un nadal ple de tendresa

Celebrar el Nadal no és res més que fer lloc al Déu de la tendresa en el cercle de la comunitat humana i fer-ne festa per aquesta presència que, ben mirat, esperem, perquè en tenim necessitat.

I tant que en tenim necessitat! I més en dies com aquests en què molta gent se sent més sola que mai, mancada de tota tendresa: els pares que veuen el fill o filla que s’allunya; la parella que s’adona que el seu amor s’afebleix; aquell a qui li trontolla el treball, o que no en té, o que no sap com arribarà al final de mes; la que ha tingut un desengany sentimental o una malaltia greu; aquells qui, a Ucraïna, però també a qualsevol racó del món, pateixen els efectes de la guerra; aquelles persones que son maltractades, trepitjades, que pateixen violència de gènere o viuen amb la por de ser perseguides...

Per a ells i elles aquestes festes seran més motiu de llàgrimes que no pas de somriures, i se’ls farà difícil de palpar la tendresa de Déu. És ben comprensible, humanament. Però el missatge d’avui és que per més ombres i defallences que ens envoltin –que segur que n’hi ha i que n’hi haurà– el Déu de la tendresa ho embolcalla tot i ens embolcalla a tots.

En aquest Infant que encara no parla, Déu ens diu: «Jo us estimo». I aquesta paraula d’amor no deixa el món indiferent. Tot recobra sentit, tot pren un nou significat. No hi ha res absurd. En la nit de les nostres solituds, desconsols, mesquineses, covardies, pors... Déu ens diu: «Jo us estimo» i «us faig costat».

I aquest amor vessat sobre nosaltres, i aquest sentir-nos acompanyats per Ell, agafa el nom d’acolliment, d’amor a la vida, de fraternitat, de justícia, de pau, de solidaritat... en definitiva: de tendresa.

I és amb aquesta tendresa que podem pregar dient: «Pare, avui us felicitem i ens felicitem perquè el vostre Fill s’ha fet un de nosaltres. Però a més, perquè s’ha fet expressió del vostre amor, de la vostra pau, de la vostra joia i del vostre perdó» [...] (extret del Full Parroquial).