L’infiltrat

La carrera del cineasta Guy Ritchie és la crònica d’un retorn, i més concretament del retorn a un mateix. Després que els seus primers treballs es tornessin de culte immediat va fer voler fer-se un nom a Hollywood, on ha alternat pel·lícules resoltes amb molta professionalitat com el díptic Sherlock Holmes o Operación UNCLE amb projectes tan desconcertants (per dir-ho suaument) com Barridos por la marea o Aladdin.

Potser perquè és d’aquells que llegeix el que s’escriu sobre ell, Ritchie ha anat revifant el seu estil més celebrat al costat de vells amics com l’actor Jason Statham. El primer indici va ser el thriller Despierta la fúria, que és una de les seves millors obres, i ara consolida aquesta tendència amb Operación Fortune: El gran engaño, comèdia d’acció que barreja la seva faceta més juganera i entremaliada amb el seu gust per una irresistible sofisticació formal. El resultat torna a ser una pel·lícula esplèndida tant per la seva hàbil fusió de gèneres com per la seva manera d’entretenir sense complexos. I a més és fàcil veure-hi una certa metàfora sobre el mateix Ritchie, un home que va fer un pacte amb el diable per acabar descobrint que no hi ha res millor que ser fidel als principis.

El protagonista de Operación Fortune: El gran engaño és Orson Fortune, un implacable agent del MI6 que va al darrere Greg Simmonds, excèntric multimilionari que s’ha convertit en un dels principals traficants d’armes del món. Resulta que el tal Simmonds, un home tan imprevisible com explosiu, s’ha fet amb una tecnologia punta que amenaça amb desestabilitzar les societats amb un sol clic. Com que tant ell com el seu equip tenen problemes per accedir al multimilionari, Fortune té la idea de reclutar un actor de Hollywood per tal que s’infiltri a l’entorn de Simmonds. Entrenar-lo serà conflictiu, però encarà serà pitjor afrontar les conseqüències del discutible talent de l’estrella.

Dotada d’un ritme vertiginós marca de la casa i uns aires metalingüístics que la fan profundament addictiva, Operación Fortune: El gran engaño és la demostració que l’estil de Ritchie encara pot donar moltes alegries i que Statham és molt millor actor del que sovint se li reconeix. Al seu costat, un inspiradíssim planter d’intèrprets que inclou Aubrey Plaza (mai agrairem prou a la sèrie The White Lotus que li hagi donat el focus que sempre ha merescut), Josh Hartnett, Cary Elwes, Bugzy Malone, Eugenia Kuzmina, Peter Ferdinando, Lourdes Faberes, Sam Douglas, Aksel Ustun, Oliver Maltman, Vincent Wang i un impagable Hugh Grant, que també comença a ser un habitual de la tropa de Ritchie.

Subscriu-te per seguir llegint