La primera (i la més agraïda) experiència del Míchel entrenador

Sentir elogis i reconeixements cap a la figura de Míchel s’ha convertit en el pa de cada dia gràcies a la brillant trajectòria que el tècnic madrileny està signant a Montilivi. A l’ascens del seu primer any aquí, el va seguir una temporada en què es va fregar Europa i ara, l’equip és líder de Primera Divisió per davant de Barça i Madrid després de dotze jornades. «És diferent, especial, màgic, ens ha donat energia a tots al club» o «va convertir tot el patiment acumulat en èxits» són algunes de les paraules que li va dedicar Quique Cárcel en una entrevista a aquest diari aquesta setmana. El barceloní es desfà en elogis cada cop que parla de Míchel. No és l’únic. També ho van els seus col·legues de professió i molts dels jugadors que ha entrenat, tant a Girona, com a l’Osca i al Rayo, a qui també va pujar a Primera Divisió en les seves dues primeres experiències en banquetes a l’elit (2016-19 i 2019-21). 

«Teniu una joia. Cuideu-lo bé, que no sap pas el Girona el tresor que ha trobat». No parla ningú vinculat al món del futbol professional. És Miguel Toril, el president de l’Escola de Futbol Mar Abierto a Vallecas, i l’home que va tenir l’honor de gaudir per primera vegada del Míchel entrenador. Corria l’any 1999 i el jove Míchel, amb 24 anys, havia de fer la prestació social substitutòria. Aleshores, a Espanya el servei militar era obligatori i la manera d’estalviar-se’l era fent la prestació que consistia a fer serveis d’utilitat pública. I va ser així com Míchel va viure la seva primera experiència a les banquetes com a entrenador del benjamí de l’EF Mar Abierto. D’allò ja en fa gairebé un quart de segle, però la petjada que va deixar Míchel a l’escola quedarà per tota la vida. 

Com hi va anar a parar Míchel al Mar Abierto? El seu primer president recorda que quan Santiago Redondo, exjugador i llavors tècnic del planter del Rayo, l’hi va proposar, el club li va obrir les portes. «De seguida es va veure que Míchel estava encantat de venir. Ell s’ho passava bé i tots l’estimàvem moltíssim. Directius, pares i nens», explica Toril. El president descriu com l’ara tècnic blanc-i-vermell fins i tot «es quedava a jugar al mus» al final dels entrenaments amb els dirigents. «Era un més de la família del club». La seva feina, com a futbolista professional al Rayo, no li impedia anar als partits del seu equip, que jugava els divendres. Lluny de la rigorositat d’ara amb el Girona, els entrenaments de Míchel al Mar Abierto eren un regal per a la mainada. També per a ell que s’esbargia durant una horeta jugant amb els seus primers deixebles. «A part d’entrenar i ensenyar conceptes futbolístics als nens, ell hi jugava i s’ho passava pipa», recorda Toril.

De mestre a company

Qui se’n recorda menys d’aquella temporada és Toni Arranz. Lògic. Tenia tan sols quatre anys i era un dels marrecs que ventava les primeres puntades de peu a la pilota. «Era molt petit! Sí que sé que vam sortir a l’As i al Marca en uns reportatges que li van fer», explica l’ara jugador del Cornellà, de Primera RFEF. Arranz és l’únic d’aquella formada del Mar Abierto que ha acabat sent professional (Rayo B, Eivissa, UCAM, Ejido, Còrdova, Numància...). Abans, durant la seva etapa de formació al Rayo va tornar a coincidir amb Míchel. En aquest cas, ja com a companys la campanya 2012-13. «Jo era juvenil de segon any i em van pujar a entrenar amb el primer equip on encara hi havia Míchel, que jugava la seva última temporada abans de retirar-se». El jove Arranz tenia l’oportunitat de retrobar-se amb el seu primer mentor, que li va deixar anar una frase que mai oblidarà. «Em va dir, quan vinguis amb el primer equip entrena sense por ni vergonya». 

Arranz i Míchel no han perdut mai el contacte des de llavors. «Quan era al filial, feia de segon entrenador de l’Aleví B del Rayo on jugava el seu fill gran, Miguel Ángel», revela el futbolista. Fins i tot es van trobar en un casament fa dos estius i van parlar del Girona. Ara, amb l’equip blanc-i-vermell líder de Primera, Arranz no dubta a assegurar que Míchel és «el millor entrenador de Primera Divisió». «Veu per on fer mal els rivals amb una facilitat aclaparadora» i això està a l’abast d’uns pocs escollits. De moment, els horaris dels partits amb el Cornellà no li han permès acostar-se a Montilivi a veure i saludar el seu exentrenador, però no pensa trigar gaire a fer-ho. 

Arran d’aquella experiència, la relació de Míchel amb l’escola de Vallecas s’ha mantingut fins ara i, encara, quan pot fa alguna visita a la canalla. Amb el president, el vincle va passar a ser d’amistat. «Sovint l’anava a veure al final de l’entrenament del Rayo i anàvem a fer un pintxo moruno aquí al costat de la Ciutat Esportiva. Ha vingut a dinar a casa alguna vegada i, amb la meva dona, vam anar a l’hospital a veure el seu fill Miguel quan va néixer. Com a persona és un cel. No li ha pujat gens la fama al cap ni es creu cap Déu. Aquest és el seu gran secret».