluc Salellas, tindran a partir d’ara un merescut recordatori.

Celebro que l’Ajuntament prengués l’acord unànime de fer aquest reconeixement que ara s’ha concretat en les respectives plaques que donen testimoni de vida i passió de dos ciutadans il·lustres que varen deixar l’empremta del seu compromís a través de l’art o l’escriptura respectivament. El que havia estat el seu domicili al carrer Ballesteries és avui la Casa-Museu Rafael Masó gràcies a la generosa donació que va fer-ne el matrimoni l’any 2006 establint així una «relació simbiòtica d’experiència ciutadana d’orgull i servei» com la va descriure Rosa Maria Gil a la Revista de Girona amb motiu d’un especial publicat l’any 2016. Als baixos de la casa hi havia l’impremta Masó premonició del futur com a periodista d’un Aragó que havia fet carrera d’advocat però que pràcticament mai va exercir com a tal perquè el virus d’explicar noticies sortosament el va inocular molt aviat i ja no el va abandonar.

Efectivament, Narcís-Jordi Aragó, persona austera i ben documentada com el defineix l’historiador Josep Clara, tot i uns tímids inicis com advocat, en realitat sempre va fer d’escriptor i periodista, professió que, com va recordar l’avui president del Col·legi de Periodistes de Girona, Jordi Grau, «va haver d’exercir en un temps difícil i complex». Tot i que els meus inicis en el món del periodisme em varen venir gràcies de la mà d’en Joan Ribas, qui em va introduir a El Correo Catalán, va ser però Narcís-Jordi Aragó qui posteriorment em va encoratjar i em va donar espai a la revista Presència d’on ell n’era director i de la qual després vaig formar-ne part del Consell Editorial a banda d’assumir la gerència del setmanari. En aquell temps, la redacció de la revista era una olla a pressió degut a la influència de la política que els anys 70 entrava amb força i es ramificava a través de les opcions que ja eren presents a l’Assemblea de Catalunya concretades l’abril de 1975 amb el títol genèric de Les Terceres Vies a Europa. Moltes opinions dins el Consell però era l’Aragó qui rebia les notificacions de sancions governatives que després pagava religiosament el bonàs del senyor Manuel Bonmatí. El director era, però, el mestre que amb una paciència infinita ajudava al que començava orientant-lo, suggerint el millor enfocament en un tema o corregint un text, però mai des de la imposició sinó des del convenciment i el desig de la feina ben feta. De les seves experiències al davant d’aquella Presència que es feia al tercer pis del número 4 del carrer de la Força que després ocuparia Lance Amstrong, en va deixar testimoni al llibre Periodisme sota sospita, un relat de 25 anys dels temps foscos de la dictadura franquista quan exercir amb honestedat la professió podia comportar seriosos problemes. Les plaques col·locades aquesta setmana dedicades a Narcís-Jordi Aragó i Mercè Huerta ens confirmen que Girona no els oblida.

Subscriu-te per seguir llegint