«He plorat més d'un cop pel Girona»

Cristhian Stuani (Tala, 1986) estava destinat a fer història quan el 19 d’agost de 2017 va marcar el primer gol del Girona a Primera Divisió. Va ser a Montilivi, contra l’Atlètic i en el minut 22. Des d’aleshores, les alegries han estat infinites. Encara que també hi ha hagut moments tristos. El 19 de juny de 2022 va encarregar-se de superar-los amb l’ascens.

201 partits amb el Girona es diuen aviat. És cert que el blanc i el vermell són els colors de la seva vida?

Sens dubte. Crec que ho he demostrat, i ho continuo fent. El Girona és club més important de la meva carrera perquè, a part de ser on més anys he estat, és on més coses he aconseguit. Per mi és molt important.

El Girona no s’entendria sense Stuani, però, i Stuani, que s’entendria sense el Girona?

L’únic que puc dir és que, des que vaig arribar, hem tingut un nexe impressionant. Des del primer dia. Tant per part meva com, crec, per part del club estem encantats d’aquesta relació.

Qui ha donat més a qui: el Girona a Stuani o Stuani al Girona?

És mutu. Jo he donat al club tot el que tenia, els meus millors anys de futbol han sigut per al Girona. Ja es veu: el rendiment pel club, així com el compromís i les ganes d’ajudar l’equip a aconseguir coses importants. És el meu lema. Per part del club, sempre m’ha demostrat que em quedi aquí. Per mi és molt important tenir aquest suport incondicional. Ho agraeixo. Tant de bo continuï.

El Girona és el club on més anys ha jugat i encara li'n queden (contracte fins al 2026). Seria un somni retirar-se a Montilivi?

Sí. Encara no el tinc definit al 100% perquè tampoc vull que arribi aquest moment. M’he plantejat anar pas a pas i posar-me objectius a curt termini. És veritat que comença a apropar-se el final com a futbolista, però estic centrat en el present. Disfruto del dia a dia i em trobo bé. Quan no sigui així, segurament m’ho pensaré.

La família Stuani està arrelada a Girona?

La meva família està encantada de viure aquí. La gent ens ha rebut amb els braços oberts des del primer dia i segueix sent així. En el transcurs d’aquests sis anys, el meu nom ha significat molt tant a la ciutat com a la província i tothom ens ha demostrat molta estima. Agraeixo el seu carinyo. I sempre ho faré.

El final comença a apropar-se, però estic centrat en el present i gaudeixo del dia a dia amb objectius a curt termini

Pensa en quedar-se aquí més enllà de l’any 2026?

De moment, tinc contracte i tant la meva idea com la del club és que el vincle continuï. Com he dit, no puc mirar gaire més enllà. Gairebé ni mes a mes, sinó en disfrutar dia a dia. El meu futur a llarg termini ja es resoldrà, a dia d’avui no em preocupa. Tot i que és veritat que he fet arrels a Girona i que en el meu entorn s’ha generat una figura important que fa que el nexe sigui enorme.

A què li agradaria dedicar-se? Continuarà vinculat al futbol?

La meva idea és fer alguna cosa relacionada amb el futbol. Hi ha moltes branques. Jo sempre havia volgut ser jugador i ara tinc molta experiència com a tal, no només aquí sinó a nivell mundial, així que no ho sé... Continuaré al futbol segur, però encara no sé de què... M’estic traient el curs d’entrenador. Tot i que repeteixo, ara estic centrat en disfrutar de tot el temps que em quedi com a futbolista.

Al Montessori hi ha un davanter que destaca i que centra molt bé les faltes. Se sent identificat amb el seu fill com a jugador?

Força. Ell és petit encara, té 9 anys, i tot just està fent els primers passets. La idea és que continuï disfrutant amb els seus companys en un ambient adequat a la seva edat. Juga a l’escola i també competeix els caps de setmana. A ell li agrada moltíssim el futbol, n’està molt i la veritat és que se li dona bé, però ja es veurà què li depara el futur. Jo sempre li dic que disfruti, es diverteixi i s’ho passi bé, de la resta no té cap sentit parlar-ne ara.

Míchel no s’equivoca quan diu que vostè és «el pal de paller» del Girona. És una càrrega o quelcom per l’estil conviure amb aquesta responsabilitat diàriament?

És un elogi molt important per part seva i li agreixo, igual que ho faig amb tothom que té paraules maques cap a mi. Per mi és un orgull i un honor. A part de jugar a futbol, intento donar exemple, sobretot per als jugadors que pugen, i fer les coses bé per deixar un llegat al club. Tenir el seu afecte és molt maco i em reconforta, però, evidentment, és una responsabilitat. Ho porto amb mi sempre. Cada vegada és més bonic i, alhora, cada vegada és una responsabilitat major. He de saber conviure amb això.

Com porta haver de ser suplent aquesta temporada? Sobretot, tenint en compte que pels pocs minuts que ha disputat (698) és el pitxitxi de l’equip juntament amb Taty.

És una situació difícil perquè no hi estic acostumat. Per mi és nou. No només al Girona, sinó que en els clubs anteriors també vaig tenir continuïtat. Estic intentant adaptar-me, no només en l’àmbit de la condició física perquè com més partits jugues millor et trobes sinó també el mental. Tot i així, continuo amb la mateixa idea que he tingut des del dia que vaig arribar: ajudar el club a aconseguir els objectius grupals. Això és el primer. Basant-me en això, crec que ho estic fent bé perquè ajudo l’equip en els moments que l’entrenador ho considera. No és fàcil.

Però ha de donar exemple perquè, a més a més, és el capità.

Exacte. Sempre he sigut un jugador i una persona molt rebel que intenta aconseguir les coses encara que es posin molt complicades, però intento calmar-me. He d’entendre l’entrenador. Al final, jo hi soc per sumar i per donar-ho tot al club com he fet sempre. No seria oportú, ni molt menys, tenir algun problema per no tenir la continuïtat que vull o necessito per estar al meu millor nivell.

No estic gens acostumat a ser suplent i és una situació difícil per mi. Em va saber greu no ser titular a Mestalla

Li va saber greu ser suplent en el primer partit del retorn a Primera a Mestalla? Vostè havia pujat a l’equip...

No és gaire difícil adonar-se que algú pot frustrar-se en aquest tipus de situacions. Era un dia molt especial que tenia marcat en vermell al calendari perquè era el retorn del club a Primera, després de tot el que ens havia costat i tot el que havíem sacrificat molts de nosaltres, i crec que, com a mínim aquell dia, mereixia sortir de titular amb l’equip. Content no estava, però vaig intentar ajudar des de fora igualment. Els casos individuals passen en segon terme perquè el més important és l’equip. Ara bé, com a jugador és dur d’assimilar.

Li preocupa quedar-se sense temps per ajudar l’equip amb més gols? Des de sempre que és molt ambiciós amb les xifres i, fins i tot, ha guanyat el pitxitxi de la lliga en dues ocasions.

Això és evident. Com menys jugues, menys probabilitats tens de marcar. És una qüestió de l’entrenador. L’única cosa que m’ha de preocupar és està bé al màxim per donar rendiment a l’equip quan ell ho decideixi. Tots estem molt mal acostumats a celebrar els meus gols, jo el primer.

Des de la seva experiència, com veu a l’equip: se salvaran bé o poden patir?

L’equip ha estat competint bé durant tota la temporada i està en una bona posició a la taula, malgrat que sempre es pot millorar. Tenint en compte tot el que hem passat, trobar-nos en aquesta situació és positiu i ens dona confiança per tancar la temporada amb l’objectiu de la permanència a Primera Divisió complert.

Havia competit mai en una lliga tan igualada com la d’aquesta temporada amb equips com el Sevilla o el València tan avall?

Que equips tan grans estiguin patint per evitar el descens és el més cridaner. És una mostra de la igualtat que hi ha i de la dificultat de la lliga. Els equips són molt competitius i, per tant, guanyar un partit és complicat. Hem de donar valor a cada punt que aconseguim perquè d’aquí al final de temporada serà encara més difícil.

El partit contra l’Espanyol serà clau?

Tinc un passat a l’Espanyol i sempre serà un rival especial per mi, pel que vaig viure allà i per com de bé em van tractar. No serà un partit definitori, però sí que serà molt important perquè ens pot marcar allunyar-nos del descens o posar-nos de ple en la lluita per evitar-lo.

Es queda amb algun dels 201 partits en concret?

Són molts i molts d’importants. El debut del Girona a Primera va ser el meu debut a l’equip, crec que va ser un partit increïble i molt especial. Sempre el recordo amb carinyo. També hi ha l’ascens a Tenerife, segurament per tot el que portàvem acumulat a dins. Vam viure en l’amargura durant molt de temps... I aquell dia ens ho vam poder treure tot de sobre.

Ha plorat mai pel Girona?

Més d’un cop. El jugador viu moltes experiències i la majoria de la gent no sap ni la meitat del què passa. Quan passen situacions que involucren a tanta gent i hi ha jugadors molt compromesos i involucrats amb el club, com en el meu cas, sempre és una càrrega important. Vull que tot vagi bé, però a vegades no és així.

Es refereix a l’inici de la temporada 2020-21, per exemple?

Estar de baixa em generava un estrès mental. D’alguna manera o altra, el cos t’ho fa pagar. Li passa al futbolista i a qualsevol persona. Nosaltres no n’estem exempts. També tenim dificultats o, depenent del moment, ens sentim millor o pitjor. I, sobretot, sentiments. Quan no aconsegueixes les coses i t’emportes pals tan durs com ens ha passat a nosaltres durant tant temps, pot passar que baixis els ànims. És aquí quan és important tenir força de voluntat, ganes i orgull per treure-ho endavant i lluitar contra tot, encara que et sembli difícil. La muntanya s’havia fet molt gran. Aquesta temporada disfruto perquè recordo tot el que hem passat. Això sí, sent conscient que estem a Primera i que hem d’estar a l’altura a cada partit. Crec que el club igual.

Quan vaig patir l'arrítmia cardíaca em pensava que no tornaria a jugar mai més

A vegades ens oblidem que els futbolistes són persones?

Crec que sí. Molta gent pensa que som màquines i no tenim sentiments, com si guanyar o perdre ens fos igual... No és així. Quan un partit ens surt malament, marxem fumuts cap a casa. Als futbolistes que se’ns en va la vida en cada jugada, ens costa molt portar-ho. La família també ho pateix.

Es tem massa al jugador?

Se li ha de donar normalitat i sentit comú a les coses.

Pot fer vida normal a Girona?

Si es refereix a anar per carrer sense que ningú t’aturi..., impossible. (Riu). Intento fer-la i anar als llocs, però també és veritat que la gent em reconeix i sempre em demanen fotos o autògrafs. Rebo el que he donat. Crec que durant aquest temps he fet molt feliç a molta gent en algun moment i això em dona una alegria immensa. És increïble. Hi estic acostumat. 

El passat mes de setembre va patir una arrítmia cardíaca benigna. Ha de fer-se proves al cor més sovint del que és habitual?

Cada cert temps. Falta una mica encara per la pròxima. Em vaig emportar un ensurt molt gran. Si soc sincer, creia que no podria jugar mai més a futbol. Que tot s’havia acabat, com si el meu cos em donés un avís perquè parés. Però finalment puc dir que he tingut sort i només va ser un cas esporàdic sense cap cas de gravetat. Han passat forces mesos i he pogut seguir entrenant i competint, fent la meva vida, com ho feia abans. Va ser una experiència dura, però soc afortunat de poder continuar fent el que m’agrada.

Mereix una estàtua a Girona?

Jo això no ho puc respondre. (Riu). No depèn de mi. Sé que hi ha gent que ho demana, m’ha arribat per part de molts periodistes. Només pel fet que hi hagi gent que pensi en què mereixo una estàtua a Girona, ja hi ha molt a dir. Sé que el que he fet aquí és molt gran i em genera un orgull enorme, però alhora responsabilitat. Porto amb mi tot el que he aconseguit, i vull més. Seria increïble tenir una estàtua algun dia.

Subscriu-te per seguir llegint